LA II REPÚBLICA A GANDIA: TRANSFORMACIÓ D’UNA CIUTAT

LA II REPÚBLICA A GANDIA: TRANSFORMACIÓ D’UNA CIUTAT

Estela Pellicer. Consellera del CEIC

La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues  al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.

A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar.  L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions. 

Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.

Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.

El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó. 

La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.

(foto) Centre Rural d’Higiene, Vicente Valls Gadea, 1934. Fotografia Àlex Oltra.

Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb  la de construccions per a particulars.

Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.

(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra

Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.

El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

Emili Selfa

El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.

http://www.museudelaparaula.es/web/home/info.php

L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia.  Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:

http://www.museudelaparaula.es/web/home/search_faces.php?comarca=es8141&filtro=y

Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.

El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.

Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.

Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.

En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.

Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.

Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.

Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a  entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.

Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.

Emili Selfa

PRONUNCIAMENT DEL CEIC ALFONS EL VELL SOBRE LA DEFENSA DEL PATRIMONI

PRONUNCIAMENT DEL CEIC ALFONS EL VELL SOBRE LA DEFENSA DEL PATRIMONI

El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar la seua preocupació davant de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de la mercantil Infilev SL, presentada a l’Ajuntament de Gandia i sotmesa actualment a consulta pública.

La Colònia Ducal, projectada el 1961 pels arquitectes Pau Soler Lluch, Francisco García González i Juan José Estellés Ceba i ubicada a la platja de Gandia, és un dels elements més destacats del nostre patrimoni cultural, raó per la qual ha estat catalogat al registre de la Fundació DOCOMOMO Ibèric, –branca local del DOCOMOMO INTERNACIONAL, sota patronatge dels Col·legis d’Arquitectes de la península Ibèrica, la Fundació Mies Van der Rohe i d’altres institucions prestigioses– com un dels exemples més destacats de l’arquitectura del moviment modern en la nostra terra. Així mateix, la Colònia Ducal ha estat destacada pel seu valor patrimonial en bibliografia diversa d’experts en arquitectura com: Alberto Peñín, Juan Pedro Sebastià, Fernando Mut, Francesc Boscà, Joaquim Egea, Carles Navarro, Carmen Jordá Such, Maite Palomares Figueres, Andrés Martínez Medina, Amando Llopis, etc.

Segons els valors que posen de manifest aquests experts, la Colònia Ducal reuneix les condicions per estar catalogada com a bé cultural i protegida de cara a la seua conservació per a les generacions futures. L’Ajuntament de Gandia disposa al Pla General municipal vigent d’un Catàleg de Proteccions en la Disposició Addicional Primera, on podria incloure’s clarament aquest conjunt i en ell la Fitxa descriptiva i definidora del grau de protecció i les condicions de les intervencions que allí es puguen plantejar. En un pas més també es podria escometre, i sabem que s’ho han plantejat, la declaració com a Bé de Rellevància Local, BRL, atesa la Llei valenciana de protecció del Patrimoni Cultural 4/1998, que comportaria la seua inscripció en l’Inventari General de Proteccions de la Conselleria i la confecció d’una Fitxa més reglada per a descriure el seu valor i regular les actuacions que allí es feren.

Per tant, qualsevol modificació que vulga efectuar-se ara sobre la Colònia Ducal hauria de vindre precedida i recolzada per alguna de les Fitxes esmentades, o, almenys, d’un estudi multidisciplinari d’experts en urbanisme, arquitectura, història de l’art i patrimoni que assenyale els elements, valors i característiques que no poden ser alterats sense perjudicar el seu caràcter cultural i la singularitat, que el converteix en un element de referència en el panorama de l’arquitectura moderna.

Aquest grup d’experts podria també disposar-se per a altres actuacions sobre el nostre patrimoni cultural que, en absència a Gandia d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià, queda hui indefens davant d’intervencions perjudicials. En massa ocasions hem de lamentar que les modificacions del patrimoni cultural immoble no estan orientades a la preservació del seu caràcter original ni a la millora de les condicions d’habitabilitat i gaudi per part dels seus propietaris i la població en general.

Per aquest motiu i per evitar danys irreparables en uns edificis i espais urbans que representen a la ciutat i que esdevenen una fita i un model a seguir en la urbanització de la costa valenciana, el Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell vol manifestar-se públicament en contra de la Proposta de Modificació de la Colònia Ducal de Gandia.

Sol·licitem al consistori, ja que no existeix un treball previ, rigorós i avalat per experts en la matèria que guie la dita proposta de modificació, que es cree l’esmentat grup interdisciplinar d’experts per a disposar d’ell abans de continuar la tramitació prevista.

Així mateix, urgim a què s’òbriga un expedient municipal per a la declaració de Bé de Rellevància Local per a la Colònia Ducal, a fi que s’inscriga en l’Inventari General del Patrimoni Valencià de la Conselleria de Cultura, per tal que dispose per sempre i prèviament a qualsevol intervenció de les seues obligades Fitxes normatives.

Finalment, i per a evitar aquest tipus de problemes que ja s’han donat a Gandia amb altres bens culturals anteriorment, exigim que s’emprenga la redacció d’un Catàleg de Béns i Espais Protegits d’acord amb la Llei de Patrimoni Cultural Valencià.

Gandia, 1 de febrer de 2021

CEIC Alfons el Vell