Coronacrisis i cultura: propostes de creadors locals (Sala Coll Alas, Gandia)

Coronacrisis i cultura: propostes de creadors locals (Sala Coll Alas, Gandia)

Emili Morant – CEIC Alfons el Vell – juny 2021

Podeu visitar l’exposició a la sala Coll Alas (Plaça de les Escoles Pies, Gandia) fins el 25 de juliol. I la mostra de propostes de creadors valencians, a la Casa de la Marquesa (Passeig de les Germanies 13, Gandia) fins el 15 d’agost.

I

He defugit, de moment, la lectura de monografies o recopilatoris de textos sobre la pandèmia i les seues múltiples dimensions sociopolítiques, geopolítiques, espirituals. No és que no m’haja vist impactat, més o menys tangencialment, per eixa classe de produccions reflexives: simplement no m’he vist amb cor d’encetar una prospecció calmada dels efectes secundaris intel·lectuals de la crisi sanitària. Però heus ací que estes setmanes, ja cara a l’estiu, han desembarcat a Gandia dues propostes expositives directament inspirades i justificades per la pandèmia i per textos sobre la pandèmia. Les dues responen al títol genèric de Coronacrisis i cultura: la germana major, que ocupa ara la Casa de la Cultura, és una exposició coordinada per la Universitat de València fa aproximadament un any i que ha arribat ara a Gandia; la germana menuda, en la Sala Coll Alas, és una espècie de rèplica local, que respecta el caràcter temàtic i col·lectiu de l’original però protagonitzada en aquest cas per vint-i-cinc creadors de la comarca. És en esta darrera mostra d’autors locals en què centraré els paràgrafs que segueixen: a la seua germana major no li hauran faltat comentaristes més qualificats que jo – i espere que no li’n falten tampoc a la menuda.

Si abans he dit que una barreja de desgana i escepticisme em manté encara apartat de les lectures pandèmiques, he de confessar que la formulació plàstica de les nostres inquietuds recents m’ha resultat d’allò més estimulant. I no perquè em resulte especialment afí l’idioma de la il·lustració, el muntatge fotogràfic o el disseny, ans al contrari: el que he trobat a la sala Coll Alas de Gandia és una espècie d’enciclopèdia visual de la pandèmia, de consulta ràpida però directa i punyent. En ocasions ocorre que el visitant d’una exposició ha de travessar alguna classe de distància respecte de les creacions que s’hi exposen i penetrar, amb més o menys esforç o resistència, en l’estil i temàtica dels artistes o dels fets que n’inspiren l’obra: aquest intent d’aproximació és, sense dubte, la llavor del gaudi estètic – i ocasionalment, d’algunes decepcions. No és el cas de Coronacrisis i cultura: els temes de què s’ocupa aquesta mostra col·lectiva en la Sala Coll Alas ens resulten familiars de manera íntima, ens travessen encara de forma vivencial i estructural. La perícia dels creadors representats, en molts casos dedicats professionalment a les dimensions més funcionals o comercials del disseny, fa transparents (que no simplistes) les seues obres: el treball inicial de decodificació és mínim, l’impuls al record, a l’emoció o la reflexió és immediat. No hauríem de témer mai que els artistes volgueren parlar-nos d’ells mateixos; en el cas que ens ocupa, tanmateix, no ens deixen cap excusa: s’han congregat, esperonats per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, per a parlar-nos de tots nosaltres. Acompanyem-los, doncs.

II

Malgrat la circumstància, imperativa però paradoxal, que el trajecte de la visita a l’exposició estiga marcat al terra per raons sanitàries, vaig a intentar suggerir altres periples possibles que recorren les obres de Coronacrisis i cultura. Un d’ells, relativament obvi, és el relatiu a l’edat dels protagonistes, destinataris o referents de cadascuna de les obres. En Natura (Eloi Ángel), l’autor fon el rostre innocent d’un xiquet amb una espècie d’envoltura vegetal, apel·lant irònicament a la radical separació entre els infants i l’entorn natural que es va produir en els episodis més estrictes del confinament. En realitat, l’aïllament de les criatures va arribar bastant més lluny: en Infància (Gemma Moltó) se’ns mostra una espècie d’il·lustració infantil del balancí d’un parc en què se superposen alguns motius comuns de 2020, com els precintes policials i el “Tot anirà bé”. Joventut (Candela Bohigues) és una composició de flors i pedra, d’inspiració japonesa, amb una locució en àudio que l’acompanya via codi QR (per si l’enllaç vos passa desapercebut en la visita, el teniu ací: http://qrco.de/bc8JCx). 

