por CEIC | Gen 18, 2019 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Un amic em parlà d’un gandià que vivía a Madrid i que era tot un gran directiu de la Warner Bross, WB, per a Europa. Vaig arribar a ell mitjançant una amiga de la falla Vilanova, a la que pertanyia son pare, i un cosí germà, un altre entranyable amic i metge. Efectivament, la seua trajectòria s’ajusta com anell al dit al perfil que vull presentar en aquesta sèrie del blog del CEIC. Nascut a Gandia (1961), estudià al Col·legi Crist Rei i l’Institut Nou, d’on va partir, com tants altres, a València a estudiar i llicenciarse en filologia anglesa i aprendre un bon anglés. Sense quasi adonar-se s’introdueix en el món de la programació, a l’antic Canal 9 i d’allí a Madrid amb WB, el gran gegant de la producció i distribució cinematogràfica. Però deixeu-me que ho conte ell mateix:
“En 1989, amb l’anunciada obertura de la Televisió Autonòmica Valenciana vaig ser contractat com a Executiu de Producció i a partir d’eixe moment, la meua vida professional va començar a prendre un nou rumb. Allí vaig passar a ocupar la Direcció d’adquisició de programes per a Canal 9 i eixe treball em va permetre començar a viatjar i conéixer el món professional de la televisió des de dins en uns quants països del nostre entorn, i també als Estats Units.
En l’estiu de 1995, Amadeu Fabregat, em va encarregar la negociació d’un important acord amb WB per a totes les televisions autonòmiques –la FORTA- i vaig passar quasi tres mesos viatjant a Madrid. L’acord, complicat com quasi tots els acords amb els estudis de cine, va eixir molt bé i finalment es va firmar el 4 d’agost d’eixe mateix any. El dia de la firma, un alt directiu de la companyia americana, em va fer una oferta per a treballar amb ells com a director de vendes per a Espanya i Portugal. La meua primera reacció va ser d’agraïment però res d’entusiasme ja que l’acceptació d’eixa oferta suposaria el meu trasllat a Madrid, acostumat com estava a la llum del mediterrani i la la plàcida vida entre Gandia i València. A la meua família, tampoc els abellia res el canvi però després de molt de pensar, decidim que era un pas molt important en la meua carrera, així que vaig demanar l’excedència en Canal 9 i l’1 de febrer de 1996 vaig començar a treballar per a la Warner. La família es va quedar a Gandia on jo tornava tots els caps de setmana. Deia Tennesse Williams que el temps és la distància més llarga entre dos llocs i vaig tindre l’oportunitat de comprovar-ho durant molts anys en què intentava acurtar el meu temps fora de casa per a acurtar així mateix la distància entre ells.
En 1999 vaig ser nomenat director general de Warner Bros. TV per a Espanya i Portugal i vaig compaginar este càrrec amb una altra direcció general, la de Turner Broadcasting System, companyia també del grup i responsable de canals de televisió tan coneguts com “Turner Classic Movies”, “Cartoon Network” o “CNN”. Esta aventura dirigint dos empreses que es complementaven em va permetre conéixer el món de la televisió des de molts punts de vista, no sols el de la distribució sinó també el de la producció de programes i, molt important, el de la publicitat i el màrqueting. Sempre solia dir que treballava a Madrid i vivia a Gandia. Açò no haguera sigut possible sense tindre al meu costat una dona molt més forta que jo que, mentres treballava, portava avant el nostre quarter general a Gandia i ho arreglava per a que tot funcionara com un rellotge. Per fi, fa sis anys, quan els meus fills van decidir també emprendre camins universitaris i professionals fora de Gandia, ella es va traslladar amb mi a Madrid i les nostres visites a Gandia s’han espaiat molt, encara que continuem conservant el nostre pis en el Passeig i el nostre apartament en la platja per a poder passar els nostres estius i escapades algun cap de setmana.
La Direcció General de les dos companyies va durar fins a finals del 2001, quan vaig haver de decidir-me per una de les dos i sense dubtar-ho em vaig quedar en WB. L’any següent es va produir un bot molt qualitatiu en la meua carrera dins de l’empresa a l’anomenar-me Vicepresident Executiu per al Sud d’Europa incorporant a la meua àrea de responsabilitat, a més d’Espanya i Portugal, França, Itàlia, Grècia i Turquia. A partir d’eixe moment tinc l’orgull de dir que he pogut conéixer bé eixos països a través de les seues televisions i tancar els acords més importants de la meua carrera professional: Mediaset a Itàlia, TF1, Orange o Canal Plus a França, a més de mantindre la meua relació amb TVE, Antena 3, Televisions autonòmiques, Telefónica i Mediaset a Espanya. El món de l’entreteniment audiovisual és com un dòmino: quan un programa, bé siga de ficció, reality, concurs, etc funciona bé en un país, abans que acabe la temporada ja està en les graelles de programació de mig món.
Durant estos últims catorze anys em sent molt orgullós d’haver creat equips magnífics a Madrid, Roma o Paris, la qual cosa em permet dirigir l’estratègia de la meua companyia amb una visió de futur imprescindible en estos moments on els mercats d’entreteniment audiovisual són cada vegada més canviants, especialment amb l’arribada de grans operadors multinacionals com Netflix, Amazon o HBO, que han transformat els hàbits del consumidor i els grans estudis de Hollywood. Hem hagut d’adaptar els nostres models de producció i distribució de continguts als que les noves tecnologies ens demanden. Crec que he tingut la gran fortuna d’especialitzar-me en televisió, un mitjà que ha evolucionat constantment i s’ha erosionat molt poc si ho comparem amb altres models d’entreteniment com el de l’exhibició cinematogràfica o el vídeo tradicional.
En estos moments seguisc al capdavant de WB Televisió en el Sud d’Europa i preparat per a qualsevol nou repte que calga afrontar”.
José Abad, és un dels nostres. El vam anomenar el 2011 com un dels ambaixadors gandians a Madrid. Benvingut a aquestes pàgines i que tinga èxit amb els, de segur, futurs reptes professionals.
Alberto Peñín, conseller del CEIC
por CEIC | Jul 31, 2018 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Lucia Castelló
Una circumstància inesperada em donà l’oportunitat de poder conéixer personalment a esta gandiana de pro -saforenca més bé-, cantant lírica a nivell internacional, que s’ha obert camí en el complicat món de la música clàssica des de la seua residència a Viena, on viu des de fa més de 15 anys. Va ser amb motiu de l’estrena mundial a València de la cantata “Paisatge matinal”, peça composta per Antón Garcia Abril –allí present- amb textos en valencià de Carles Salvador, per a commemorar el 250 anys de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Una afonia imprevista de la cantant ens va fer pensar als organitzadors en modificar i fins i tot anul•lar l’acte.
Amb una professionalitat exemplar i una voluntat de ferro, Lucía Castelló va pujar a l’escenari tot sabent les seues limitacions, i va poder fer la cantata, que va ser rebuda amb forts aplaudiments pel públic, l’autor i pels propis companys d’escenari: el pianista Alejandro Zabala i el Quarteto Bretón. Malauradament la cantant ja no va poder seguir amb el programa previst, les ”Cançons d’absència”, obra de Vicent Torres, un altre poeta valencià també present, però l’única peça que va poder interpretar va deixar els assistents fortament impressionats. En acabar el concert vam parlar amb ella de Gandia i dels nostres indrets comuns.
Lucia Castelló va nàixer a Gandia i pertany a una ampla família de músics. Sa mare, Asunción Cartagena, pianista i professora de molts gandians, els seus quatre germans i molts cosins han estat tocats per l’art en general i per la música en particular, imbuïts per l’àvia Mª Joaquina, fundadora de la saga. Té també la nostra artista una relació especial amb Xeraco, on son pare va ser interventor de l’Ajuntament. Estudià piano i cant a Gandia, amb Salvador Carbó, José María Pérez Busquier i Ana Luisa Chova. Una vegada finalitzats els estudis musicals al Conservatori de València es traslladà a Viena on va ser alumna de la soprano americana Carol Byers i on començà la seua activitat professional. Encara hui continua vivint a la capital austríaca, casada i amb un fill, però torna a Gandia sovint i estiueja a la platja de Daimús.
