Des del CEIC volem comunicar que la guanyadora del I Premi d’Il·lustració Homenatge a la Paraula 2021, dotat amb 500 euros, és Margarida Riggio Albors. El jurat vol fer constar l’alt nivell dels treballs presentats (enllaç a l’acta del jurat ací). En conseqüència, serà l’encarregada d’il·lustrar el pròxim volum de l’Homenatge a la Paraula del CEIC Alfons el Vell, que veurà la llum el pròxim mes de novembre, en el context de l’acte de l’Homenatge a la Paraula i la Setmana Literària de Gandia.
Il·lustrem aquesta entrada amb un autorretrat de l’autora. Margarida Riggio viu i treballa a Gandia, i la seua producció destaca per l’ús de ferramentes digitals, la tècnica del retrat i un interés molt centrat en els projectes d’il·lustració. Podeu consultar una mostra del seu treball en les adreces: behance.net/margaridariggio, margaridariggio.tumblr.com o en el seu instagram (@margarida.ri).
Algunes reflexions entorn de la finalització de la CV-60 i la seua importància en la consolidació d’un model de desenvolupament sostenible per a les Comarques Centrals Valencianes
CEIC Alfons el Vell, 21 de juliol 2021
El Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell és una institució que, des del seu naixement, ha volgut estar present en tots els debats que han abordat l’articulació cultural, social i econòmica entre els diferents municipis de la Safor, així com entre la nostra comarca i la resta de les Comarques Centrals Valencianes (d’ara en avant, CCV). És per aquest motiu que, a propòsit de la discussió oberta en les darreres setmanes entorn del Projecte Bàsic de la Connexió de la CV-60 amb la N-332 en el seu tram Palma de Gandia – Gandia, volem fer un esforç per exposar i argumentar els motius que han portat al plantejament d’aquesta infraestructura i les problemàtiques que hi suscita.
En primer lloc, cal recordar que la millora de les comunicacions entre els territoris interiors i costaners de les CCV ha sigut una reivindicació històrica davant els diferents governs autonòmics i estatals, els quals havien beneficiat tradicionalment les connexions vinculades directament a les capitals provincials. La gran majoria d’ajuntaments, agents econòmics i associacions i entitats de caire divers de les nostres comarques, entre les quals podem comptar també al CEIC Alfons el Vell, porten anys exigint la construcció d’un gran eix viari que afavorira la consolidació i creixement del nostre teixit industrial i econòmic, al mateix temps que permetera una millor connexió dels nostres pobles. Es reclamava, per tant, la construcció d’un actiu estratègic que, des de la base d’una important realitat econòmica, estiguera alineat amb els principis d’un desenvolupament sostenible, que aportara cohesió social, integració comunitària i el mínim impacte sobre el nostre entorn.
Aquesta reivindicació va tindre una primera resposta, ja fa 26 anys, al segon Pla de Carreteres de la Comunitat Valenciana, el qual contemplava com a una de les propostes estratègiques principals la millora de les connexions entre la Vall d’Albaida i la Safor. Tot i els retards, l’any 2009 el Ministeri de Transports aprovava i aconseguia la declaració d’impacte ambiental favorable per a un projecte que pretenia traure el trànsit, principalment de mercaderies i vehicles pesats, de l’interior dels nostres pobles, a través del projecte de construcció de la Variant de la Safor. Es tractava d’una carretera que, des del final de la circumval·lació de Gandia, proposava un recorregut pràcticament idèntic al que ara debatem per a l’autovia de l’interior, per finalment discórrer paral·lelament a l’AP-7 fins al sud del terme d’Oliva. El tram final de la CV-60, segons el seu projecte inicial de l’any 2013, havia d’enllaçar amb aquesta variant tot just als peus de la muntanya del Rabat, travessant l’horta situada als peus de Potries i La Font i creant, en conjunt, un impacte ambiental i patrimonial molt més gran que el que ara tenim sobre la taula.
