EL FEMINISME RADICAL DELS 70. LA IMPRESCINDIBLE KATE MILLETT

EL FEMINISME RADICAL DELS 70. LA IMPRESCINDIBLE KATE MILLETT

27 d’abril 19:30 a la Biblioteca Central de Gandia amb aforament limitat, o en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58 . 

“To love is simply to allow another to be, live, grow, expand, become.”

Kate Millett (1934 – 2017)

En traducció lliure, perquè l’anglés no té el gènere tan marcat com la nostra llengua: «Estimar és simplement permetre ser l’altra persona, viure, créixer, expandir-se, arribar a ser». «El concepte de l’amor romàntic és un instrument de manipulació emocional que el mascle pot explorar lliurement, ja que l’amor és l’única condició baix la que s’autoritza (ideològicament) l’activitat sexual de la femella.»

Aquestes frases són de l’escriptora, professora, artista i activista feminista estatunidenca Kate Millett (1934 – 2017). Es va graduar cum laude en 1956 en la Universitat de Minnesota i a continuació, va realitzar el postgrau en la Universitat d’Oxford. Les frases que obrien aquest article es poden trobar a la seua tesi doctoral del 1969, Política sexual, un assaig clau en la història del feminisme. Al castellà es va traduir el 1975 i el seu pensament va començar a difondre’s al territori espanyol després de la mort del dictador. Poc abans, el 1974 havia publicat el seu llibre Flying, una autobiografia no acadèmica en la qual s’expressa la seua vena artística com a escultora i cineasta. Eixa dimensió artística és la que la portà a crear el projecte Women’s Art Colony Farm, una comunitat de dones artistes i escriptores en Nova York.

 

Per parlar d’aquesta dona fascinant i polèmica al mateix temps, ens acompanyarà la directora de l´Institut Universitari d´Estudis de la Dona de la Universitat de València, Gabriela Moriana. Directora i professora del Màster Universitari en Gènere i Polítiques d’Igualtat i professora del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València.

Moriana és doctora en estudis de Gènere, llicenciada en Sociologia i diplomada en Treball Social per la Universitat de València. Us convidem a fer una ullada a la seua pàgina web: http://gabrielamoriana.es/ http://gabrielamoriana.es/ on trobareu material, llibres i articles ben suggerents sobre feminisme. Per exemple, va participar en el VIII Informe del Observatorio Estatal de Violencia sobre la Mujer, 2014; i Macroencuesta de violencia contra las mujeres, 2015, incidint ella mateixa en la situació de les dones immigrants: «les dones immigrants residents a la Comunitat Valenciana i ateses en els recursos específics de violència (centres 24 Hores i centres de protecció de dones), també estan sobrerepresentades respecte a la proporció de dones (Moriana, 2014). Tot això justifica la necessitat d’estudiar el binomi violència de gènere i dones immigrants a la Comunitat Valenciana.

 

Aquesta conferència s’inclou dins del Cicle Dones Sàvies III, organitzada per Biblioteques Gandia- IMAB, CEIC Alfons el Vell amb la col·laboració del CEFIRE, Regidoria d’Igualtat i Diversitat i la UPV-Campus Gandia.

Aforament limitat: cal inscripció prèvia al 962959593 o al whatsapp 678837402

La xarrada també es podrà seguir en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube:  https://youtu.be/Cn9wyrrDU58

LA II REPÚBLICA A GANDIA: TRANSFORMACIÓ D’UNA CIUTAT

LA II REPÚBLICA A GANDIA: TRANSFORMACIÓ D’UNA CIUTAT

Estela Pellicer. Consellera del CEIC

La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues  al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.

A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar.  L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions. 

Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.

Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.

El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó. 

La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.

(foto) Centre Rural d’Higiene, Vicente Valls Gadea, 1934. Fotografia Àlex Oltra.

Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb  la de construccions per a particulars.

Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.

(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra

Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.

El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.

DONES SÀVIES III. Olimpia de Gouges o la passió d’existir

DONES SÀVIES III. Olimpia de Gouges o la passió d’existir

Rosa Mascarell Dauder
Directora del CEIC

Des del començament d’aquest cicle de conferències, pensàvem que seria encoratjador sentir a una física parlar d’una altra que ho va tenir més difícil per l’espèrit del temps, on les dones no tenien ni tan sols accés als estudis acadèmics superiors. Han passat filòsofes, esportistes, escriptores, científiques… i ara tenim dues dones del món del teatre. Pensàvem que seria motivador per a les dones que comencen la seua carrera professional veure que les coses són ara mateix infinitament més fàcils per a elles, que dedicar-se a la investigació o la creació en qualsevol àmbit professional en igualtat de salaris i condicions és possible. Per desgràcia, els darrers actes vandàlics a Gandia demostren que encara hi ha molt per a fer en el reconeixement de la vàlua de les dones i en el respecte cap a nosaltres, cap a totes les persones.  Olimpia és més explícita: «La ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs», deia en 1791 en la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. A més a més, una ciutat també demostra el seu nivell cultural i de civilització quan fa seu allò que els romans deien la res publica, el que és comú.

Olimpia de Gouges (1748- 1793) va ser una lluitadora no a través de les armes sinó de l’escriptura i la paraula. A través de les seues obres de teatre volia crear un espai de reflexió, no sols d’empatia. En les obres d’Olimpia «el text dramàtic funciona com a detonador poètic i el personatge en escena és el vehicle per a generar consciència de canvi social», en diu Diana Raznovich, co-dramaturga en l’obra de Marga Borja Olimpia de Gouges o la pasión de existir. Obra que ens agradaria veure representada en algun teatre de la ciutat i així ho deixem caure, per si algú agafa el testimoni.

Margarita Ramón- Borja Berenguer (cognoms vinculats també a la nostra ciutat i amb molta història al darrere), és poeta, autora i directora escènica de trajectòria internacional. Cofundadora del Teatro de Las Sorámbulas en 1992; del Encuentro de Mujeres de Iberoamérica en las artes escénicas en el FIT de Cádiz en 1996, que va coordinar fins a 2014, coordinadora general de Temporadas Igualdad en las Artes Escénicas, un projecte per a l’aplicació de la Llei d’Igualtat de vocació europea. Ella ens parlarà en extens i intens sobre Olimpia, escoltarem amb atenció la seua presentació, però voldria acabar amb una frase de la nostra dona gran, en d’aquesta setmana de dones grans. Olimpia va morir a la guillotina per demanar una política justa, una revolució inclusiva i l’abolició de tota esclavitud. En la seua obra «L’esclavitud dels negres» ens diu: «En els segles de la ignorància els homes es feren la guerra; en el segle més il·lustrat volen destruir-se. Quina serà aleshores la ciència, el govern, l’època, l’era en què els homes viuran en pau?».

Dins el programa de DONES SÀVIES III, seguint la nostra línia on una dona ens parla d’una altra que ha estat referent seu i ha marcat la seua carrera, aquest dotze de març comptem amb Marga Borja que ens parla d’Olimpia de Gouges. El format és encara de conferència virtual i l’enllaç és: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58

Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB-Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE-Gandia. I la UPV- Campus Gandia.

Presenta i modera: Rosa Mascarell Dauder

3 DE MARCH 2021

3 DE MARCH 2021

Isabel Canet.
Consellera del CEIC.

Amb la celebració del 3 de March, Gandia fa un pas endavant per a aproximar-se a l’espai que li pertoca ocupar com a gran ciutat literària valenciana. La ciutat dels clàssics, la que el duc Alfons el Vell va voler elevar per damunt de totes les que integraven el seu senyoriu. La capital cultural de les comarques centrals que nosaltres volem.

En efecte, el 3 de març esdevé una data de singular importància en la qual recordem el poeta Ausias March en el dia de la seua mort. I el recordem perquè continua sent, cinc-cents seixanta-dos anys després, el millor poeta europeu del segle XV i el més gran poeta valencià de tots els temps. Un autèntic referent dins la literatura que, amb tot, no ha assolit el reconeixement que la seua obra mereix pel fet d’haver-la escrit en una llengua minoritària com és la nostra. Per aquest motiu la celebració esdevé tan necessària, ja que ens ofereix l’ocasió d’esmenar el deute històric que tenim amb un gran autor com ell. Més encara, ens ofereix l’ocasió d’emmirallar-nos en la seua obra per a reforçar la nostra identitat com a valencians i la de la nostra ciutat.

