Dones Sàvies III. Olimpia de Gouges o la passió d’existir

Dones Sàvies III. Olimpia de Gouges o la passió d’existir

Rosa Mascarell Dauder
Directora del CEIC

Des del començament d’aquest cicle de conferències, pensàvem que seria encoratjador sentir a una física parlar d’una altra que ho va tenir més difícil per l’espèrit del temps, on les dones no tenien ni tan sols accés als estudis acadèmics superiors. Han passat filòsofes, esportistes, escriptores, científiques… i ara tenim dues dones del món del teatre. Pensàvem que seria motivador per a les dones que comencen la seua carrera professional veure que les coses són ara mateix infinitament més fàcils per a elles, que dedicar-se a la investigació o la creació en qualsevol àmbit professional en igualtat de salaris i condicions és possible. Per desgràcia, els darrers actes vandàlics a Gandia demostren que encara hi ha molt per a fer en el reconeixement de la vàlua de les dones i en el respecte cap a nosaltres, cap a totes les persones.  Olimpia és més explícita: «La ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs», deia en 1791 en la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. A més a més, una ciutat també demostra el seu nivell cultural i de civilització quan fa seu allò que els romans deien la res publica, el que és comú.

Olimpia de Gouges (1748- 1793) va ser una lluitadora no a través de les armes sinó de l’escriptura i la paraula. A través de les seues obres de teatre volia crear un espai de reflexió, no sols d’empatia. En les obres d’Olimpia «el text dramàtic funciona com a detonador poètic i el personatge en escena és el vehicle per a generar consciència de canvi social», en diu Diana Raznovich, co-dramaturga en l’obra de Marga Borja Olimpia de Gouges o la pasión de existir. Obra que ens agradaria veure representada en algun teatre de la ciutat i així ho deixem caure, per si algú agafa el testimoni.

Margarita Ramón- Borja Berenguer (cognoms vinculats també a la nostra ciutat i amb molta història al darrere), és poeta, autora i directora escènica de trajectòria internacional. Cofundadora del Teatro de Las Sorámbulas en 1992; del Encuentro de Mujeres de Iberoamérica en las artes escénicas en el FIT de Cádiz en 1996, que va coordinar fins a 2014, coordinadora general de Temporadas Igualdad en las Artes Escénicas, un projecte per a l’aplicació de la Llei d’Igualtat de vocació europea. Ella ens parlarà en extens i intens sobre Olimpia, escoltarem amb atenció la seua presentació, però voldria acabar amb una frase de la nostra dona gran, en d’aquesta setmana de dones grans. Olimpia va morir a la guillotina per demanar una política justa, una revolució inclusiva i l’abolició de tota esclavitud. En la seua obra «L’esclavitud dels negres» ens diu: «En els segles de la ignorància els homes es feren la guerra; en el segle més il·lustrat volen destruir-se. Quina serà aleshores la ciència, el govern, l’època, l’era en què els homes viuran en pau?».

Dins el programa de DONES SÀVIES III, seguint la nostra línia on una dona ens parla d’una altra que ha estat referent seu i ha marcat la seua carrera, aquest dotze de març comptem amb Marga Borja que ens parla d’Olimpia de Gouges. El format és encara de conferència virtual i l’enllaç és: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58

Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB-Biblioteca Central Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE-Gandia. I la UPV- Campus Gandia.

Presenta i modera: Rosa Mascarell Dauder

3 DE MARCH 2021

3 DE MARCH 2021

Isabel Canet.
Consellera del CEIC.

Amb la celebració del 3 de March, Gandia fa un pas endavant per a aproximar-se a l’espai que li pertoca ocupar com a gran ciutat literària valenciana. La ciutat dels clàssics, la que el duc Alfons el Vell va voler elevar per damunt de totes les que integraven el seu senyoriu. La capital cultural de les comarques centrals que nosaltres volem.

En efecte, el 3 de març esdevé una data de singular importància en la qual recordem el poeta Ausias March en el dia de la seua mort. I el recordem perquè continua sent, cinc-cents seixanta-dos anys després, el millor poeta europeu del segle XV i el més gran poeta valencià de tots els temps. Un autèntic referent dins la literatura que, amb tot, no ha assolit el reconeixement que la seua obra mereix pel fet d’haver-la escrit en una llengua minoritària com és la nostra. Per aquest motiu la celebració esdevé tan necessària, ja que ens ofereix l’ocasió d’esmenar el deute històric que tenim amb un gran autor com ell. Més encara, ens ofereix l’ocasió d’emmirallar-nos en la seua obra per a reforçar la nostra identitat com a valencians i la de la nostra ciutat.

Des de l’associació Saforíssims hem volgut organitzar, per segon any consecutiu i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia, una programació per difondre l’obra d’Ausias March, amb especial interés de fer-la arribar a aquells que encara la desconeixen, és a dir, la gent més jove. La programació s’anirà fent pública en els pròxims mesos, però cal destacar que, de tots els actes previstos, el primer ha estat la col·locació d’una placa commemorativa de pedra al lloc que ocupava l’antic palau de la família March.