De forma previsible i justa, és l’edat provecta la que més atenció rep dels nostres artistes: Gent gran (Isabel Couchoud) representa de forma amable i optimista tota una constel·lació de persones majors que recuperen, gaudeixen o senzillament travessen els espais públics, carrers i places. Per contraposició, Societat (Ana Santieri) ens mostra una parella de vells, un home i una dona, separats per un vidre: en pandèmia vam equiparar l’aïllament i la protecció, i eixa finestra que permet una mirada trista alhora que denega el tacte suggereix un eix diferent d’exploració de les obres que empraré tot seguit, el que oposa la virtualitat i la corporalitat. Tecnologia (Clàudia Morant) també té per protagonistes una parella de vells, ara no aïllats entre sí sinó de la resta de la gent, excepte per un parell d’interfícies digitals que els resulten artificioses, desconcertants, peatges inevitables per a accedir al que queda de món. L’arc sencer de la vida ha sofert un sotrac irrecuperable: al costat de la desgràcia i el terror d’acomiadar-se del pròxims a través d’una pantalla, alguns han pogut trobar el trist consol de veure créixer els néts emmarcats en el mòbil, sense poder tocar-los.

III

La realitat del virus ens ha obligat a repensar el contacte entre els cossos, hem inventat la “distància social” i encara més: ens hem acostumat irreversiblement a la no-distància, l’abolició de l’espai que suposa la virtualitat obligada. Algunes obres es deixen posicionar en aquesta dimensió corporal, espacial: Alimentació (Tetyana Karaban) identifica mala alimentació i infecció, ens mostra el cos d’una dona que tria menjar saludablement alhora que encapsula i expulsa en una bombolla vírica el fast-food i els excessos calòrics. Valors (Beatriz Barragán) tria un símbol paradoxal, controvertit, per a expressar l’anhel explícit (a què farem una referència final més avall) d’una societat més solidària: les mans que es toquen i s’entrellacen sobre uns virus representats en el fons. Moda (Margarida Riggio) ens mostra la manera més característica en què l’epidèmia ha deixat petjada sobre la presentació dels nostres cossos: ens tapem mitja cara amb mascaretes, que limiten el nostre rang possible de comunicació no verbal però obrin, com una peça de vestir més, possibilitats per a l’autoexpressió, la combinació i el contrast de colors, trames, motius i lemes. Edificis públics (Eva Nieto) és una proposta més conceptual, més abstracta: un joc tipogràfic en blanc i negre al voltant de la paraula “espai” i d’altres idees relacionades. D’entre totes les representacions possibles d’aquesta nova disciplina dels espais i dels cossos a què ha obligat la pandèmia, la més familiar per a mi és la que mostra Educació (José Ramón Borràs): una trama de taules d’estudiar separades i traçades amb una exactitud impossible, distòpica, tremolosa, tensa, en una aula de secundària com les que compartim diàriament l’autor i jo. 

Més enllà de la distància segura hi ha la més asèptica virtualitat. Vida online (Maldekap) ens mostra de forma realista i acolorida alguns motius recurrents d’interacció telemàtica durant els períodes més estrictes de confinament: el brindis mòbil en mà (fingiment o succedani de les taules compartides amb amics), les frustracions associades al teletreball i la necessitat d’evasió mental o espiritual davant la impossibilitat legal d’eixir de casa. Cultura (Vir Palmera) ens recorda com els aparells d’entreteniment virtual han ajudat a omplir els nostres dies sense carrers ni companyia: una seqüencia d’oci mediat per la tecnologia (el mòbil, l’ebook, l’ordinador) assenyala la rutina a què ens ancoràvem per a no embogir durant l’aïllament. Trobem també, tanmateix, mostres gràfiques dels aspectes més negatius i frustrants de la imposada asocialitat: Celebracions (Cristina Jordà) superposa la realitat de les celebracions durant la pandèmia, solitàries i tristes, amb l’ombra imaginada que projecten, el record de com han de ser: és la companyia dels pròxims el que valida, ritualment, els nostres aniversaris, com si l’any que hem passat sense els altres no comptara. Dels efectes més greus d’aquesta negació tracta Recialles psicològiques (Vicent Gisbert), un malson en què una dona habita una foscor estreta i duradora, assetjada per versions gegants, podríem dir-ne lovecraftianes, del coronavirus. D’esta atmosfera angoixant participa La por (Boro Mañó), una composició amb un fons de trames laberíntiques en què se’ns mostra l’escena probablement més icònica i inquietant del cinema de Luis Buñuel: el preludi immediat a l’acte de seccionar l’ull d’una dona. El virus ataca els nostres cossos i la nostra resposta defensiva els ha dut al límit: els espais compartits s’han fet més buits i més amples; els inferns individuals més profunds i opressius.

