Algunes reflexions entorn de la CV-60

Algunes reflexions entorn de la CV-60

Algunes reflexions entorn de la finalització de la CV-60 i la seua importància en la consolidació d’un model de desenvolupament sostenible per a les Comarques Centrals Valencianes

CEIC Alfons el Vell, 21 de juliol 2021

El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell és una institució que, des del seu naixement, ha volgut estar present en tots els debats que han abordat l’articulació cultural, social i econòmica entre els diferents municipis de la Safor, així com entre la nostra comarca i la resta de les Comarques Centrals Valencianes (d’ara en avant, CCV). És per aquest motiu que, a propòsit de la discussió oberta en les darreres setmanes entorn del Projecte Bàsic de la Connexió de la CV-60 amb la N-332 en el seu tram Palma de Gandia – Gandia, volem fer un esforç per exposar i argumentar els motius que han portat al plantejament d’aquesta infraestructura i les problemàtiques que hi suscita.

En primer lloc, cal recordar que la millora de les comunicacions entre els territoris interiors i costaners de les CCV ha sigut una reivindicació històrica davant els diferents governs autonòmics i estatals, els quals havien beneficiat tradicionalment les connexions vinculades directament a les capitals provincials. La gran majoria d’ajuntaments, agents econòmics i associacions i entitats de caire divers de les nostres comarques, entre les quals podem comptar també al CEIC Alfons el Vell, porten anys exigint la construcció d’un gran eix viari que afavorira la consolidació i creixement del nostre teixit industrial i econòmic, al mateix temps que permetera una millor connexió dels nostres pobles. Es reclamava, per tant, la construcció d’un actiu estratègic que, des de la base d’una important realitat econòmica, estiguera alineat amb els principis d’un desenvolupament sostenible, que aportara cohesió social, integració comunitària i el mínim impacte sobre el nostre entorn.

Aquesta reivindicació va tindre una primera resposta, ja fa 26 anys, al segon Pla de Carreteres de la Comunitat Valenciana, el qual contemplava com a una de les propostes estratègiques principals la millora de les connexions entre la Vall d’Albaida i la Safor. Tot i els retards, l’any 2009 el Ministeri de Transports aprovava i aconseguia la declaració d’impacte ambiental favorable per a un projecte que pretenia traure el trànsit, principalment de mercaderies i vehicles pesats, de l’interior dels nostres pobles, a través del projecte de construcció de la Variant de la Safor. Es tractava d’una carretera que, des del final de la circumval·lació de Gandia, proposava un recorregut pràcticament idèntic al que ara debatem per a l’autovia de l’interior, per finalment discórrer paral·lelament a l’AP-7 fins al sud del terme d’Oliva. El tram final de la CV-60, segons el seu projecte inicial de l’any 2013, havia d’enllaçar amb aquesta variant tot just als peus de la muntanya del Rabat, travessant l’horta situada als peus de Potries i La Font i creant, en conjunt, un impacte ambiental i patrimonial molt més gran que el que ara tenim sobre la taula.

L’alliberament de l’AP-7 l’any 2020 ha canviat totalment la situació. Ja no cal crear una circumval·lació a la comarca perquè l’antiga autopista pot acomplir aquesta funció. Continua resultant necessari, no obstant això, millorar les connexions des dels pobles cap a aquesta carretera i, a més, finalitzar el darrer tram de la CV-60 per a donar solució a l’augment del trànsit rodat amb destí al port de Gandia i els polígons industrials de la comarca. I és que, amb el pas dels anys, la Safor s’està convertint en un important node logístic per a la redistribució de mercaderies, amb diversos sectors als nostres pobles que s’han adherit a les variades iniciatives estratègiques per a la modernització de les zones industrials de la nostra comarca.

La proposta de la Generalitat Valenciana, per tant, uneix ambdues voluntats, en finalitzar la connexió de la CV-60 amb l’Accés Sud al Port de Gandia i utilitzar aquesta infraestructura com a col·lector del trànsit rodat que tradicionalment es dirigia cap al sud a través de la N-332. Una solució que, tot i l’evident impacte que té sobre la comarca, redueix de forma dràstica les afeccions que les anteriors propostes de l’administració autonòmica i estatal havien plantejat.

Quant al projecte presentat cal destacar que, fins arribar a l’opció definitiva, els equips tècnics que han desenvolupat la proposta han destriat moltes alternatives de forma raonada. La primera selecció ha sigut la del corredor pel qual havia de discórrer l’autovia. Descartada la CV-686 per estar constreta entre els polígons industrials i zones residencials del Real de Gandia, l’únic corredor que segons les persones redactores oferia una alternativa solvent era el que, des de Beniflà, es dirigeix cap a la redona entre Bellreguard i Gandia a través de l’horta.