La seua veu, segons els crítics, es d’una gran bellesa, neta i potent. Veu lírica, redona, amb ample registre, s’acobla a les intencions del compositor i procura ser fidel a la partitura, cosa que li ha fet ser intèrpret preferida d’autors com l’esmentat Garcia Abril. Amb ell va enregistrar La Luz de tu interior (2015), un CD de 28 cançons del qual es va fer un vídeo promocional justament a Gandia, a la Casa de la Marquesa, el mes de maig de 2017.
Quasi sempre acompanyada per Alejandro Zabala al piano i centrada majoritàriament en música espanyola, Castelló té un repertori que abasta a Guridi, Falla, Turina, Palacios, Rodrigo, Martín i Soler, Monsalvatge o Matilde Salvador. Ha intervingut com a soprano lírica en personatges d’òperes tan coneguts com la Cleopatra de “Julio César” de G.F. Händel, la comtessa de “Les noces de Figaro” de Mozart, Nerone de “La coronació de Popea” de Monteverdi, i un bon grapat d’operetes i leds més.
És, però, el repertori de cançons de poetes de renom, musicats per compositors actuals, el que li ha proporcionat un reconeixement en el món de la lírica i, en conseqüència, a muntar a Viena la direcció artística d’una empresa de música clàssica espanyola (clasicaEs).
Lucía Castelló, a pesar de viure i treballar lluny d’ací, no s’ha desvinculat mai de la seua llengua i cultura, com ho demostren el repertori valencià de poemes i cantates i també la relació habitual i sincerament afectiva amb la seua terra d’origen. De les seues visites professionals aquests darrers anys hi ha testimonis a la premsa, ràdio i televisió locals. És una dels les persones il•lustres que encaixa perfectament en esta sèrie titulada “Més enllà de Sant Joan” protagonitzada per gandians i gandianes que han eixit del nostre cercle i que son un bon eixemple de força i vàlua personal.
Alberto Peñín,
conseller del CEIC Alfons el Vell
Lucia Castelló en València
por CEIC | May 25, 2018 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Rosario Peiró 
Carrasco és un altre dels personatges saforencs que ha desenvolupat la seua trajectòria professional fora de la comarca. Actualment treballa al front de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (MNCARS) de Madrid. Va nàixer a Beniarjó i estudià al Col·legi de les Carmelites i a l’Institut Maria Enriquez de Gandia. Amplià la seua formació a Barcelona, on es graduà en Història i va cursar les especialitats d’arqueologia i d’art contemporani. Va fer pràctiques a la Fundació Tàpies, amb Manuel Borja-Villel de director i, posteriorment, amb una beca, se n’anà a la Universitat de Washington (EUA) per eixamplar coneixements amb un màster de Museologia. A Nova York va cursar durant tres anys estudis de Teoria i Crítica de l’Art mentre treballava al MoMA en la preparació d’una exposició retrospectiva de Jasper Jones.
De tornada a Espanya treballa al MACBA comissariant i dirigint projectes expositius i també imparteix classes de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra. L’any 2008 Manuel Borja-Villel és nomenat director del MNCARS i Rosario Peiró s’uneix al seu equip com a directora de l’Àrea de Col·leccions, on encara continua, reconeguda ja pel món artístic internacional.
Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.
A banda del seu quefer diari dedicat a la investigació dels fons del museu, al comissariat d’exposicions (la primera sobre La irrupción del siglo XX: utopías y conflictos, 2009, tractava l’inici de la col·lecció del Museu entre 1900-1945 i de les avantguardes artístiques), i a editar i dirigir publicacions. Recentment ha dedicat sobretot el seu temps a la joia del museu, el Guernica de Picasso, que el propassat 2017 va fer 80 anys.
Va coordinar la gran exposició monogràfica Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica, (comissariada per T. J. Clark i A. Wagner), amb més de 150 obres del pintor pertanyents al Reina Sofia i a unes 30 institucions i coleccions privades de tot el món (Musée Picasso, Centre Georges Pompidou, Tate Modern o el MoMA) i una exposició de dibuixos preparatoris, sense oblidar la del Pavelló d’Espanya en la Fira de París de 1937, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’espai per al qual es va encarregar l’emblemàtic quadre a Picasso. Esta mostra va rebre entre abril i setembre més de 680.000 visitants i tingué una amplíssima repercussió*.
Sobre el món del Guernica va muntar també el seminari Guerra y catástrofe (1929-1945), i hi posà en funcionament i dirigí el Fons Documental Guernica (1937-1949), el qual, des de 2015, ha compilat una exhaustiva documentació històrica, en gran part digitalitzada (més de 2.000 arxius) i que en format de web-arxiu interactiu permet consultar els més interessants documents relatius i visualitzar amb detall la famosa obra. Aquest servei ha convertit el Centre en referència obligada per al coneixement del Guernica per la qual cosa acaba de rebre el Premi Webby, WEBBY 2018 a la millor web cultural del món. guernica.museoreinasofia.es
A hores d’ara Rosario Peiró es troba preparant una exposició de fotografia dels anys 50-60 per al 12 de juny amb la col·lecció d’Adolfo Autrich i per a després de l’estiu una mostra commemorativa del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola amb una gran col·lecció d’obres adquirides en estos anys d’autors poc representats a les sales generals del Museu.
Tot i això encara té ben presents les seues arrels familiars i alguns dels seus professors de l’Institut gandià, com són Mª Carmen Fernández i Santiago La Parra, que li despertaren el gust per l’art i la història.
És l’objectiu d’aquestes pàgines recuperar i donar a conéixer a una saforenca que ha fet la seua exitosa trajectòria professional “més enllà de les revoltes de Sant Joan” i de la qual ens sentim ben orgullosos. Estic segur que sentirem parlar prou d’ella en el futur.
Alberto Peñín
* Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica
por CEIC | Gen 1, 2018 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.
José Díaz Cuyá
José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.
Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).
Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.
Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol. En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.
Revista «ACTO»
Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.
En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.
Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.
En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.
Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.
Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás
por CEIC | Abr 12, 2017 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Santiago Carbó *
Pagar amb una polsera o unes ulleres de sol; comprar apuntant a un escàner amb l’iris o fer del telèfon intel·ligent el canal fonamental del nostre estalvi i inversió. Són exemples que la digitalització financera és part de la nostra realitat i ho serà encara més en el futur. A la nostra percepció actual li falta, potser, comprendre com la intel·ligència artificial acabarà de transformar els nostres usos i costums. Aquesta és la veritable era de la informació, la de les ciutats intel·ligents, la de la programació com a eina de creació, la d’un nou canvi en les relacions laborals. Per fer-se una idea cal pensar que en el que portem de segle s’ha emmagatzemat més informació (mitjançant les tecnologies a l’ús) que a la resta de la història de la humanitat.
Els economistes, sociòlegs i historiadors hem aprés en les últimes dècades que darrere de cada disrupció hi ha un procés d’investigació i adopció de llarg recorregut en que l’eclosió es confon la incepció. La digitalització financera porta temps entre nosaltres però és la democratització de l’accés a la informació (Facebook, Twitter) i el seu ús massiu el que està focalitzant l’atenció actual i condicionant el desenvolupament futur.
En el sistema financer, un fenomen molt conegut és el relacionat amb la fintech (contracció de les paraules angleses finance i technology), que ós un domini d’activitat en el qual les empreses utilitzen les tecnologies de la informació i la comunicació per crear i / o oferir serveis financers de forma més eficaç i menys costosa. Potser l’exemple més clar i quotidià de la fintech i de la digitalització financera està vinculat als mitjans de pagament. La capacitat de realitzar pagaments d’una manera més eficient i segura possible és una dels principals baules que componen la cadena de producció i les relacions de consum i inversió de l’economia moderna.
Qualsevol disrupció en un sistema de pagaments pot tindre efectes desestabilitzadors molt importants. No totes les transformacions disruptives han d’implicar, necessàriament, un impacte negatiu sobre el sistema però és responsabilitat dels reguladors, els agents supervisors i de la pròpia indústria, que les pertorbacions no tinguen efectes indesitjats sobre l’estabilitat financera i garantir un adequat nivell de competència en el sistema. Enteses de forma positiva, les innovacions en els mitjans de pagament poden portar substancials beneficis econòmics i socials. De fet, aixÌ ha estat al llarg de la història.
Espanya és un cas molt interessant en el context internacional per tal d’avaluar la transformació fintech i, en particular, l’impacte del canvi en els mitjans de pagament. Les compres en línia constitueixen el major avanç en aquests pagaments, passant de 33.661 milions d’euros el 2014 a 38.283 milions d’euros el 2015 i estimant-se que arribaran als 68.272.000 d’euros el 2020. Això suposaria duplicar el mercat de comerç electrònic espanyol en un horitzó de cinc anys.
Les operacions de pagament amb telèfon mòbil i les transferències en línia segueixen una trajectòria més moderada. La situació actual a Espanya pel que fa a l’import de les operacions fintech encara és modesta en relació amb les expectatives per a altres països. S’estima que el 2016 els pagaments fintech van superar els 722.000 milions d’euros als Estats Units, 470.000 milions d’euros a la Xina, 170.000 milions d’euros al Regne Unit o 129.000 milions d’euros a Alemanya.
I la banca electrònica? El 2015 hi havia ja 15.270.000 d’usuaris de banca electrònica a Espanya i 29,9 milions d’usuaris actius d’Internet amb potencial d’ús de pagaments fintech. Així mateix, en 2015 2,45 milions de pimes (petites i mitjanes empreses) també estaven en disposició de poder realitzar aquests pagaments. Per 2020, podria haver fins a 8 milions més d’usuaris de banca electrònica. Entre els usuaris actuals de pagaments fintech a Espanya, 28.800.000 ho són de comerç en línia (podrien ser 33 milions el 2020) i 7,6 milions de transferències en línia de pagament (que podrien ser 1 milió més cap a 2020). De moment, tan sols 270.000 usen el pagament per mòbil però aquesta xifra podria superar els 3 milions el 2020.
Aquest important canvi comença per com paguem però s’estendrà a tots els àmbits de la nostra vida. Estem preparats?
* Nota biogràfica
Santiago Carbó Valverde (Gandia 1966) es un rellevant economista. Catedràtic d’Anàlisi Econòmic en la Universidad de Granada i Catedràtic d’Economia de la Bangor University (Regne Unit) a més de la CUNEF, Va deixar Gandia per a estudiar i després exercir la seua professió, tornant de temps en temps per veure la seua família i trobar-se amb els seus amics.
Persona de tarannà molt discret, viu immers al seu paper de teòric, investigador i ara també de divulgador. A Granada va ser Director del Departament i Degà de la Facultat de Ciències Econòmiques, abans de ser Director executiu de Digitalització Financera de la Fundació de Caixes d’Estalvis (FUNCAS) i del BMN. Els seus contactes amb l’exterior el dugueren fins Gales, on es va doctorar el 1993 i és actualment catedràtic.
És consultor del Banc de la Reserva Federal de Chicago i del Banc Central Europeu, i fora dels circuits de revistes especialitzades, les seus opinions les sentim a sovint -sense reconéixer el seu origen- a la ràdio, al funcasblog, a la premsa i en algunes conferències que imparteix a València, la darrera fa pocs dies, el 18 de Febrer, dins del seminari “La via valenciana”.
Temes com fusió i adquisicions d’empreses, regulació i competència, tractats comercials i noves economies, son especialitats en què és una autoritat reconeguda. Estem ben contents d’apropar-lo a casa mitjançant aquest blog i esperem tindre’l en una conferència a Gandia que organitzarà el CEIC Alfons el Vell a la tardor.
Alberto Peñin (de la sèrie Més enllà de Sant Joan)
por CEIC | Des 27, 2016 | Conferències, Més enllà de Sant Joan, Reflexions a peu d'obra
Alberto Peñín
M’he compromés amb el director del CEIC Alfons el Vell a acostar-me de tant en tant al bloc de nostra pàgina web amb comentaris d’actualitat referits a temes o persones saforenques que tinguen una repercussió més enllà de les revoltes de Sant Joan, l’àmbit tradicional on sempre s’ha posat la ratlla local. Es una bona gimnàstica per a conèixer la repercussió de les nostres activitats i per conéixer els nostres veïns que fan treballs punters i investigacions d’interés general.
