MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LUCIA CASTELLÓ, SOPRANO

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. LUCIA CASTELLÓ, SOPRANO

Lucia Castelló

Lucia Castelló

Una circumstància inesperada em donà l’oportunitat de poder conéixer personalment a esta gandiana de pro -saforenca més bé-, cantant lírica a nivell internacional, que s’ha obert camí en el complicat món de la música clàssica des de la seua residència a Viena, on viu des de fa més de 15 anys. Va ser amb motiu de l’estrena mundial a València de la cantata “Paisatge matinal”, peça composta per Antón Garcia Abril –allí present- amb textos en valencià de Carles Salvador, per a commemorar el 250 anys de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles. Una afonia imprevista de la cantant ens va fer pensar als organitzadors en modificar i fins i tot anul•lar l’acte.
Amb una professionalitat exemplar i una voluntat de ferro, Lucía Castelló va pujar a l’escenari tot sabent les seues limitacions, i va poder fer la cantata, que va ser rebuda amb forts aplaudiments pel públic, l’autor i pels propis companys d’escenari: el pianista Alejandro Zabala i el Quarteto Bretón. Malauradament la cantant ja no va poder seguir amb el programa previst, les ”Cançons d’absència”, obra de Vicent Torres, un altre poeta valencià també present, però l’única peça que va poder interpretar va deixar els assistents fortament impressionats. En acabar el concert vam parlar amb ella de Gandia i dels nostres indrets comuns.
Lucia Castelló va nàixer a Gandia i pertany a una ampla família de músics. Sa mare, Asunción Cartagena, pianista i professora de molts gandians, els seus quatre germans i molts cosins han estat tocats per l’art en general i per la música en particular, imbuïts per l’àvia Mª Joaquina, fundadora de la saga. Té també la nostra artista una relació especial amb Xeraco, on son pare va ser interventor de l’Ajuntament. Estudià piano i cant a Gandia, amb Salvador Carbó, José María Pérez Busquier i Ana Luisa Chova. Una vegada finalitzats els estudis musicals al Conservatori de València es traslladà a Viena on va ser alumna de la soprano americana Carol Byers i on començà la seua activitat professional. Encara hui continua vivint a la capital austríaca, casada i amb un fill, però torna a Gandia sovint i estiueja a la platja de Daimús.

La seua veu, segons els crítics, es d’una gran bellesa, neta i potent. Veu lírica, redona, amb ample registre, s’acobla a les intencions del compositor i procura ser fidel a la partitura, cosa que li ha fet ser intèrpret preferida d’autors com l’esmentat Garcia Abril. Amb ell va enregistrar La Luz de tu interior (2015), un CD de 28 cançons del qual es va fer un vídeo promocional justament a Gandia, a la Casa de la Marquesa, el mes de maig de 2017.

Lucia Castalló-1

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quasi sempre acompanyada per Alejandro Zabala al piano i centrada majoritàriament en música espanyola, Castelló té un repertori que abasta a Guridi, Falla, Turina, Palacios, Rodrigo, Martín i Soler, Monsalvatge o Matilde Salvador. Ha intervingut com a soprano lírica en personatges d’òperes tan coneguts com la Cleopatra de “Julio César” de G.F. Händel, la comtessa de “Les noces de Figaro” de Mozart, Nerone de “La coronació de Popea” de Monteverdi, i un bon grapat d’operetes i leds més.

És, però, el repertori de cançons de poetes de renom, musicats per compositors actuals, el que li ha proporcionat un reconeixement en el món de la lírica i, en conseqüència, a muntar a Viena la direcció artística d’una empresa de música clàssica espanyola (clasicaEs).
Lucía Castelló, a pesar de viure i treballar lluny d’ací, no s’ha desvinculat mai de la seua llengua i cultura, com ho demostren el repertori valencià de poemes i cantates i també la relació habitual i sincerament afectiva amb la seua terra d’origen. De les seues visites professionals aquests darrers anys hi ha testimonis a la premsa, ràdio i televisió locals. És una dels les persones il•lustres que encaixa perfectament en esta sèrie titulada “Més enllà de Sant Joan” protagonitzada per gandians i gandianes que han eixit del nostre cercle i que son un bon eixemple de força i vàlua personal.