En aquest sentit, ens sorprén que el projecte ni tan sols plantege, no sabem el perquè, la possibilitat d’aprofitar l’actual CV-680, la variant est de Beniflà, Beniarjó i Almoines, com a recorregut amb un menor impacte sobre l’horta, tot tractant d’establir mesures correctores per a revertir els inconvenients que causaria aquest recorregut sobre les esmentades poblacions. Tot pareix indicar que mantindre una distància prudencial respecte als distints municipis afectats, així com l’existència d’algunes parcel·les, minoritàries, de sòl urbà i industrial al llarg de la CV-680, podrien haver sigut alguns dels factors tinguts en compte a l’hora de destriar aquesta opció i escollir la construcció d’una nova via a menys de cinc-cents metres de la ja existent.

A pesar de les correccions ambientals i patrimonials plantejades, i tot i escollir una opció sense redones en altura per evitar l’impacte paisatgístic, el projecte assumeix l’existència d’efectes negatius insalvables a tots els nivells. Una sèrie d’ombres que, segons l’equip redactor, no trauen força al conjunt del projecte, que compleix tots els objectius inicials i aporta solucions diverses per minimitzar el seu costat més nociu.

Aquesta informació ha sigut la base fonamental a partir de la qual els consellers i les conselleres del CEIC Alfons el Vell hem obert un debat al voltant dels avantatges i desavantatges d’aquesta autovia per a la nostra comarca i per al conjunt de les CCV. En aquest sentit, la institució no vol plantejar la seua opinió en base a la falsa dicotomia entre «a favor» o «en contra», tal com s’ha generalitzat en l’escenari de discussió actual, per la qual cosa evitarem pronunciar-nos dins aquest corrent maniqueu que no aporta res a unes posicions progressivament polaritzades.

Entenem, això sí, que el projecte és fruit d’anys, dècades, de reivindicacions socials i econòmiques a favor d’una millora de les infraestructures de connexió de les CCV, que ens permetrà desenvolupar la nostra economia amb una certa autonomia i descentralització respecte de València i Alacant. Molts pobles de la nostra comarca han impulsat la creació de polígons industrials diversificats i intel·ligents amb els quals es tenia l’esperança de poder desenvolupar uns sectors econòmics complementaris als serveis, el turisme i l’agricultura, que permeteren reduir les taxes d’atur i millorar les condicions de vida de tots i totes. La idea de la CV-60 pretén justament això, una major connectivitat de totes aquestes zones industrials, tant a la Safor com a la resta de territoris adjacents, tot donant solució a la seua unió amb el corredor mediterrani interior, amb el costaner, i amb el port de Gandia com a via d’eixida als mercats mediterranis. No és una carretera feta per a reduir el temps de viatge entre un punt i l’altre, sinó una via que haurà de permetre un augment considerable en el trànsit industrial, una reducció de la sinistralitat i la perillositat de les nostres carreteres intermunicipals, i la consolidació d’un nou model d’indústria en puixança, la logística, que ja dona, ara mateix, treball i seguretat a moltes de les nostres famílies.

De la mateixa manera que a finals del segle XIX la creació del ferrocarril i port Alcoi-Gandia va donar lloc a una etapa d’important creixement econòmic, així com a una millora en les relacions internes dins els nostres propis territoris, la finalització d’aquesta infraestructura busca uns objectius no tan diferents. I, evidentment, en aquell moment, aquella obra també va suposar un important impacte negatiu en els nostres espais naturals, però va crear tot un nou teixit econòmic al voltant de la indústria alimentària i turística que va permetre la millora de les condicions de vida de moltíssima gent. No oblidem tampoc, per posar un exemple, que moltes de les casetes de les nostres platges pertanyien a famílies alcoianes que passaven l’estiu a la costa, un hàbit en el qual el ferrocarril va jugar un paper important.