L’alliberament de l’AP-7 l’any 2020 ha canviat totalment la situació. Ja no cal crear una circumval·lació a la comarca perquè l’antiga autopista pot acomplir aquesta funció. Continua resultant necessari, no obstant això, millorar les connexions des dels pobles cap a aquesta carretera i, a més, finalitzar el darrer tram de la CV-60 per a donar solució a l’augment del trànsit rodat amb destí al port de Gandia i els polígons industrials de la comarca. I és que, amb el pas dels anys, la Safor s’està convertint en un important node logístic per a la redistribució de mercaderies, amb diversos sectors als nostres pobles que s’han adherit a les variades iniciatives estratègiques per a la modernització de les zones industrials de la nostra comarca.
La proposta de la Generalitat Valenciana, per tant, uneix ambdues voluntats, en finalitzar la connexió de la CV-60 amb l’Accés Sud al Port de Gandia i utilitzar aquesta infraestructura com a col·lector del trànsit rodat que tradicionalment es dirigia cap al sud a través de la N-332. Una solució que, tot i l’evident impacte que té sobre la comarca, redueix de forma dràstica les afeccions que les anteriors propostes de l’administració autonòmica i estatal havien plantejat.
Quant al projecte presentat cal destacar que, fins arribar a l’opció definitiva, els equips tècnics que han desenvolupat la proposta han destriat moltes alternatives de forma raonada. La primera selecció ha sigut la del corredor pel qual havia de discórrer l’autovia. Descartada la CV-686 per estar constreta entre els polígons industrials i zones residencials del Real de Gandia, l’únic corredor que segons les persones redactores oferia una alternativa solvent era el que, des de Beniflà, es dirigeix cap a la redona entre Bellreguard i Gandia a través de l’horta.
En aquest sentit, ens sorprén que el projecte ni tan sols plantege, no sabem el perquè, la possibilitat d’aprofitar l’actual CV-680, la variant est de Beniflà, Beniarjó i Almoines, com a recorregut amb un menor impacte sobre l’horta, tot tractant d’establir mesures correctores per a revertir els inconvenients que causaria aquest recorregut sobre les esmentades poblacions. Tot pareix indicar que mantindre una distància prudencial respecte als distints municipis afectats, així com l’existència d’algunes parcel·les, minoritàries, de sòl urbà i industrial al llarg de la CV-680, podrien haver sigut alguns dels factors tinguts en compte a l’hora de destriar aquesta opció i escollir la construcció d’una nova via a menys de cinc-cents metres de la ja existent.
A pesar de les correccions ambientals i patrimonials plantejades, i tot i escollir una opció sense redones en altura per evitar l’impacte paisatgístic, el projecte assumeix l’existència d’efectes negatius insalvables a tots els nivells. Una sèrie d’ombres que, segons l’equip redactor, no trauen força al conjunt del projecte, que compleix tots els objectius inicials i aporta solucions diverses per minimitzar el seu costat més nociu.
Aquesta informació ha sigut la base fonamental a partir de la qual els consellers i les conselleres del CEIC Alfons el Vell hem obert un debat al voltant dels avantatges i desavantatges d’aquesta autovia per a la nostra comarca i per al conjunt de les CCV. En aquest sentit, la institució no vol plantejar la seua opinió en base a la falsa dicotomia entre «a favor» o «en contra», tal com s’ha generalitzat en l’escenari de discussió actual, per la qual cosa evitarem pronunciar-nos dins aquest corrent maniqueu que no aporta res a unes posicions progressivament polaritzades.
Entenem, això sí, que el projecte és fruit d’anys, dècades, de reivindicacions socials i econòmiques a favor d’una millora de les infraestructures de connexió de les CCV, que ens permetrà desenvolupar la nostra economia amb una certa autonomia i descentralització respecte de València i Alacant. Molts pobles de la nostra comarca han impulsat la creació de polígons industrials diversificats i intel·ligents amb els quals es tenia l’esperança de poder desenvolupar uns sectors econòmics complementaris als serveis, el turisme i l’agricultura, que permeteren reduir les taxes d’atur i millorar les condicions de vida de tots i totes. La idea de la CV-60 pretén justament això, una major connectivitat de totes aquestes zones industrials, tant a la Safor com a la resta de territoris adjacents, tot donant solució a la seua unió amb el corredor mediterrani interior, amb el costaner, i amb el port de Gandia com a via d’eixida als mercats mediterranis. No és una carretera feta per a reduir el temps de viatge entre un punt i l’altre, sinó una via que haurà de permetre un augment considerable en el trànsit industrial, una reducció de la sinistralitat i la perillositat de les nostres carreteres intermunicipals, i la consolidació d’un nou model d’indústria en puixança, la logística, que ja dona, ara mateix, treball i seguretat a moltes de les nostres famílies.
De la mateixa manera que a finals del segle XIX la creació del ferrocarril i port Alcoi-Gandia va donar lloc a una etapa d’important creixement econòmic, així com a una millora en les relacions internes dins els nostres propis territoris, la finalització d’aquesta infraestructura busca uns objectius no tan diferents. I, evidentment, en aquell moment, aquella obra també va suposar un important impacte negatiu en els nostres espais naturals, però va crear tot un nou teixit econòmic al voltant de la indústria alimentària i turística que va permetre la millora de les condicions de vida de moltíssima gent. No oblidem tampoc, per posar un exemple, que moltes de les casetes de les nostres platges pertanyien a famílies alcoianes que passaven l’estiu a la costa, un hàbit en el qual el ferrocarril va jugar un paper important.
Així i tot, el projecte posa sobre la taula diversos aspectes negatius que cal avaluar de forma exhaustiva i metòdica abans de fer cap pas endavant, i que no podem evitar assenyalar en la nostra valoració. En primer lloc, la importància de minimitzar tant com siga possible l’impacte ambiental i patrimonial d’una infraestructura com la que es planteja. Quin és el motiu pel qual no es valora una alternativa com seria l’ampliació de la CV-680 i es prefereix fer un traçat de nova planta paral·lel a aquesta, a menys de cinc-cents metres de distància? No seria aquesta alternativa la millor proposta correctora per evitar segmentar encara més l’horta històrica de la Safor i, al mateix temps, evitar l’impacte sobre la major part del patrimoni històric i natural? En una situació d’emergència climàtica com la que vivim, la reducció de la superfície construïda i la preservació de qualsevol espai verd al nostre territori és sempre una excel·lent notícia, i tot i la necessitat i el valor que entenem que té aquesta infraestructura, tal vegada fora possible fer-la compatible amb un menor impacte del plantejat, tot i que implicara una reducció en la velocitat de circulació.
Com a segon punt a atendre, caldria remarcar la importància d’aconseguir que aquest desenvolupament d’un nou sector econòmic com el de la logística siga al mateix temps un motor de millores en l’àmbit de la sostenibilitat social i ambiental. Operar i transformar des d’una lògica merament desenvolupista, tot apuntant únicament a la qüestió econòmica només agreujaria els desequilibris territorials ja existents a la comarca, per la qual cosa és necessari fer cas a les condicions socials, ecològiques i culturals pròpies de la Safor i les CCV. Resulta, per tant, imprescindible, considerar les particularitats i la història dels municipis afectats, respectar el seu entorn sociocultural, i evitar així la disgregació i desestructuració de les xarxes de convivència dels nostres pobles. Per tant, la proposta i el futur model que impulse aquesta infraestructura no pot tindre únicament en ment els factors socioeconòmics com ara la connectivitat de les comarques d’interior amb les de la costa, sinó també altres aspectes crítics com són la dinàmica dels recursos locals, el benestar humà i l’estabilitat ecològica del nostre territori.
A través d’aquest text el CEIC Alfons el Vell ha intentat mostrar els diferents posicionaments que els consellers i les conselleres de la institució han plantejat durant el debat intern al voltant d’un projecte que, pel seu impacte en la vida cultural, social i econòmica de la nostra comarca, entenem que entra dins el nostre àmbit de discussió. Volem remarcar que no hem rebut durant aquest procés cap tipus de pressió per part de cap administració, ens públic o privat o col·lectiu per posicionar-nos en un o altre sentit, fet pel qual també hem intentat allunyar-nos d’un discurs unívoc dins una problemàtica polièdrica amb punts de vista divergents.
En resum, i després de totes aquestes converses, destaquem d’una banda la importància que pensem que aquesta infraestructura jugarà en la consolidació del teixit industrial i de serveis de les nostres comarques, així com en el desenvolupament d’un nou sector cabdal per a la nostra economia com ho podria ser el de la logística. De la mateixa manera, considerem que aquest eix viari permetrà una millora de les comunicacions entre l’interior i la costa, cohesionant les CCV com una alternativa social, econòmica, territorial i administrativa a les actuals delimitacions provincials. D’altra banda, som tremendament sensibles amb la situació ecològica i climàtica en què vivim, fet pel qual des de la nostra institució seguirem treballant per reivindicar i millorar una xarxa de transports pública i sostenible per a les nostres comarques, així com preguem una reflexió pausada davant els reptes que l’actual situació d’emergència mediambiental ens seguirà plantejant durant les pròximes dècades. És per això que reclamem la màxima atenció a totes les possibles alternatives que permeten aconseguir els objectius favorables que ofereix la finalització de la CV-60, però amb la menor incidència ambiental possible i respectant l’equilibri entre el desenvolupament econòmic sostenible i la millora de les condicions socials, ecològiques i culturals del nostre territori.
Podeu visitar l’exposició a la sala Coll Alas (Plaça de les Escoles Pies, Gandia) fins el 25 de juliol. I la mostra de propostes de creadors valencians, a la Casa de la Marquesa (Passeig de les Germanies 13, Gandia) fins el 15 d’agost.
I
He defugit, de moment, la lectura de monografies o recopilatoris de textos sobre la pandèmia i les seues múltiples dimensions sociopolítiques, geopolítiques, espirituals. No és que no m’haja vist impactat, més o menys tangencialment, per eixa classe de produccions reflexives: simplement no m’he vist amb cor d’encetar una prospecció calmada dels efectes secundaris intel·lectuals de la crisi sanitària. Però heus ací que estes setmanes, ja cara a l’estiu, han desembarcat a Gandia dues propostes expositives directament inspirades i justificades per la pandèmia i per textos sobre la pandèmia. Les dues responen al títol genèric de Coronacrisis i cultura: la germana major, que ocupa ara la Casa de la Cultura, és una exposició coordinada per la Universitat de València fa aproximadament un any i que ha arribat ara a Gandia; la germana menuda, en la Sala Coll Alas, és una espècie de rèplica local, que respecta el caràcter temàtic i col·lectiu de l’original però protagonitzada en aquest cas per vint-i-cinc creadors de la comarca. És en esta darrera mostra d’autors locals en què centraré els paràgrafs que segueixen: a la seua germana major no li hauran faltat comentaristes més qualificats que jo – i espere que no li’n falten tampoc a la menuda.
Si abans he dit que una barreja de desgana i escepticisme em manté encara apartat de les lectures pandèmiques, he de confessar que la formulació plàstica de les nostres inquietuds recents m’ha resultat d’allò més estimulant. I no perquè em resulte especialment afí l’idioma de la il·lustració, el muntatge fotogràfic o el disseny, ans al contrari: el que he trobat a la sala Coll Alas de Gandia és una espècie d’enciclopèdia visual de la pandèmia, de consulta ràpida però directa i punyent. En ocasions ocorre que el visitant d’una exposició ha de travessar alguna classe de distància respecte de les creacions que s’hi exposen i penetrar, amb més o menys esforç o resistència, en l’estil i temàtica dels artistes o dels fets que n’inspiren l’obra: aquest intent d’aproximació és, sense dubte, la llavor del gaudi estètic – i ocasionalment, d’algunes decepcions. No és el cas de Coronacrisis i cultura: els temes de què s’ocupa aquesta mostra col·lectiva en la Sala Coll Alas ens resulten familiars de manera íntima, ens travessen encara de forma vivencial i estructural. La perícia dels creadors representats, en molts casos dedicats professionalment a les dimensions més funcionals o comercials del disseny, fa transparents (que no simplistes) les seues obres: el treball inicial de decodificació és mínim, l’impuls al record, a l’emoció o la reflexió és immediat. No hauríem de témer mai que els artistes volgueren parlar-nos d’ells mateixos; en el cas que ens ocupa, tanmateix, no ens deixen cap excusa: s’han congregat, esperonats per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, per a parlar-nos de tots nosaltres. Acompanyem-los, doncs.