Alberto Peñín,
conseller del CEIC Alfons el Vell

Lucia Castelló en València

Lucia Castelló en València

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. ROSARIO PEIRÓ CARRASCO

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. ROSARIO PEIRÓ CARRASCO

Rosario Peiró 1-Rosario_Peiro--a-retallarCarrasco és un altre dels personatges saforencs que ha desenvolupat la seua trajectòria professional fora de la comarca. Actualment treballa al front de les col·leccions del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía  (MNCARS) de Madrid.  Va nàixer a Beniarjó i estudià al Col·legi de les Carmelites i a l’Institut Maria Enriquez de Gandia. Amplià la seua formació a Barcelona, on es graduà en Història i va cursar les especialitats d’arqueologia i d’art contemporani. Va fer pràctiques a la Fundació Tàpies, amb Manuel Borja-Villel de director i, posteriorment, amb una beca, se n’anà a la Universitat de Washington (EUA) per eixamplar coneixements amb un màster de Museologia. A Nova York va cursar durant tres anys estudis de Teoria i Crítica de l’Art mentre treballava al MoMA en la preparació d’una exposició retrospectiva de Jasper Jones.

De tornada a Espanya treballa al MACBA comissariant  i dirigint projectes expositius i també imparteix classes de Teoria de l’Art a la Universitat Pompeu Fabra. L’any 2008 Manuel Borja-Villel és nomenat director del MNCARS i Rosario Peiró s’uneix al seu equip com a directora de l’Àrea de Col·leccions, on encara continua, reconeguda ja pel món artístic internacional.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

Solana, Dalí, Gris i Miró a la col·lecció del Reina Sofia.

A banda del seu quefer diari dedicat a la investigació dels fons del museu, al comissariat d’exposicions (la primera sobre La irrupción del siglo XX: utopías y conflictos, 2009, tractava l’inici de la col·lecció del  Museu entre 1900-1945 i de les avantguardes artístiques), i  a editar i dirigir publicacions. Recentment ha dedicat sobretot el seu temps a la joia del museu, el Guernica de Picasso, que el propassat 2017 va fer 80 anys.

Va coordinar la gran exposició monogràfica  Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica, (comissariada per T. J. Clark i A. Wagner), amb més de 150 obres del pintor pertanyents al Reina Sofia i a unes  30 institucions i coleccions privades de tot el món (Musée Picasso, Centre Georges Pompidou, Tate Modern o el MoMA) i una exposició de dibuixos  preparatoris, sense oblidar la del Pavelló d’Espanya en la Fira de París de 1937, obra de l’arquitecte Josep Lluís Sert, l’espai per al qual es va encarregar l’emblemàtic quadre a Picasso. Esta mostra va rebre entre abril i setembre més de 680.000 visitants i tingué una amplíssima repercussió*.

3- Guernica amb gente (tret d'internet-ABC)

Sobre el món del Guernica va muntar també el seminari  Guerra y catástrofe  (1929-1945), i hi posà en funcionament  i dirigí el  Fons Documental Guernica (1937-1949), el qual, des de 2015, ha compilat una exhaustiva documentació històrica, en gran part digitalitzada (més de 2.000 arxius) i que en format de web-arxiu interactiu permet consultar els més interessants documents relatius i visualitzar amb detall la famosa obra. Aquest servei ha convertit el Centre en referència obligada per al coneixement del Guernica per la qual cosa acaba de rebre el Premi Webby, WEBBY 2018 a la millor web cultural del món.  guernica.museoreinasofia.es

A hores d’ara Rosario Peiró es troba preparant una exposició de fotografia dels anys 50-60 per al 12 de juny amb la col·lecció d’Adolfo Autrich i per a després de l’estiu una mostra commemorativa del quaranta aniversari de la Constitució Espanyola amb una gran col·lecció d’obres adquirides en estos anys d’autors poc representats a les sales generals del Museu.