Així i tot, el projecte posa sobre la taula diversos aspectes negatius que cal avaluar de forma exhaustiva i metòdica abans de fer cap pas endavant, i que no podem evitar assenyalar en la nostra valoració. En primer lloc, la importància de minimitzar tant com siga possible l’impacte ambiental i patrimonial d’una infraestructura com la que es planteja. Quin és el motiu pel qual no es valora una alternativa com seria l’ampliació de la CV-680 i es prefereix fer un traçat de nova planta paral·lel a aquesta, a menys de cinc-cents metres de distància? No seria aquesta alternativa la millor proposta correctora per evitar segmentar encara més l’horta històrica de la Safor i, al mateix temps, evitar l’impacte sobre la major part del patrimoni històric i natural? En una situació d’emergència climàtica com la que vivim, la reducció de la superfície construïda i la preservació de qualsevol espai verd al nostre territori és sempre una excel·lent notícia, i tot i la necessitat i el valor que entenem que té aquesta infraestructura, tal vegada fora possible fer-la compatible amb un menor impacte del plantejat, tot i que implicara una reducció en la velocitat de circulació.

Com a segon punt a atendre, caldria remarcar la importància d’aconseguir que aquest desenvolupament d’un nou sector econòmic com el de la logística siga al mateix temps un motor de millores en l’àmbit de la sostenibilitat social i ambiental. Operar i transformar des d’una lògica merament desenvolupista, tot apuntant únicament a la qüestió econòmica només agreujaria els desequilibris territorials ja existents a la comarca, per la qual cosa és necessari fer cas a les condicions socials, ecològiques i culturals pròpies de la Safor i les CCV. Resulta, per tant, imprescindible, considerar les particularitats i la història dels municipis afectats, respectar el seu entorn sociocultural, i evitar així la disgregació i desestructuració de les xarxes de convivència dels nostres pobles. Per tant, la proposta i el futur model que impulse aquesta infraestructura no pot tindre únicament en ment els factors socioeconòmics com ara la connectivitat de les comarques d’interior amb les de la costa, sinó també altres aspectes crítics com són la dinàmica dels recursos locals, el benestar humà i l’estabilitat ecològica del nostre territori.

A través d’aquest text el CEIC Alfons el Vell ha intentat mostrar els diferents posicionaments que els consellers i les conselleres de la institució han plantejat durant el debat intern al voltant d’un projecte que, pel seu impacte en la vida cultural, social i econòmica de la nostra comarca, entenem que entra dins el nostre àmbit de discussió. Volem remarcar que no hem rebut durant aquest procés cap tipus de pressió per part de cap administració, ens públic o privat o col·lectiu per posicionar-nos en un o altre sentit, fet pel qual també hem intentat allunyar-nos d’un discurs unívoc dins una problemàtica polièdrica amb punts de vista divergents.

En resum, i després de totes aquestes converses, destaquem d’una banda la importància que pensem que aquesta infraestructura jugarà en la consolidació del teixit industrial i de serveis de les nostres comarques, així com en el desenvolupament d’un nou sector cabdal per a la nostra economia com ho podria ser el de la logística. De la mateixa manera, considerem que aquest eix viari permetrà una millora de les comunicacions entre l’interior i la costa, cohesionant les CCV com una alternativa social, econòmica, territorial i administrativa a les actuals delimitacions provincials. D’altra banda, som tremendament sensibles amb la situació ecològica i climàtica en què vivim, fet pel qual des de la nostra institució seguirem treballant per reivindicar i millorar una xarxa de transports pública i sostenible per a les nostres comarques, així com preguem una reflexió pausada davant els reptes que l’actual situació d’emergència mediambiental ens seguirà plantejant durant les pròximes dècades. És per això que reclamem la màxima atenció a totes les possibles alternatives que permeten aconseguir els objectius favorables que ofereix la finalització de la CV-60, però amb la menor incidència ambiental possible i respectant l’equilibri entre el desenvolupament econòmic sostenible i la millora de les condicions socials, ecològiques i culturals del nostre territori.

SI TOT ÉS EFÍMER…

SI TOT ÉS EFÍMER…

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.

L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.

1555354636560k

L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers,  a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.

NewSyrian1000front

I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei  moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.

Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.

 

 

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

GANDIA NECESSITA UN MUSEU

GANDIA NECESSITA UN MUSEU

Joan Negre Pérez Doctor en Arqueologia

Joan Negre Pérez
Doctor en Arqueologia

Durant part d’este any i el vinent, Gandia serà la capital cultural valenciana i, per tant, se li ha atorgat el paper d’esdevindre la representant dels valors, els costums i els béns -materials i immaterials- de les nostres terres. Al cap i a la fi, la seua rica història, plena d’obres literàries universals, creacions musicals i artístiques destacadíssimes, així com avenços variats en tots els camps del saber, és un exponent inavaluable del patrimoni humà de la ciutat, la comarca, i de tot el País Valencià.