La placa, elaborada amb una llosa de Borriol de dos centímetres de gruix, ha estat realitzada per l’artista Hèctor Peiró. Exhibeix tant l’escut heràldic dels March (vuit marcs d’argent sobre camp de gules) com una llegenda incisa amb els versos del poeta:

Amor, amor, un hàbit m’he tallat

de vostre drap, vestint-me l’esperit.

També s’hi ha gravat un motiu consistent en un lliri entre cards, que fa referència al famós senyal d’Ausiàs.

La ubicació del palau dels March ha estat desconeguda fins fa ben poc. La col·locació de la placa en l’emplaçament correcte ha estat possible a un informe elaborat per l’historiador Ferran Garcia-Oliver en el qual es posa de manifest que, malgrat la inexistència de documentació històrica acreditativa, existeixen elements que aporten informació fidedigna.

En els anys 60, durant unes obres efectuades en el número 38 del carrer Major, es van trobar dins d’un pou nombroses peces ceràmiques medievals, algunes d’elles amb l’escut de la família March, que n’acrediten la propietat. Una part d’aquestes ceràmiques van ser rescatades per l’historiador Josep Camarena i actualment deuen ser encara en possessió de la família. L’altra part va quedar en mans del cronista i metge de Beniopa, Javier Cebrian, l’hereu del qual les va vendre fa uns anys a l’ajuntament. Aquesta notícia va ser corroborada personalment de forma oral a Ferran Garcia-Oliver per tots dos i ha estat fonamental per poder elaborar l’informe i establir com a definitiva la ubicació del casal dels March a la illa de cases entre els carrers: Major, Sant Roc i de la Beneficència. Concretament, el pou de la troballa estava al número 38 del carrer Major. Per tant, la placa s’ha incrustat a la façana d’aquest l’edifici, a hores d’ara ocupat per la Cafeteria Moreno.

La placa esdevé una fita, però també un principi. El de la celebració del 3 de March com a festa de la cultura dins del calendari d’efemèrides de la nostra ciutat. Aquesta és la voluntat amb què Saforíssims ha concebut la celebració. La de perdurar per a recordar, cada any, el nostre patrimoni literari clàssic, enlluernador si bé ho mirem, dins del panorama del País Valencià. Gandia és la ciutat per excel·lència dels clàssics de la literatura. Ausias March, Joanot Martorell, Roís de Corella. Un patrimoni que ens engrandeix com a poble, ens enriqueix com a persones, i destaca la ciutat de Gandia entre totes les que componen la nostra geografia de les lletres. Un patrimoni que hem de saber valorar i gestionar de cara al futur en profit de la ciutadania. Una assignatura pendent a hores d’ara i que sols aconseguirem aprovar si ens impliquem totes i tots.

En un temps incert com el que vivim a hores d’ara, enmig d’una pandèmia que ha alterat profundament la nostra forma de relacionar-nos i ha dificultat, i fins i tot ha impedit, la realització de tants actes culturals, la celebració del 3 de March vol ser un incentiu a l’optimisme, una llum enmig d’un camí fosc el trànsit del qual es preveu dur i llarg. El llegat poètic d’Ausiàs March ara més que mai esdevé d’una saviesa corprenedora.

Hom sab e sent lo delit qui.ns aporta,

e la dolor de luny a nos menaça,

Ab ulls rients lo delit nos abraça,

e la dolor calla detras la porta.

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

Emili Selfa

El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.

http://www.museudelaparaula.es/web/home/info.php

L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia.  Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:

http://www.museudelaparaula.es/web/home/search_faces.php?comarca=es8141&filtro=y

Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.

El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.

Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.

Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.

En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.

Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.

Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.

Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a  entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.

Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.

Emili Selfa

DONES SÀVIES III. XELO MAS MOLIÓ ENS PARLA D’ANA CASARES POLO

DONES SÀVIES III. XELO MAS MOLIÓ ENS PARLA D’ANA CASARES POLO

Febrer  18, 2021
“Ana Casares, sense límits”

Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE Gandia. I la UPV- Campus Gandia.
Presenta i modera: Rosa Mascarell Dauder

Conferència virtual. Enllaç: https://youtu.be/2Da2o3TAoio

Continuem amb Dones Sàvies afegint nous àmbits professionals i socials on també estan les dones presents, com ara l’esport. És molt ampli el panorama i l’excel·lència. A poc a poc anem portant a Gandia dones de primera plana que ens parlen d’altres que també ho han estat i que mereixen ser referents.

El 18 de febrer comptem amb Xelo Mas Molió, Tècnic Superior en Atletisme i esportista professional, que ens parla d’Ana Casares Polo,  triatleta guanyadora de vàries medalles i referent per a les dones esportistes.

LA CIÈNCIA SÍ QUE ÉS COSA DE DONES

LA CIÈNCIA SÍ QUE ÉS COSA DE DONES

11 de febrer Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica.
Foto portada: Cartell de la «Nit de les investigadores». València, 2017

Carme Espí.
Biòloga i Consellera del CEIC Alfons el Vell.