Tot i això encara té ben presents les seues arrels familiars i alguns dels seus professors de l’Institut gandià, com són Mª Carmen Fernández  i Santiago La Parra, que li despertaren el gust per l’art i la història.

És l’objectiu d’aquestes pàgines recuperar i donar a conéixer a una saforenca  que ha fet la seua exitosa trajectòria professional “més enllà de les revoltes de Sant Joan” i de la qual ens sentim ben orgullosos. Estic segur que sentirem parlar prou d’ella en el futur.

Alberto Peñín

* Piedad y terror en Picasso: el camino a Guernica 

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

EL MAIG DEL 68 SENSE ENYORANCES

Enri Ferrer Solilivares Membre del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Volíem aprendre francés, després d’haver-ho intentat amb l’escolar Perrier o les estranyes converses de l’Assimil, tan irònicament imitades en La cantant calba de Ionesco. Ens calia la immersió lingüística que només ens podia oferir una estada a França, encara que fóra mitjançant alguna associació d’intercanvi o en algun efímer treball.
El llarg camí en un autobús de 1968, tan freqüentat pel nostres paisans emigrants, ens va deixar al mateix París, el somni tricolor de les nostres desitjades llibertats. I de sobte, al carrer, les Companyies Republicanes de Seguretat, envestint amb contundència aplecs de jóvens, com anyells conduïts a l’escorxador. Tot això –ho sabíem d’alguna manera- també formava part d’allò que ben prompte tindria el rètol de revolució del maig del 68, sobretot quan els treballadors de la indústria hi van confluir.
Els eslògans, amb la típica brevetat francesa, sempre començaven per un voluntariós Il faut… Cal fer un pas avant, cal crear un món nou. Fins i tot encara ens ve a la memòria aquell apocalíptic Il faut détruire la destruction. La utopia a l’abast de la mà. Era potser la moneda menuda dels seriosos capitals intel•lectuals dels Sartre, Lefevbre, Marcuse o Lacan, que omplien llibreries sense compradors, també amb la companyia del Livre Rouge d’un tal Mao, l’omnipotent xinés de la Revolució Cultural, iniciada en 1966, un escarni més de la pobra cultura, indefens parrac que tot ho tapa.
Aquella joventut va trencar molts convencionalismes, però no les estructures fonamentals del poder polític i econòmic. Les divisions franceses en territori alemany, a penes van tornar a creuar la frontera, van deixar quasi tot al seu lloc de sempre. Resseguir la petjada que ha deixat aquella excepcional primavera de 1968 és una agredolça incursió en la memòria personal i col•lectiva, una incursió que també és alliçonadora, com tota experiència important o tota oportunitat perduda o aigualida.
Ha passat mig segle. Sembla que, en cada etapa de la història, cal esperonar la joventut amb algun manifest com el Indignez-vous!, de 2010, també a França, escrit per Stéphane Hessel, fill de l’escriptor alemany Franz Hessel , que va morir en 1941 al camp de concentració francés de Les Milles. Tres anys després el seu fill, des de França, va ser internat en el camp de Buchenwald. No deixa de ser irònic que la indignació d’un sector de la joventut actual és coetània dels moviments neototalitaris, sobretot d’Alemanya i França, com també els casos d’alguns països de l’antic camp soviètic i que ara, aixoplugats en la Unió Europea, tornen a mostrar maneres ben poc democràtiques. Les veus, com la de Hessel, formades en l’infern d’experiències terribles, són un avís d’extrema importància per a fer front a les espentes de la història que no permeten enyorances, sinó una actitud de resistència intel•ligent i una gran dosi de dignitat humana, per tal de no tornar als sagnants êtendards de la tyrannie… tot evocant l’himne dels nostres veïns i amics francesos.

