Epistolari

VISITA A L’EXPOSICIÓ I PRESENTACIÓ DE L’EPISTOLARI MARIA ZAMBRANO – ALFONS ROIG

El passat dijous 30 de novembre a les 18:00 h, Rosa Mascarell Dauder, comissària de l’exposició «Alfons Roig i la generació del 27», ens va oferir una visita guiada a l’esmentada exposició situada a la Sala de Dones de l’antic Hospital de Sant Marc. Els assistents van tindre l’oportunitat d’aprofundir en les estretes relacions entre Alfons Roig i autors tan significatius com Vicente Aleixandre, María Zambrano, José Bergamín, Juan Gil-Albert o els hereus de Miguel Hernández.

Posteriorment, a les 19:30, a la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós es va presentar l’epistolari «Alfons Roig – María Zambrano», editat per la institució Alfons el Magnànim i del que és autora Rosa Mascarell. L’acte va ser presentat per Teresa Pasqual qui va ressaltar  la qualitat i importància de la correspondència entre tots dos personatges. Unes cartes plenes de cultura, respecte i amistat que mereixien eixir a la llum i què aporten valuosa i inèdita informació sobre aquests dos personatges, el seu temps i la seua relació amb la generació del 27.

Madrid 1989, omençant per l'esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

Madrid 1989, omençant per l’esquerra: Rosa Mascarell, María Zambrano, José Andérica, Isabel García Lorca i Joaquín Lobato

af_jornadas_B_210x148+3mm

ACTIVITATS PARAL•LELES A L’EXPOSICIÓ ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27

Coincidint amb l’exposició  “ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27” el CEIC Alfons el Vell ha organitzat un cicle d’actes entre els quals s’inclouen conferències, presentació de llibres o la projecció de documentals sobre la figura d’Alfons Roig.

1_2 Vista parcial de l'ermita i la Costa, ca 1960 (Bca. MuVIM. Arxiu A. Roig)27 de novembre, dilluns. 19.30 h.
Saló d’actes de la Casa de Cultura Marqués de González de Quirós

PROJECCIÓ DEL  DOCUMENTAL “Alfons Roig  en l’Ermita de Llutxent”
Presentació a càrrec de Patricia de Oliveira, directora del documental, i Ana Reig, directora de l’Arxiu Alfons Roig del MuVIM

 

 

 

alfons 330 de novembre, dijous.  

 

18.00 h. Sala de Dones antic hospital de Sant Marc.
VISITA GUIADA a l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27”
A càrrec de la comissària de l’exposició Rosa Mascarell Dauder

 

 

Epistolari19.30 h.  Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, sala b
PRESENTA DE L’EPISTOLARI “Alfons Roig- Maria Zambrano”
Editat per la Institució Alfons el Magnànim, a càrrec de l’autora Rosa Mascarell Dauder.
Presenta l’acte, Teresa Pascual.

 

 

 

 

 

 

 

Joaquín_García_Roca11 de desembre, dilluns. 19.30 h

Casa de Cultura Marqués de González de Quirós, sala B
CONFERÈNCIA “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”
A càrrec de Ximo Garcia Roca. Presenta l’acte Antonio Santiago

 

 

 

alfons 8

 

23 de desembre, dissabte. 19 h.

CONCERT   Llorenç Barber (percussió) i Montserrat Palacios (veu)
Acte de cloenda de l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27”.
Estrena d’una composició musical per a percussió i veu de Llorenç Barber amb motiu de la cloenda de l’exposició dedicada a Alfons Roig.

 

 

 

 

 

Visites guiades per a grup, amb cita prèvia:

Tel. 667697448 | apropatalartgandia@gmail.com

IMG_40

EXPOSICIÓ “ALFONS ROIG I LA GENERACIÓ DEL 27”

Del 17 de novembre al 23 de desembre
Sala de Dones del Centre Mueístic Antic Hospital de Sant Marc de Gandia

 La mostra, comissariada per Rosa Mascarell Dauder i produïda pel MuVIM, ens mostra la relació epistolar i d’amistat entre Alfons Roig i membres de la Generació del 27.

En 2017 se commemoren els 30 anys de la mort a Gandia d’Alfons Roig i els 90 anys de l’anomenada  Generació del 27, la generació de la II República.  Molts dels membres d’esta generació van patir la dictadura de Franco en forma de silenci, d’exili o inclús amb la mort. Alfons  Roig va intentar mitigar el patiment de molts d’ells o de les seues famílies donant consol, demanant perdó i fent de pont entre l’exili i la pàtria perduda.

DSC04566A través de l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27»   ixiran a la llum materials  inèdits i escrits privats de  Juan Gil–Albert, María Zambrano, Miguel Hernández, Emilio Prados, Vicente Aleixandre, José Bergamín, José Luis Cano i el propi Alfons Roig, en un intent de reconstruir la trama de col·laboració i amistat que va contribuir a mantindre’ls vius durant el llarg naufragi polític espanyol.

Comissariada per la investigadora Rosa Mascarell Dauder, qui va ser secretaria personal de Maria Zambrano,  i produïda pel MuVIM de la Diputació de València, l’exposició ens mostra, entre d’altres documents, cartes inèdites i llibres de l’arxiu Alfons Roig, custodiats per la biblioteca del MuVIM, reproduccions de la revista la Hora de España fundada per Juan Gil-Albert i fotografies dels protagonistes.

DSC04571L’exposició està dividida en 3 grans blocs on es desgrana la relació entre Alfons Roig i 8 dels protagonistes de la Generació del 27, com ara Juan Gil-Albert, Maria Zambrano, Vicente Aleixandre o la família de Miguel Hernández. En un quart bloc, anomenat l’Ermita de Llutxent es fa un repàs a la faceta més coneguda d’Alfons Roig com a promotor, introductor i divulgador  de l’art contemporani al nostre país.

El MuVIM de la Diputació de València ha editat un catàleg sobre l’exposició que es podrà adquirir a les llibreries de Gandia.

EmilioPradosEnElExilio

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: “Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia”. Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

“El cazador de nubes”, com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig “descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados”, coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i “perdre de vista el campanar del poble”. Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era “el seu germà” i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. “No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!”, li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. “¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.” Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició “Alfons Roig i la Generació del 27” que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al “Padre Roig. Querido amigo”, també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el “sacerdot liberal”, per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

Homenatge a Vicente Aleixandre per la publicació del seu poemari La destrucción o el amor, 1934. (Fundación María Zambrano)

ALFONS ROIG I VICENTE ALEIXANDRE (III)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Escriu Vicent Andrés Estellés, en desembre de l’any 1984 per a El País: “Aún recuerdo la impresión primera, material, táctil, de aquel ejemplar de Sombra del paraíso […] fue un libro, publicado en plena posguerra, que me inundó, que me anegó, que me dejó ahíto de luz, de claridad. Es un libro que me ha acompañado durante todo este tiempo: el libro donde hay más belleza reunida de cuantos recuerdo; un libro deslumbrador, oleadas de belleza que determinan por caminos todavía no aclarados algún gesto, alguna influencia no declarada en mis versos.” L’autor d’este llibre tan admirat per Estellés és Vicente Aleixandre, que havia faltat en eixos dies.

Vicente Aleixandre i Merlo va nàixer a Sevilla l’any 1898, però la seua infància va transcórrer entre Màlaga i Madrid. Alfons Roig va entrar en contacte amb ell a través dels lligams familiars que Aleixandre tenia a València. Un nebot seu, Fernando Hípola Aleixandre, era sacerdot i va coincidir amb Roig al Seminari de Montcada. Un altre familiar valencià va ser Joan Baptista Peset i Aleixandre, per a qui Estellés va escriure Ofici permanent a la memòria de Joan B. Peset, afusellat a Paterna el 24 de maig de 1941. La condemna a mort del rector Peset per Franco va ser rebutjada fins i tot per l’arquebisbe de València que demà l’indult, però les noves autoritats de la Universitat de València no varen fer res per defendre’l. Potser, este crim també influí en el canvi de perspectiva de Roig: de creure la propaganda contra “los rojos” que utilitzaven els franquistes a acostar-se als vençuts. Malgrat que, en un primer moment, fos un gest de pura misericòrdia cristiana, aviat esdevingué en sincera amistat.

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Felicitació nadalenca de Aleixandre a Roig, 1957. (Arxiu Alfons Roig, Biblioteca del MuVIM).

Així com el seu malaurat familiar valencià, Aleixandre també donà el seu suport a la República i va mantenir sempre les seues idees d’esquerres, però no va poder eixir del país, malgrat intentar-ho, i va romandre la resta de la seua vida a Madrid sense deixar de publicar i fent de mestre a sa casa de la jove generació de poetes. En 1949 és nomenat Acadèmic de la Llengua i en 1977 va rebre el Premi Nobel de Literatura, un premi, que ell mateix va oferir a tota la seua generació, la Generació del 27 o de la República.

Aleixandre manté una contínua correspondència amb Alfons Roig i es visiten en Madrid, València i en Miraflores de la Sierra on Aleixandre passa els estius. En les cartes es poden llegir comentaris com este d’Aleixandre a Roig: “…me recuerda nuestras charlas en esta casa, que deseo reanudar en cualquier viaje suyo, muy sabrosamente.” El to és de confiança i estima cordial i intel·lectual, sabem que s’intercanvien llibres i notícies sobre amics comuns com ara l’amic d’infància a Màlaga Emilio Prados, el professor José Luis L. Aranguren, María Zambrano o José Luis Cano.

Compartien també tots dos l’admiració per Picasso, que Aleixandre conegué arran de l’exposició del pintor en Madrid en 1935. Inclús li dedicà uns versos:
Su mano grande
que un momento asió el orbe, abierta tiéndese,
camino vivo para los humanos.

Segur que les converses entre el poeta i el religiós eren tan saboroses com les coques que Roig enviava a Aleixandre, “Las coques que recibí estaban deliciosas y se las agradecí muy de veras.” Les cartes són més aviat concises, esperant el moment de la conversa directa entre els amics, però també les aprofita Aleixandre per a comentar els articles de Roig: “Le animo a no dejar la pluma. Sus dos artículos no se pierden en lo acesorio. Es usted, aunque lo haya descubierto tan tarde, un critico de arte nato.” Venint d’un premi Nobel, esta alabança no és qualsevol cosa.

Imatge del cartell de l'exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

Imatge del cartell de l’exposició Alfons Roig i la Generació del 27, 28 de setembre 2017, MuVIM.

El 28 de setembre al MuVIM, podrem conéixer més d’eixa relació d’amistat entre Aleixandre i Roig en l’exposició dedicada a Alfons Roig i la Generació del 27.