IV

Hi ha un altre subconjunt de títols en Coronacrisis i cultura que remet explícitament als paràmetres generals al voltant dels quals s’articula la nostra societat. Ja he fet referència a alguns (Societat, Valors, Educació, Cultura), però empraré com a pòrtic dels que ens queden Relacions humanes (Ferran Mascarell), una sinopsi gràfica, a la manera de puzzle de colors en què sota el rètol “Junts sumem” encaixen distintes dimensions rellevants de la crisi present: la sanitària (representativa de l’àmbit de la cura), la socioeconòmica (l’àmbit productiu de la societat) i la de l’educació i la cultura. Cadascun d’aquests aspectes és ampliat en altres obres, com ocorre amb Ciència (Luis Muñoz): una composició humorística i ambivalent, en què una placa de Petri acull una variada població de virus organitzada per carrers com si d’una piscina pública es tractara (alguns virus semblen escapar-se d’eixe entorn controlat d’estudi i cultiu, d’ací l’ambivalència, la insinuació al voltant del paper de la ciència en esta crisi). No és aquesta l’única obra en què apreciem una visió crítica de l’avenç científic i tecnològic: Ecologia (Daniel González) ens mostra alhora dues imatges especulars de l’entorn humà, una oposició rotunda entre una utopia equilibrada (en color: fauna, vegetació i edificis harmònicament integrats) i una possibilitat distòpica (en tons de gris: un paisatge postnuclear, plastificat, infectat i moribund).

Fake News (Alberto Nieto) aborda alguns efectes desconcertants causats per l’augment de la informació científica: a la manera de vistosos titulars de periòdic o de rètols publicitaris se’ns condensen alguns dels missatges pertorbadors (i falsos, com deixa clar el títol) sobre el virus i els seus efectes, remeis o intencions ocultes. Per damunt d’estes amenaces (minoritàries, o això vull creure) als fonaments del nostre progrés científic s’ha imposat un sòlid consens en defensa dels serveis de salut: Sanitat (Tonet Durà) personifica, en una composició digital rotunda, vigorosa, no sabria dir si orgullosa i vigilant, eixa centralitat absoluta que el sistema sanitari ha adquirit (si no el tenia ja) en l’organització de les nostres vides.

M’han quedat per al final, per pur atzar, les obres referides a la nostra infraestructura material. Economia (Sergio Terrones) és una reivindicació del consum de proximitat enmig d’un moment d’acceleració sobtada del consum online, o millor dit, de l’aturada i el tancament de les botigues físiques, de carrer, de tota la vida: una estètica de rètol antic, amb referències al mercat per excel·lència de Gandia (el Prado) i a alguns productes nostrats, ens convida a comprar en els comerços locals. En Turisme (Vicent Faus) trobem una representació simple, no sé com de paròdica, dels efectes devastadors de la pandèmia sobre els desplaçaments humans per oci o negoci: la H d’hotel es veu subratllada per quatre virus que substitueixen les estrelles indicadores de la categoria de l’establiment; com si l’establiment i el sector hagueren estat metafòricament infectats o, en una lectura més agosarada, com si el turisme tingués ara el paper de potencial vector d’infecció entre regions i països. Crisi cultural (Germán Gerengo) ens mostra, amb una mascareta penjant d’un peu de micròfon a mode de bandera de rendició, la paràlisi que la contenció del virus ha causat en el terreny dels espectacles en directe, amb públic. Desigualtat (Anna Gisbert) assenyala el mateix problema concret en un escenari distint: la música i l’art com a víctimes d’un greuge comparatiu amb altres àmbits d’activitat humana i econòmica; un músic, empobrit, immòbil, impotent, gris, veu passar dos acolorits turistes. Recuperar o no el moviment i la llibertat, desentumir les relacions de producció en què algú hi està immers és determinant per a evitar el previsible augment de les desigualtats en el context de la post-pandèmia.

V

El que precedeix no ha passat d’una descripció o agrupació dels temes de Coronacrisis i cultura: no em correspon fer-ne una valoració individualitzada, i encara menys una basada en criteris estètics o tècnics que ignore. M’ha interessat la mostra en tant que esforç col·lectiu i de síntesi de les experiències, transformacions i esperances de l’era Covid-19: pràcticament cada vector possible d’anàlisi o interpretació de la crisi sanitària està apuntat en l’exposició, que és completa i exhaustiva. El temps, tanmateix, passa de pressa, i les nostres percepcions sobre estes múltiples crisis i aquest esforç de representació coral poden i han de modificar-se, adaptar-se. Les xifres de vacunació entre la inauguració de l’exposició i la seua cloenda hauran crescut enormement; els traumes patits en sectors com el turisme, l’oci, el comerç o la cultura podrien mitigar-se d’ací poques setmanes en alguna classe de rebot estival. Fins i tot en els casos en què l’objecte d’alguna de les obres exposades ens puga resultar ja obsolet, superat, exagerat o fins i tot nostàlgic, això no deixa de donar testimoni de l’impacte de la pandèmia. Com si el món, a més d’aturar-se o millor, en comptes d’aturar-se, hagués passat a acceptar només una referència de velocitat: la de la llum, la de les telecomunicacions instantànies. Visitar la Coll Alas esdevé així un exercici de reivindicació de l’escala humana del temps; allà, en la forçada calma dels espais expositius, se’ns mostra el món d’ahir mateix, no podem saber si el de demà també. Eixa interrogació sobre si la nostra vida encara és o seguirà sent com ens la mostren les obres és, també, un altre eix possible per a confrontar-les com a espectadors.

Cal reconèixer també que la rotunditat del llenguatge plàstic, que és una de les virtuts que fan atractiu el disseny comercial, pot tendir a missatges simples o extrems: en efecte, algunes de les visions o utòpiques o distòpiques del món postpandèmic que han circulat durant mesos entre nosaltres i que podem trobar en obres de Coronacrisis i cultura són les que menys han resistit el decurs d’uns pocs mesos. No, no hem eixit millors, pitjors tampoc: només amb eixir de veritat ja ens donarem per satisfets. Algunes de les asimetries més rotundes que ens mostren les obres, contrasts vigorosos entre el que érem i el que volíem ser, han estat les primeres en caducar: queden com a testimoni d’una il·lusió o confusió moral col·lectiva. Fa vergonya ja recordar la cerimònia diària d’aplaudiment als balcons: amb la normalitat, hem recuperat les nostres divisions normals, potser més agreujades. També sembla que podem descartar del tot alguns extrems distòpics: només els negacionistes (i no en deuen quedar ja tants) dirien que ha estat pitjor el remei que la malaltia o reduirien la pandèmia a un enfrontament simplista entre societat científico-tècnica i un estat idíl·lic d’integració de la humanitat amb la natura. Salvar les vides de tanta gent com s’ha pogut, persones majors sobretot, ha estat un noble esforç col·lectiu: la part de celebració que traspua en alguna de les imatges de Coronacrisis i cultura és ben adient i merescuda. Visitar l’exposició, com a experiència estètica i cultural i per tant d’intensificació de la vida ha de ser, també, homenatge i tribut als qui ja no podran fer-ho.

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS. MAIG.

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS. MAIG.

Amalia de Llano y Dotres, condesa de VilchesEl Museu del Prado de Madrid ha posat en marxa la iniciativa Color «Observa». Es tracta d’una proposta alternativa que desentranya diàlegs entre diferents obres i artistes a través del color. La seua primera aproximació està dedicada al blau. pensada per a 1r cicle de Primària, però els pares, mares i docents, poden proposar possibles adaptacions que es puguen fer a altres nivells.
https://bit.ly/2zsd1xI

 

 

 

vangoghmuseum-s0019V1962-800El Van Gogh Museum d’Ámsterdam també permet la visita virtual a la seua col·lecció. Les reproduccions són d’alta definició i ofereixen ferramentes com la lupa, el cursor per a navegar per la imatge i, fins i tot, la possibilitat de descàrrega.
www.vangoghmuseum.nl