II
Malgrat la circumstància, imperativa però paradoxal, que el trajecte de la visita a l’exposició estiga marcat al terra per raons sanitàries, vaig a intentar suggerir altres periples possibles que recorren les obres de Coronacrisis i cultura. Un d’ells, relativament obvi, és el relatiu a l’edat dels protagonistes, destinataris o referents de cadascuna de les obres. En Natura (Eloi Ángel), l’autor fon el rostre innocent d’un xiquet amb una espècie d’envoltura vegetal, apel·lant irònicament a la radical separació entre els infants i l’entorn natural que es va produir en els episodis més estrictes del confinament. En realitat, l’aïllament de les criatures va arribar bastant més lluny: en Infància (Gemma Moltó) se’ns mostra una espècie d’il·lustració infantil del balancí d’un parc en què se superposen alguns motius comuns de 2020, com els precintes policials i el “Tot anirà bé”. Joventut (Candela Bohigues) és una composició de flors i pedra, d’inspiració japonesa, amb una locució en àudio que l’acompanya via codi QR (per si l’enllaç vos passa desapercebut en la visita, el teniu ací: http://qrco.de/bc8JCx).
De forma previsible i justa, és l’edat provecta la que més atenció rep dels nostres artistes: Gent gran (Isabel Couchoud) representa de forma amable i optimista tota una constel·lació de persones majors que recuperen, gaudeixen o senzillament travessen els espais públics, carrers i places. Per contraposició, Societat (Ana Santieri) ens mostra una parella de vells, un home i una dona, separats per un vidre: en pandèmia vam equiparar l’aïllament i la protecció, i eixa finestra que permet una mirada trista alhora que denega el tacte suggereix un eix diferent d’exploració de les obres que empraré tot seguit, el que oposa la virtualitat i la corporalitat. Tecnologia (Clàudia Morant) també té per protagonistes una parella de vells, ara no aïllats entre sí sinó de la resta de la gent, excepte per un parell d’interfícies digitals que els resulten artificioses, desconcertants, peatges inevitables per a accedir al que queda de món. L’arc sencer de la vida ha sofert un sotrac irrecuperable: al costat de la desgràcia i el terror d’acomiadar-se del pròxims a través d’una pantalla, alguns han pogut trobar el trist consol de veure créixer els néts emmarcats en el mòbil, sense poder tocar-los.
III
La realitat del virus ens ha obligat a repensar el contacte entre els cossos, hem inventat la “distància social” i encara més: ens hem acostumat irreversiblement a la no-distància, l’abolició de l’espai que suposa la virtualitat obligada. Algunes obres es deixen posicionar en aquesta dimensió corporal, espacial: Alimentació (Tetyana Karaban) identifica mala alimentació i infecció, ens mostra el cos d’una dona que tria menjar saludablement alhora que encapsula i expulsa en una bombolla vírica el fast-food i els excessos calòrics. Valors (Beatriz Barragán) tria un símbol paradoxal, controvertit, per a expressar l’anhel explícit (a què farem una referència final més avall) d’una societat més solidària: les mans que es toquen i s’entrellacen sobre uns virus representats en el fons. Moda (Margarida Riggio) ens mostra la manera més característica en què l’epidèmia ha deixat petjada sobre la presentació dels nostres cossos: ens tapem mitja cara amb mascaretes, que limiten el nostre rang possible de comunicació no verbal però obrin, com una peça de vestir més, possibilitats per a l’autoexpressió, la combinació i el contrast de colors, trames, motius i lemes. Edificis públics (Eva Nieto) és una proposta més conceptual, més abstracta: un joc tipogràfic en blanc i negre al voltant de la paraula “espai” i d’altres idees relacionades. D’entre totes les representacions possibles d’aquesta nova disciplina dels espais i dels cossos a què ha obligat la pandèmia, la més familiar per a mi és la que mostra Educació (José Ramón Borràs): una trama de taules d’estudiar separades i traçades amb una exactitud impossible, distòpica, tremolosa, tensa, en una aula de secundària com les que compartim diàriament l’autor i jo.
Més enllà de la distància segura hi ha la més asèptica virtualitat. Vida online (Maldekap) ens mostra de forma realista i acolorida alguns motius recurrents d’interacció telemàtica durant els períodes més estrictes de confinament: el brindis mòbil en mà (fingiment o succedani de les taules compartides amb amics), les frustracions associades al teletreball i la necessitat d’evasió mental o espiritual davant la impossibilitat legal d’eixir de casa. Cultura (Vir Palmera) ens recorda com els aparells d’entreteniment virtual han ajudat a omplir els nostres dies sense carrers ni companyia: una seqüencia d’oci mediat per la tecnologia (el mòbil, l’ebook, l’ordinador) assenyala la rutina a què ens ancoràvem per a no embogir durant l’aïllament. Trobem també, tanmateix, mostres gràfiques dels aspectes més negatius i frustrants de la imposada asocialitat: Celebracions (Cristina Jordà) superposa la realitat de les celebracions durant la pandèmia, solitàries i tristes, amb l’ombra imaginada que projecten, el record de com han de ser: és la companyia dels pròxims el que valida, ritualment, els nostres aniversaris, com si l’any que hem passat sense els altres no comptara. Dels efectes més greus d’aquesta negació tracta Recialles psicològiques (Vicent Gisbert), un malson en què una dona habita una foscor estreta i duradora, assetjada per versions gegants, podríem dir-ne lovecraftianes, del coronavirus. D’esta atmosfera angoixant participa La por (Boro Mañó), una composició amb un fons de trames laberíntiques en què se’ns mostra l’escena probablement més icònica i inquietant del cinema de Luis Buñuel: el preludi immediat a l’acte de seccionar l’ull d’una dona. El virus ataca els nostres cossos i la nostra resposta defensiva els ha dut al límit: els espais compartits s’han fet més buits i més amples; els inferns individuals més profunds i opressius.
IV
Hi ha un altre subconjunt de títols en Coronacrisis i cultura que remet explícitament als paràmetres generals al voltant dels quals s’articula la nostra societat. Ja he fet referència a alguns (Societat, Valors, Educació, Cultura), però empraré com a pòrtic dels que ens queden Relacions humanes (Ferran Mascarell), una sinopsi gràfica, a la manera de puzzle de colors en què sota el rètol “Junts sumem” encaixen distintes dimensions rellevants de la crisi present: la sanitària (representativa de l’àmbit de la cura), la socioeconòmica (l’àmbit productiu de la societat) i la de l’educació i la cultura. Cadascun d’aquests aspectes és ampliat en altres obres, com ocorre amb Ciència (Luis Muñoz): una composició humorística i ambivalent, en què una placa de Petri acull una variada població de virus organitzada per carrers com si d’una piscina pública es tractara (alguns virus semblen escapar-se d’eixe entorn controlat d’estudi i cultiu, d’ací l’ambivalència, la insinuació al voltant del paper de la ciència en esta crisi). No és aquesta l’única obra en què apreciem una visió crítica de l’avenç científic i tecnològic: Ecologia (Daniel González) ens mostra alhora dues imatges especulars de l’entorn humà, una oposició rotunda entre una utopia equilibrada (en color: fauna, vegetació i edificis harmònicament integrats) i una possibilitat distòpica (en tons de gris: un paisatge postnuclear, plastificat, infectat i moribund).
Fake News (Alberto Nieto) aborda alguns efectes desconcertants causats per l’augment de la informació científica: a la manera de vistosos titulars de periòdic o de rètols publicitaris se’ns condensen alguns dels missatges pertorbadors (i falsos, com deixa clar el títol) sobre el virus i els seus efectes, remeis o intencions ocultes. Per damunt d’estes amenaces (minoritàries, o això vull creure) als fonaments del nostre progrés científic s’ha imposat un sòlid consens en defensa dels serveis de salut: Sanitat (Tonet Durà) personifica, en una composició digital rotunda, vigorosa, no sabria dir si orgullosa i vigilant, eixa centralitat absoluta que el sistema sanitari ha adquirit (si no el tenia ja) en l’organització de les nostres vides.