Esta distinció -alhora que impuls per a la promoció dels diversos àmbits de la nostra cultura- ha estat, però, mancada d’una certa reflexió. Tres eren els eixos que devien dirigir els actes programats de la ciutat: el literari, una aposta segura a la nostra ciutat per bagatge històric; el de la cultura popular, on s’han integrat aspectes variats de les nostres tradicions; i, finalment, l’expositiu. És al darrer brancal al qual vull referir-me en les properes línies. I no per a criticar les iniciatives que s’estan realitzant, sinó per a reflexionar sobre les greus mancances que patim la resta del temps. I és que, resulta difícil entendre com la capital cultural valenciana no compta amb cap museu.

És cert, tenim el Museu Faller, però, tot i presentar una bona oferta per apropar-nos una herència immaterial tan rellevant com són les nostres festes més universals, és un espai de titularitat privada del qual no pot dependre l’oferta cultural de la ciutat. També teníem el Museu d’Art de les Clarisses. Quasi dos milions d’euros va invertir l’Ajuntament de Gandia en restaurar les obres i adequar l’hospital de San Marc per convertir-lo en un espai immillorable per conservar-les i divulgar-les. Fins que l’Arquebisbat de València, gràcies al fet que estes peces d’art formen part d’una col·lecció privada sense cap tipus de declaració d’interés públic, va decidir emportar-se-les d’allí.

01L’espai on havia sigut instal·lada aquella selecció d’obres és a més la seu del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa). Desgraciadament, esta institució, mancada des de l’inici dels recursos necessaris, però també sense iniciativa per mamprendre activitats de promoció i divulgació de la seua tasca, és hui en dia un ens que no complix amb les seues funcions més bàsiques. Les seues accions es limiten a l’exposició permanent d’un conjunt reduït i descuidat del nostre patrimoni arqueològic, que tan sols mostra parcialment la riquesa dels seus fons, i a les activitats programades per a centres educatius i col·lectius diversos de la comarca.

Un museu com el MAGa hauria d’haver comptat des d’un primer moment amb el recolzament, econòmic i institucional, per a gestionar una més àmplia i diversificada col·lecció permanent, comptar amb la presència d’exposicions temporals -com les que diputacions i Generalitat ofereixen constantment a altres entitats- i programar xarrades, congressos, publicacions i altres activitats que feren conéixer la seua tasca en el conjunt de la comarca i més enllà. A més de tot això, la col·laboració entre MAGa i el Servei Municipal d’Arqueologia hauria de ser molt més fluida, fins al punt d’esdevindre un mateix ens que optimitzara no sols la difusió del patrimoni arqueològic, sinó el seu estudi a través de la participació en projectes de recerca.

1200px-Exterior_del_Museu_Arqueològic_de_Gandia_(MAGa)

Com pot ser que, a dia de hui, el castell de Bairén continue sent un jaciment desconegut, sense cap intervenció sistemàtica, cap pla director en actiu per a la seua posada en valor i amb zero potencial turístic? La Bastida de les Alcusses (Moixent), La Carència (Torís), L’Altet de Palau (La Font de la Figuera), la Lloma de Betxí (Paterna) o la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna) són només alguns dels jaciments que la Diputació de València està finançant amb l’objectiu de protegir i donar a conéixer el nostre llegat històric.

Prenguem-nos esta capitalitat cultural com un nou començament per a la ciutat. Aprofitem que tenim un govern local jove i amb ganes de treballar, preocupat per construir un model de ciutat que potencie un turisme de qualitat, i que institucions privades, com el Palau Ducal, estan realitzant un magnífic treball en esta mateixa direcció. Fem un bon museu a la ciutat. No cal que siga un d’arqueologia. Pensem-ne un d’ampli on tot el patrimoni de la comarca, cultural i natural, tinga cabuda. Integrem-nos a les xarxes cooperatives de les diputacions valencianes, de manera que puguem desenvolupar projectes en comú per potenciar el turisme cultural i no-estacional.

Diversos partits polítics, de tots els colors, comentaven recentment les bondats de cedir un espai públic, l’antic edifici de correus a la Plaça dels Colomets, a la Universidad Católica de Valencia. Quin goig i quin reviscolament del centre històric suposaria, en deien. A mi m’agradaria fer una contraproposta. Enlloc de beneficiar una institució privada, habilitem de nou este espai per a la ciutadania i per a la gent que ens visite. Dissenyem a Gandia un museu, amb l’ajuda de la Generalitat i la Diputació, que realment complisca un paper protagonista en el dia a dia de la ciutat. Un que participe activament en la vida de la ciutadania i vertebre una oferta lúdica i divulgativa digna de la capital cultural valenciana.

CORREUS