por CEIC | Abr 29, 2019 | Conferències, Opinions, Reflexions a peu d'obra
Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC
Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.
L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.
L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers, a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.
I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.
Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.
por CEIC | Mar 29, 2018 | Conferències, Opinions, Reflexions a peu d'obra
Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.
En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.
En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però, també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.
En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.
Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.
Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.
por CEIC | Des 1, 2017 | Conferències, Opinions, Reflexions a peu d'obra
Joan Negre Pérez
Doctor en Arqueologia
Durant part d’este any i el vinent, Gandia serà la capital cultural valenciana i, per tant, se li ha atorgat el paper d’esdevindre la representant dels valors, els costums i els béns -materials i immaterials- de les nostres terres. Al cap i a la fi, la seua rica història, plena d’obres literàries universals, creacions musicals i artístiques destacadíssimes, així com avenços variats en tots els camps del saber, és un exponent inavaluable del patrimoni humà de la ciutat, la comarca, i de tot el País Valencià.
Esta distinció -alhora que impuls per a la promoció dels diversos àmbits de la nostra cultura- ha estat, però, mancada d’una certa reflexió. Tres eren els eixos que devien dirigir els actes programats de la ciutat: el literari, una aposta segura a la nostra ciutat per bagatge històric; el de la cultura popular, on s’han integrat aspectes variats de les nostres tradicions; i, finalment, l’expositiu. És al darrer brancal al qual vull referir-me en les properes línies. I no per a criticar les iniciatives que s’estan realitzant, sinó per a reflexionar sobre les greus mancances que patim la resta del temps. I és que, resulta difícil entendre com la capital cultural valenciana no compta amb cap museu.
És cert, tenim el Museu Faller, però, tot i presentar una bona oferta per apropar-nos una herència immaterial tan rellevant com són les nostres festes més universals, és un espai de titularitat privada del qual no pot dependre l’oferta cultural de la ciutat. També teníem el Museu d’Art de les Clarisses. Quasi dos milions d’euros va invertir l’Ajuntament de Gandia en restaurar les obres i adequar l’hospital de San Marc per convertir-lo en un espai immillorable per conservar-les i divulgar-les. Fins que l’Arquebisbat de València, gràcies al fet que estes peces d’art formen part d’una col·lecció privada sense cap tipus de declaració d’interés públic, va decidir emportar-se-les d’allí.
L’espai on havia sigut instal·lada aquella selecció d’obres és a més la seu del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa). Desgraciadament, esta institució, mancada des de l’inici dels recursos necessaris, però també sense iniciativa per mamprendre activitats de promoció i divulgació de la seua tasca, és hui en dia un ens que no complix amb les seues funcions més bàsiques. Les seues accions es limiten a l’exposició permanent d’un conjunt reduït i descuidat del nostre patrimoni arqueològic, que tan sols mostra parcialment la riquesa dels seus fons, i a les activitats programades per a centres educatius i col·lectius diversos de la comarca.
Un museu com el MAGa hauria d’haver comptat des d’un primer moment amb el recolzament, econòmic i institucional, per a gestionar una més àmplia i diversificada col·lecció permanent, comptar amb la presència d’exposicions temporals -com les que diputacions i Generalitat ofereixen constantment a altres entitats- i programar xarrades, congressos, publicacions i altres activitats que feren conéixer la seua tasca en el conjunt de la comarca i més enllà. A més de tot això, la col·laboració entre MAGa i el Servei Municipal d’Arqueologia hauria de ser molt més fluida, fins al punt d’esdevindre un mateix ens que optimitzara no sols la difusió del patrimoni arqueològic, sinó el seu estudi a través de la participació en projectes de recerca.
Com pot ser que, a dia de hui, el castell de Bairén continue sent un jaciment desconegut, sense cap intervenció sistemàtica, cap pla director en actiu per a la seua posada en valor i amb zero potencial turístic? La Bastida de les Alcusses (Moixent), La Carència (Torís), L’Altet de Palau (La Font de la Figuera), la Lloma de Betxí (Paterna) o la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna) són només alguns dels jaciments que la Diputació de València està finançant amb l’objectiu de protegir i donar a conéixer el nostre llegat històric.
Prenguem-nos esta capitalitat cultural com un nou començament per a la ciutat. Aprofitem que tenim un govern local jove i amb ganes de treballar, preocupat per construir un model de ciutat que potencie un turisme de qualitat, i que institucions privades, com el Palau Ducal, estan realitzant un magnífic treball en esta mateixa direcció. Fem un bon museu a la ciutat. No cal que siga un d’arqueologia. Pensem-ne un d’ampli on tot el patrimoni de la comarca, cultural i natural, tinga cabuda. Integrem-nos a les xarxes cooperatives de les diputacions valencianes, de manera que puguem desenvolupar projectes en comú per potenciar el turisme cultural i no-estacional.
Diversos partits polítics, de tots els colors, comentaven recentment les bondats de cedir un espai públic, l’antic edifici de correus a la Plaça dels Colomets, a la Universidad Católica de Valencia. Quin goig i quin reviscolament del centre històric suposaria, en deien. A mi m’agradaria fer una contraproposta. Enlloc de beneficiar una institució privada, habilitem de nou este espai per a la ciutadania i per a la gent que ens visite. Dissenyem a Gandia un museu, amb l’ajuda de la Generalitat i la Diputació, que realment complisca un paper protagonista en el dia a dia de la ciutat. Un que participe activament en la vida de la ciutadania i vertebre una oferta lúdica i divulgativa digna de la capital cultural valenciana.