M’han quedat per al final, per pur atzar, les obres referides a la nostra infraestructura material. Economia (Sergio Terrones) és una reivindicació del consum de proximitat enmig d’un moment d’acceleració sobtada del consum online, o millor dit, de l’aturada i el tancament de les botigues físiques, de carrer, de tota la vida: una estètica de rètol antic, amb referències al mercat per excel·lència de Gandia (el Prado) i a alguns productes nostrats, ens convida a comprar en els comerços locals. En Turisme (Vicent Faus) trobem una representació simple, no sé com de paròdica, dels efectes devastadors de la pandèmia sobre els desplaçaments humans per oci o negoci: la H d’hotel es veu subratllada per quatre virus que substitueixen les estrelles indicadores de la categoria de l’establiment; com si l’establiment i el sector hagueren estat metafòricament infectats o, en una lectura més agosarada, com si el turisme tingués ara el paper de potencial vector d’infecció entre regions i països. Crisi cultural (Germán Gerengo) ens mostra, amb una mascareta penjant d’un peu de micròfon a mode de bandera de rendició, la paràlisi que la contenció del virus ha causat en el terreny dels espectacles en directe, amb públic. Desigualtat (Anna Gisbert) assenyala el mateix problema concret en un escenari distint: la música i l’art com a víctimes d’un greuge comparatiu amb altres àmbits d’activitat humana i econòmica; un músic, empobrit, immòbil, impotent, gris, veu passar dos acolorits turistes. Recuperar o no el moviment i la llibertat, desentumir les relacions de producció en què algú hi està immers és determinant per a evitar el previsible augment de les desigualtats en el context de la post-pandèmia.
V
El que precedeix no ha passat d’una descripció o agrupació dels temes de Coronacrisis i cultura: no em correspon fer-ne una valoració individualitzada, i encara menys una basada en criteris estètics o tècnics que ignore. M’ha interessat la mostra en tant que esforç col·lectiu i de síntesi de les experiències, transformacions i esperances de l’era Covid-19: pràcticament cada vector possible d’anàlisi o interpretació de la crisi sanitària està apuntat en l’exposició, que és completa i exhaustiva. El temps, tanmateix, passa de pressa, i les nostres percepcions sobre estes múltiples crisis i aquest esforç de representació coral poden i han de modificar-se, adaptar-se. Les xifres de vacunació entre la inauguració de l’exposició i la seua cloenda hauran crescut enormement; els traumes patits en sectors com el turisme, l’oci, el comerç o la cultura podrien mitigar-se d’ací poques setmanes en alguna classe de rebot estival. Fins i tot en els casos en què l’objecte d’alguna de les obres exposades ens puga resultar ja obsolet, superat, exagerat o fins i tot nostàlgic, això no deixa de donar testimoni de l’impacte de la pandèmia. Com si el món, a més d’aturar-se o millor, en comptes d’aturar-se, hagués passat a acceptar només una referència de velocitat: la de la llum, la de les telecomunicacions instantànies. Visitar la Coll Alas esdevé així un exercici de reivindicació de l’escala humana del temps; allà, en la forçada calma dels espais expositius, se’ns mostra el món d’ahir mateix, no podem saber si el de demà també. Eixa interrogació sobre si la nostra vida encara és o seguirà sent com ens la mostren les obres és, també, un altre eix possible per a confrontar-les com a espectadors.
Cal reconèixer també que la rotunditat del llenguatge plàstic, que és una de les virtuts que fan atractiu el disseny comercial, pot tendir a missatges simples o extrems: en efecte, algunes de les visions o utòpiques o distòpiques del món postpandèmic que han circulat durant mesos entre nosaltres i que podem trobar en obres de Coronacrisis i cultura són les que menys han resistit el decurs d’uns pocs mesos. No, no hem eixit millors, pitjors tampoc: només amb eixir de veritat ja ens donarem per satisfets. Algunes de les asimetries més rotundes que ens mostren les obres, contrasts vigorosos entre el que érem i el que volíem ser, han estat les primeres en caducar: queden com a testimoni d’una il·lusió o confusió moral col·lectiva. Fa vergonya ja recordar la cerimònia diària d’aplaudiment als balcons: amb la normalitat, hem recuperat les nostres divisions normals, potser més agreujades. També sembla que podem descartar del tot alguns extrems distòpics: només els negacionistes (i no en deuen quedar ja tants) dirien que ha estat pitjor el remei que la malaltia o reduirien la pandèmia a un enfrontament simplista entre societat científico-tècnica i un estat idíl·lic d’integració de la humanitat amb la natura. Salvar les vides de tanta gent com s’ha pogut, persones majors sobretot, ha estat un noble esforç col·lectiu: la part de celebració que traspua en alguna de les imatges de Coronacrisis i cultura és ben adient i merescuda. Visitar l’exposició, com a experiència estètica i cultural i per tant d’intensificació de la vida ha de ser, també, homenatge i tribut als qui ja no podran fer-ho.
29 d’abril 19:30 a la Biblioteca Central de Gandia amb aforament limitat, o en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58 .
“To love is simply to allow another to be, live, grow, expand, become.”
Kate Millett (1934 – 2017)
En traducció lliure, perquè l’anglés no té el gènere tan marcat com la nostra llengua: «Estimar és simplement permetre ser l’altra persona, viure, créixer, expandir-se, arribar a ser». «El concepte de l’amor romàntic és un instrument de manipulació emocional que el mascle pot explorar lliurement, ja que l’amor és l’única condició baix la que s’autoritza (ideològicament) l’activitat sexual de la femella.»
Aquestes frases són de l’escriptora, professora, artista i activista feminista estatunidenca Kate Millett (1934 – 2017). Es va graduar cum laude en 1956 en la Universitat de Minnesota i a continuació, va realitzar el postgrau en la Universitat d’Oxford. Les frases que obrien aquest article es poden trobar a la seua tesi doctoral del 1969, Política sexual, un assaig clau en la història del feminisme. Al castellà es va traduir el 1975 i el seu pensament va començar a difondre’s al territori espanyol després de la mort del dictador. Poc abans, el 1974 havia publicat el seu llibre Flying, una autobiografia no acadèmica en la qual s’expressa la seua vena artística com a escultora i cineasta. Eixa dimensió artística és la que la portà a crear el projecte Women’s Art Colony Farm, una comunitat de dones artistes i escriptores en Nova York.
Per parlar d’aquesta dona fascinant i polèmica al mateix temps, ens acompanyarà la directora de l´Institut Universitari d´Estudis de la Dona de la Universitat de València, Gabriela Moriana. Directora i professora del Màster Universitari en Gènere i Polítiques d’Igualtat i professora del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València.
Moriana és doctora en estudis de Gènere, llicenciada en Sociologia i diplomada en Treball Social per la Universitat de València. Us convidem a fer una ullada a la seua pàgina web: http://gabrielamoriana.es/ http://gabrielamoriana.es/ on trobareu material, llibres i articles ben suggerents sobre feminisme. Per exemple, va participar en el VIII Informe del Observatorio Estatal de Violencia sobre la Mujer, 2014; i Macroencuesta de violencia contra las mujeres, 2015, incidint ella mateixa en la situació de les dones immigrants: «les dones immigrants residents a la Comunitat Valenciana i ateses en els recursos específics de violència (centres 24 Hores i centres de protecció de dones), també estan sobrerepresentades respecte a la proporció de dones (Moriana, 2014). Tot això justifica la necessitat d’estudiar el binomi violència de gènere i dones immigrants a la Comunitat Valenciana.
Aquesta conferència s’inclou dins del Cicle Dones Sàvies III, organitzada per Biblioteques Gandia- IMAB, CEIC Alfons el Vell amb la col·laboració del CEFIRE, Regidoria d’Igualtat i Diversitat i la UPV-Campus Gandia.
Aforament limitat: cal inscripció prèvia al 962959593 o al whatsapp 678837402
La xarrada també es podrà seguir en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58
La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.
A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar. L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions.
Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.
Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.
El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó.
La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.
Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb la de construccions per a particulars.
Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.
(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra
Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.
El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.