Des de l’associació Saforíssims hem volgut organitzar, per segon any consecutiu i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia, una programació per difondre l’obra d’Ausias March, amb especial interés de fer-la arribar a aquells que encara la desconeixen, és a dir, la gent més jove. La programació s’anirà fent pública en els pròxims mesos, però cal destacar que, de tots els actes previstos, el primer ha estat la col·locació d’una placa commemorativa de pedra al lloc que ocupava l’antic palau de la família March.

La placa, elaborada amb una llosa de Borriol de dos centímetres de gruix, ha estat realitzada per l’artista Hèctor Peiró. Exhibeix tant l’escut heràldic dels March (vuit marcs d’argent sobre camp de gules) com una llegenda incisa amb els versos del poeta:

Amor, amor, un hàbit m’he tallat

de vostre drap, vestint-me l’esperit.

També s’hi ha gravat un motiu consistent en un lliri entre cards, que fa referència al famós senyal d’Ausiàs.

La ubicació del palau dels March ha estat desconeguda fins fa ben poc. La col·locació de la placa en l’emplaçament correcte ha estat possible a un informe elaborat per l’historiador Ferran Garcia-Oliver en el qual es posa de manifest que, malgrat la inexistència de documentació històrica acreditativa, existeixen elements que aporten informació fidedigna.

En els anys 60, durant unes obres efectuades en el número 38 del carrer Major, es van trobar dins d’un pou nombroses peces ceràmiques medievals, algunes d’elles amb l’escut de la família March, que n’acrediten la propietat. Una part d’aquestes ceràmiques van ser rescatades per l’historiador Josep Camarena i actualment deuen ser encara en possessió de la família. L’altra part va quedar en mans del cronista i metge de Beniopa, Javier Cebrian, l’hereu del qual les va vendre fa uns anys a l’ajuntament. Aquesta notícia va ser corroborada personalment de forma oral a Ferran Garcia-Oliver per tots dos i ha estat fonamental per poder elaborar l’informe i establir com a definitiva la ubicació del casal dels March a la illa de cases entre els carrers: Major, Sant Roc i de la Beneficència. Concretament, el pou de la troballa estava al número 38 del carrer Major. Per tant, la placa s’ha incrustat a la façana d’aquest l’edifici, a hores d’ara ocupat per la Cafeteria Moreno.

La placa esdevé una fita, però també un principi. El de la celebració del 3 de March com a festa de la cultura dins del calendari d’efemèrides de la nostra ciutat. Aquesta és la voluntat amb què Saforíssims ha concebut la celebració. La de perdurar per a recordar, cada any, el nostre patrimoni literari clàssic, enlluernador si bé ho mirem, dins del panorama del País Valencià. Gandia és la ciutat per excel·lència dels clàssics de la literatura. Ausias March, Joanot Martorell, Roís de Corella. Un patrimoni que ens engrandeix com a poble, ens enriqueix com a persones, i destaca la ciutat de Gandia entre totes les que componen la nostra geografia de les lletres. Un patrimoni que hem de saber valorar i gestionar de cara al futur en profit de la ciutadania. Una assignatura pendent a hores d’ara i que sols aconseguirem aprovar si ens impliquem totes i tots.

En un temps incert com el que vivim a hores d’ara, enmig d’una pandèmia que ha alterat profundament la nostra forma de relacionar-nos i ha dificultat, i fins i tot ha impedit, la realització de tants actes culturals, la celebració del 3 de March vol ser un incentiu a l’optimisme, una llum enmig d’un camí fosc el trànsit del qual es preveu dur i llarg. El llegat poètic d’Ausiàs March ara més que mai esdevé d’una saviesa corprenedora.

Hom sab e sent lo delit qui.ns aporta,

e la dolor de luny a nos menaça,

Ab ulls rients lo delit nos abraça,

e la dolor calla detras la porta.

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

Emili Selfa

El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.

http://www.museudelaparaula.es/web/home/info.php

L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia.  Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:

http://www.museudelaparaula.es/web/home/search_faces.php?comarca=es8141&filtro=y

Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.

El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.

Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.

Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.

En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.

Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.

Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.

Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a  entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.

Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.

Emili Selfa