 

 
web_logocanalivccuadradoL’Institut Valencià de Cultura obri aquesta finestra Canal QuedatACasa de l’IVC per al període d’estat d’alarma provocat per la crisi sanitària de la Covid-19 amb les intencions de seguir en contacte amb les espectadores i espectadors; d’oferir-li a la ciutadania diversos continguts culturals relacionats amb l’IVC; de seguir donant-li visibilitat als professionals valencians dels sectors audiovisuals, escènics, musicals i plàstics mitjançant algunes de les seues realitzacions; i de col·laborar en fer més lleuger el confinament a les nostres cases i evitar així la propagació de la malaltia per coronavirus.
https://ivc.gva.es/val/ivc-val/noucanalivc

 

Ací vos deixem un enllaç directe a
#LaFestadelCurtaCasa. Podreu accedir directament a un recull de curts, basats en fets reals, de la Filmoteca Valenciana.
https://vimeo.com/showcase/7089514

 

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

Llibreria "A peu de pàgina"

Llibreria «A peu de pàgina»

L’editorial Anagrama s’ha proposat visibilitzar la labor de les llibreries independents durant el confinament amb una sèrie d’entrevistes fetes per a l’ocasió. En elles, llibreters i llibreteres de tota Espanya comenten com estan suportant la situació.
https://www.anagrama-ed.es/noticias/anagrama-con-las-librerias

 

 

 

 

 

518b5207448c09ffb18fadeba18453d0El Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid celebra la primavera, encara que siga confinada, convidant a recórrer part del seu catàleg explorant el món de les flors. A través de 12 obres de diferents èpoques s’indaga en les múltiples
expressions que assumeixen els símbols florals, com a emblemes d’elevació
espiritual o d’extravagant dispendi, de fidelitat conjugal o
de lleialtats dinàstiques, de beatífica innocència o d’exòtica sensualitat. Cada obra s’acompanya d’un text introductori i la corresponent fitxa tècnica. També permet descarregar els textos i el pla de situació de les obres a manera de catàleg, en format PDF.
https://www.museothyssen.org/…/recorridos/paseo-entre-flores

 

TomoNaranjaL’editorial Astiberri ha publicat Lectures a domicili. Llibre taronja, la segona part de l’antologia que han editat durant el confinament. Una publicació que recopila historietes breus i material inèdit d’artistes com Laura Pérez, Luis Bustos, Nadar, Ramón Boldú,  Raquel Alzate o Tyto Alba, entre molts altres. Ho pots aconseguir gratis ací.
https://www.astiberri.com/products/lecturas-a-domicilio-libro-naranja

MÉS PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

MÉS PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

Des del CEIC, continuem facilitant propostes culturals que ens ajuden a estar actius sense eixir de casa:

  •  El portal ‘Sempre Teua. La teua llengua’  de Conselleria d’Educació, Cultura i Esport  ofereix un seguit de vídeos amb l’objectiu d’entretindre a la societat de manera educativa i lúdica i en valencià. La proposta inclou un conjunt de vídeos de “youtubers” explicant idees d’activitats dinàmiques que es poden practicar a casa amb materials quotidians.

 

  • Juli Capilla, membre del Consell Executiu del CEIC i editor de Lletra Impresa Edicions, ens informa de la campanya #LlibreriesObertes 

    per ajudar a les llibreries de proximitat, que tan bé treballen i tant contribueixen al manteniment de la cultura, des d’un sentit ferm de la professionalitat i des d’una perspectiva ètica i respectuosa amb la situació de confinament en què vivim.

    La campanya consisteix a seguir comprant a través d’aquestes llibreries de proximitat. Una manera efectiva de recollir els fons necessaris perquè els llibreters i llibreteres de casa nostra puguen fer front a les despeses que suposa mantenir la seua llibreria oberta.

    Us en passem l’enllaç on podreu veure de quina manera es pot fer efectiva aquesta compra: llibreriesobertes.cat/

  • El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA), ha elaborat diferents iniciatives que oferirà mentre romanga tancat pel  coronavirus. Entre aquestes propostes trobem un «Diari de confinament». Un projecte en el qual inclourà diferents experiències d’artistes que reflexionen sobre qüestions com l’evasió, la veritat o el veïnatge.  https://www.macba.cat/es/diario
PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS 2

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS 2

S’acosta en un cap de setmana llarg i ens toca quedar-nos a casa per la quarantena. Us proposem algunes «escapades culturals» que ens ajuden a passar el confinament amb  més distraccions.

  • Accedint a este enllaç podeu gaudir de la visita virtual a l’Església de Sant Nicolás de València, també nomenada com “la capella sixtina valenciana”. Podeu desplaçar-vos per tota l’estança i, amb la ferramenta zoom, apropar-vos al detall mitjan imatges d’alta resolució:
    http://www.visitavirtualsannicolasvalencia.com/

 

  • «IVAM parla d’art» és el títol d’una sèrie de conferències de caràcter divulgatiu sobre art, proposa un curs online i gratuït d’introducció a l’art modern i contemporani, utilitzan conferències gravadesaque s’han pujat al seu canal de YouTube (GVA IVAM) com a part de la seua campanya #*IVAMdesdecasa. que recorre aspectes conceptuals i les tendències de l’art des de l’inici del segle XX fins a l’actualitat. Les xarrades són impartides pels propis conservadors del museu visibilitzant, d’aquesta manera, algunes de les investigacions que s’estan duent a terme en la pròpia institució.
    https://n9.cl/qoqy
  • La mítica revista contracultural i de comic «El Víbora», desapareguda en 2005, tornarà a editar-se. Per a entretindre’ns en la quarantena, ha reunit un bon grapat d’autors que han triat les seues historietes favorites per al número especial digital que podeu llegir ací:
    https://es.calameo.com/read/00153199109847fc6c051…
  • La Fundació Bancaixa disposa d’un  canal en la plataforma Vimeo.  Trobareu vídeos explicatius de les exposicions que organitza la Fundació i també conferències i debats amb destacats especialistes.

https://vimeo.com/fundacionbancaja

 

 

  • El Museu del Prado dens permet explorar la seua col·lecció a través de la web amb imatges d’alta resolució que compten, a més, amb múltiples recursos multimèdia. Tenim zoom per a navegar per l’obra, fixa tècnica i informació complementaria que inclou vídeos relacionats amb l’obra.

https://www.museodelprado.es/coleccion/

 

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

La pandèmia sanitària ha paralitzat tota activitat que no siga essencial. Però totes les entitats culturals i desenes d’escriptors, artistes, músics i intèrprets continuen proposant infinitat d’activitats variades que comparteixen gratuïtament a través de les xarxes.
Des del CEIC volem facilitar-vos algunes d’aquestes webs per si us abelleix accedir als seus continguts i continuar gaudint de la cultura sense eixir de casa.
També us proposem que col·laboreu en aquesta tasca col·lectiva, envieu-nos les vostres recomanacions per a aconseguir un ampli catàleg de propostes que ens ajuden a mantindre el cervell despert i actiu, en esta realitat actual complicada.

  • El Palau de les Arts ofereix, des de la seua pàgina web, una programació d’òpera en obert i gratuïta, amb alguns dels títols més emblemàtics del seu catàleg videogràfic. Els títols estaran disponibles per al seu visionat per un període de 48 hores a partir de les 20.00 hores de la data assignada per a cada producció.
    https://www.lesarts.com/
  • La Diputació de Castelló també permet la descàrrega gratuïta dels 200 llibres disponibles en el catàleg digital de les seues publicacions. Podeu trobar llibres de cuina, arquitectura o història per a passar el confinament.
    Ací us deixe l’enllaç a la pàgina de Novetats:
    https://publicaciones.dipcas.es/PublicacionesWeb/novedades/
  • El Palau de la Música també comparteix a través del seu canal de Youtube una selecció de concerts
    gravats de l’Orquestra de València i la Banda Simfònica que s’aniran pujant successivament.  bit.ly/palauvalencia    https://www.youtube.com/channel/UCfJ5P5PZ7w9aqa2kU3sRsVg
  • El departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa la campanya #CulturaACasa.
    D’aquesta forma, portarà la cultura fins als habitatges de la ciutadania a través de les xarxes socials de CulturaGandia. Exposicions, fotografies, i fins i tot música o poesia per a conscienciar la població que la millor manera de controlar la corba del Covid-19, i evitar col·lapses als hospitals, és ser responsable i quedar-se a casa.
    https://www.facebook.com/hashtag/culturaacasa…