A les dones se’ns ha prohibit l’accés a l’educació des de temps immemorials, però les dones des de sempre hem practicat la ciència, des que existim. Tanmateix no coneixem molts dels seus noms, ja que abans no eren admeses a les facultats, no les deixaven publicar els seus treballs i no se les contractava per a ensenyar a les Universitats de Ciències. La ciència no era considerada cosa de dones.

Les dones van tenir accés per primera vegada a la universitat d’una manera reglada (i sempre sota la tutela/consentiment dels homes) el 1.910, encara que algunes estudiants havien aconseguit «infiltrar-se» uns anys abans, entre elles Manuela Solís, la primera dona matriculada i llicenciada en medicina a la Universitat de València el 1889.

Us recomanem un llibre de la catedràtica Consuelo Flecha titulat «Las primeras universitarias españolas» on, entre d’altres coses interessants, podem llegir aquesta cita de l’escriptora, editora i feminista espanyola, Concepción Gimeno, que ens dona una idea de la situació en aquell moment :

“ Las ideas que sostenemos acerca de la necesidad de ilustrar a la mujer serán ensalzadas por algunos pero anatematizadas por los más: el hombre español es indolente para el estudio, y se hace la siguiente reflexión: si la mujer estudia, a poco que se ilustre, sabrá más que yo. Todos los hombres que ponen diques y barreras al desarrollo del entendimiento de la mujer, bajo el pretexto de una misión especial, son egoístas disfrazados. El hombre ha sido siempre rémora al completo desarrollo de la inteligencia de la mujer, el hombre, haciendo alarde de un principio de autoridad que él se adjudica, ha dicho a la mujer: : De aquí no pasarás. Hay serios temores acerca del peligro que corre una mujer entregada a las ciencias : la opinión pública, que es el eco de las apreciaciones del hombre, dice que el delicado organismo de la mujer padece, que se debilita su espíritu, que se oscurece su criterio y que se deseca su corazón. La generalidad cree que la savia de la ciencia es para los sentimientos de la mujer un narcótico venenoso. ¡ Qué insensatez ! “

Concepción Gimeno. “ La mujer española “ (1877)

Nit de les Investigadores, 2017.

L’efecte Matilda ens mostra dones que han hagut de treballar d’amagat, o suportar que s’apropiaren dels seus propis descobriments els seus “companys” de treball. Ara sabem el paper de Rosalind Franklin en la descoberta de l’ADN, malauradament ella no ho va poder celebrar perquè quan es va saber la seua participació en el descobriment, ja havia mort.

Però no vull parlar sols del passat. El 15 de desembre de 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica. I eixa és la direcció que hem de seguir, cal que les recordem, que les anomenem, que les posem en el lloc que els correspon, que donem a conèixer les autores de tants i tants invents que fem servir quotidianament, com per exemple el tippex, el cristall no reflectant, la xeringa, la wifi, el primer telescopi submarí, el llibre electrònic, la calefacció del cotxe … Feu una recerca i us n’adonareu de la quantitat tan gran de descobriments, d’objectes, d’utensilis, etc. que fem servir i que han estat inventats per dones.

Per això cal exposar a la població que el fet que no les coneguem, no vol dir que no hagen existit, sinó que no sabíem que hi eren. I aquest és el moment de destapar la veritat: La ciència sí que és cosa de dones, és cosa de totes les persones.

Elles estan ací des de sempre, cal contar-ho i explicar-ho. Les alumnes han d’elegir els estudis que més els agraden. Als països mediterranis la proporció de dones que estudia ciències és bastant significativa, fins i tot elevada, però no és així pel que respecta al fet d’ocupar llocs de direcció.

Segons ens deia la catedràtica d’Ecologia de la Universitat de València, Rosa Miracle, de qui vaig tindre l’honor de ser alumna, l’educació que han rebut les dones fins ara les fa ser massa modestes, per la qual cosa es pensen que no estan prou ben preparades i prefereixen esforçar-se en la investigació quotidiana i esperar fins que els resultats siguen més consolidats per publicar, mentre que els homes van més accelerats i volen publicar ràpidament per assolir un èxit social.

Per sort açò va canviant i cada vegada sabem més coses de científiques. Ara és tasca nostra donar-les a conèixer a la població més jove, que és el futur.

Dilluns 8 de febrer, la Conselleria d’Educació ens ha enviat als centres educatius un material molt interessant i ben fet: Investigadores intrèpides. Dones que trenquen barreres , editat per ACICOM Associació Ciutadania i Comunicació. Aquest dossier dona a conèixer una gran quantitat de científiques d’ara, d’ací, que estan realitzant grans treballs, que han nascut a València, Xeresa, Almussafes, Alcoi, Alacant, Castelló i que han estudiat a la nostra Universitat. Dones joves que conten el seu entusiasme per la investigació, i que cal que nosaltres mostrem a la joventut per tal que se’n contagien i que també s’apassionen per la ciència.