En aquest primer text vull acostar-me a un físic gandià que porta des de 2010 treballant amb una Universitat americana mitjançant un conveni de col·laboració per investigar sobre l’ús d’ultrasons i imatges en el tractament de malalties del cervell com ara el Parkinson o l’Alzheimer. Es tracta de Francesc Camarena (Gandia, 1974), professor del Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València (UPV), que ha passat uns quants anys viatjant a Nova York amb diverses estades a la Columbia University i en concret en l’UEIL (Ultrasound and Elasticity Imaging Laboratory), posant en contacte grups d’ambdós països, primer per a quantificar la força de la radiació dels ultrasons sobre el teixit humà amb una tècnica prèvia desenvolupada pel grup americà i després per a conéixer les deformacions que es produeixen al crani quan se li fa arribar ultrasons focalitzats. La hipòtesi de partida es que determinades cèl·lules es comporten diferentment en la transmissió dels ultrasons, segons siguen sanes o malignes, aquestes amb una duresa 10 vegades superior al teixit normal.
Passada aquesta fase -i un cop publicats els resultats, com cal, en una revista de referència-, s’ha passat a avaluar l’absorció del teixit al fetge (any 2012) i, durant la seua estada de tres mesos d’aquest estiu de 2016, a desenvolupar l’operatiu que permeta conéixer les condicions de les diferents estructures del cervell (hipocamp, putamen i caudet), el tipus d’ultrasò i la incidència en cadascuna d’elles, per detectar-hi anomalies. Està en tramitació un altre projecte de col·laboració entre l’UEIL, la UPV i l’Hospital Mútua de Terrassa per a dur endavant aquest operatiu.
Si s’hi dóna el resultat esperat, podríem estar davant un nou sistema de detecció de malalties ultrasònic, ràpid, senzill, precís i no agressiu, que, com a mínim, millorarà les prestacions de les costoses ressonàncies magnètiques. Els ultrasons aplicats al cervell o als tumors, poden posar, mes endavant, els tractaments a punts concrets, substituint les actuals aplicacions de quimioteràpia tan agressives i poc selectives.
Em sembla apassionant el tema, per ser les malalties del cervell un dels objectius preferents de la investigació mèdica actual, amb una gran falta d’instruments auxiliars per al diagnòstic o, quan es puga, l’avaluació del tractament. I ací treballa sense fer soroll mediàtic el nostre amic gandià, al que vaig poder visitar allà a la Columbia, on, amb la seua família, residí tres mesos aprofitant el mes de vacances –coses de la nostra precarietat de mitjans- abans de tornar a Gandia i a les seues classes. Pot ser que dins de dos o tres anys tinguem resultats de gran ressó. Hui, per al Laboratori de Nova York treballen més de 30 persones, i un grup d’ells, ben capdavanter, ho fa des de Gandia.
El dia 25 de Novembre vam sentir Paco Camarena en una conferencia programada pel CEIC Alfons el Vell i la UPV, dins del Cicle de Ciència i Tecnologia a la Safor de 2016, a la Casa de la Marquesa. Un autèntic luxe. Un exemple per depassar les corbes de Sant Joan i obrir nous horitzons.
Doctor Francisco Camarena.
Durant estos últims catorze anys em sent molt orgullós d’haver creat equips magnífics a Madrid, Roma o Paris, la qual cosa em permet dirigir l’estratègia de la meua companyia amb una visió de futur imprescindible en estos moments on els mercats d’entreteniment audiovisual són cada vegada més canviants, especialment amb l’arribada de grans operadors multinacionals com Netflix, Amazon o HBO, que han transformat els hàbits del consumidor i els grans estudis de Hollywood. Hem hagut d’adaptar els nostres models de producció i distribució de continguts als que les noves tecnologies ens demanden. Crec que he tingut la gran fortuna d’especialitzar-me en televisió, un mitjà que ha evolucionat constantment i s’ha erosionat molt poc si ho comparem amb altres models d’entreteniment com el de l’exhibició cinematogràfica o el vídeo tradicional.