Paris-Mayo-1968

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

PLAFONS CERÀMICS EN ELS CARRERS DE GANDIA

Des de la seua aparició en el Neolític, la ceràmica ha acompanyat  l’home en totes les seues manifestacions, des de les imatges de la seua vida espiritual fins a l’ajovar domèstic i els materials de construcció del seu habitatge. Fou també un dels primers materials que l’home va fer servir per a desenvolupar les seues aptituds estètiques.

En el territori valencià sempre ha estat una indústria rellevant. Els ibers que habitaren aquestes terres, edetans i contestants, desenvoluparen una ceràmica de gran qualitat i un estil decoratiu propi i diferenciat. En el s. XV la ceràmica daurada, produïda principalment a Manises, omplia les taules de l’aristocràcia i la reialesa europea fins a anar exhaurint-se la seva esplendor eclipsada per les novetats  estilístiques i tècniques, provinents del Renaixement italià.

27 Benipeixcar, Sagrada Familia,En aquesta època començaran a difondre els retaules devocionals ceràmics situats als carrers i dedicats a algun sant. Aquests panells són una manifestació artística popular situada en espais públics que expressen el gust i l’estil d’una època. Però,  també contenen un important valor documental. Sovint trobem escrits el nom del sant i, de vegades, la data i el nom de la persona o col·lectiu que ho va encarregar. N’hi ha que contenen el relat escrit d’un miracle o una jaculatòria. També ens permeten comprovar els canvis en les devocions populars fins a relegar un sant en benefici d’un altre com una moda dels cultes. I constaten les transformacions i els avanços tècnics que van produint-se. Els panells del s. XVIII exhibeixen un estil popular amb una pinzellada expressiva i fluida i un cromatisme lluminós i ben equilibrat, malgrat disposar solament de cinc colors: groc, taronja, blau, verd i marró púrpura. A poc a poc s’ampliarà la paleta de colors i es popularitzarà l’ús dels fons amb aerografia. Així mateix, sorgiran pintors de ceràmica amb formació acadèmica que mostren un dibuix més rigorós i un tractament del color més elaborat, malgrat perdre’s el sabor popular i la pinzellada espontània.26 Benipeixcar, San Juan de Ribera y San Martín

En els últims temps la pressió urbanística ha modificat irreversiblement el paisatge cultural urbà, amb la desaparició d’una part del patrimoni històricoartístic que ha format part, durant anys, dels carrers de la ciutat. Els plafons ceràmics, que en alguns casos van arribar a ser sufragats pels veïns d’un carrer o els membres d’una confraria, no han pogut salvar-se a aquesta sostracció del patrimoni popular, a pesar que la Llei de protecció del patrimoni cultural valencià  protegeix tots els panells anteriors a 1940. Cal recordar que, al contrari del que sol pensar-se, els panells protegits no pertanyen als propietaris de la façana en la qual estan ubicats, sinó, són de propietat pública.

Molts pobles de la Safor han conservat en els seus carrers tot aquest patrimoni, al contrari que ha succeït a Gandia que, fins i tot recentment, ha perdut un nombre considerable de retaules amb total impunitat. Conéixer i apreciar aquestes obres artístiques ajudarà al fet que no desapareguen i es conserven, si és possible, en els emplaçaments originals.

Boro Mañó.
Tècnic en Ceràmica i Llicenciat en BBAA.

 

32 Sants de la Pedra

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, «la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.» Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un «àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual». Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'»intel·ligentíssim, fi i brillant».

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la «Generació de la República». Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la «transició» i va publicar el manifest «Error monarquia: el meu món no és d’este regne», i es va «exiliar» a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència «L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig», ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: «quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.»

 

 

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista «ACTO»

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás