MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. EL MÓN DE PEPE DÍAZ, CRÍTIC D’ART

Poetes en el museu. Entre la literatura i l’art.

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyá

José Díaz Cuyás (Gandia, 1962) és un altre dels gandians il·lustres que un dia se’n va anar travessant les revoltes de Sant Joan i a hores d’ara és pràcticament un desconegut  per a nosaltres. La veu de Pepe Díaz és quasi imprescindible en la crítica i el pensament de l’art contemporani. El seu nom, alineat als moviments més renovadors i heterodoxos, apareix sovint en la direcció de revistes especialitzades, en el camp de la investigació i en escrits, conferències, seminaris, debats o fórums de l’efervescent món de l’art contemporani.

Va nàixer a Gandia i estudià primer als Jesuïtes, després al Col·legi Cervantes i més tard, intern, a la Universitat Laboral de Xest. Les vacances sempre el retornaven a la seua ciutat, on  repartia el temps entre la família, la mistela del Telero, el Cineclub Ateneu i el grup ecologista, com ell mateix ens conta. Acabat el batxlllerat es gradua en Història de l’Art a Madrid (1986).

Començà a donar classes d’Estètica i Teoria de l’Art en l’Escola de Belles Arts de Madrid i d’Història de l’Art a Ciudad Real, fins que el 1989 es trasllada al Centro Atlántico de Arte Moderno, CAAM, de Las Palmas per posar en marxa el departament de documentació i exercir de coordinador de l’activitat pública del centre. Doctorat en el 95, es queda a CanJosé Díaz Cuyáàries, d’on era la seua mare, impartint classes, des de 1999, com a professor d’Estètica i Teoria de l’Art de la Universitat de La Laguna. Allí s’ha quedat a viure.

Destaca com a referència del seu tarannà l’assaig «Contra la Historia y el Arte en general: la tarea crítica de Ángel González y Juan José Lahuerta» (2014), dins del projecte “Desacuerdos 08” sobre art, polítiques i esfera pública a l’Estat Espanyol.  En 2003 enceta una línia que situa el cos humà com intermediari necessari per a entendre qualsevol experiència artística. Uns anys abans havia començat a dirigir la Revista de pensament crític contemporani ACTO (2001-2009), amb monogràfics tan cridaners com els dedicats a Duchamp, el sol, la rialla o els fantasmes. És destacable també l’anàlisi de les avantguardes dels anys 60 i 70, amb els corrents d’acció i perfomances.

Revista "ACTO"

Revista «ACTO»

Ha estat comissari d’exposicions, coordinador d’activitats al voltant de l’art experimental i articulista provocador amb textos com “La rarefacta fragancia del arte experimental en España. De la revuelta a la posmodernidad (1962-1982)” (2011) “Yves Klein entre caníbales” en la Revista de Occidente (2012); Fou ponent, també, del curs “El territorio incierto de la teoría del arte en el capitalismo académico” (2010) dirigit per Yaiza Hernández.

En l’actualitat és coordinador del grup d’investigació anomenat “TURICOM, Turismo, Cuerpo y Muerte en la cultura del ocio”, un grup interuniversitari amb seu a la Universitat de La Laguna, i anteriorment ho fou d’un altre grup interuniversitari que treballà sobre “La formación del artista: investigación y capitalismo  académico” entre Madrid-Navarra-La Laguna, financiat pel Museu Reina Sofía. En el primer, format a partir del monogràfic sobre “Art i Turisme” en la Revista de Occidente (2012), ens parla d’una suggeridora connexió entre els dos conceptes, alhora que les seues reflexions del fet artístic, sempre transversals, ens col·loquen davant dels més actuals dilemes de la producció cultural que tant ens afecten a la societat valenciana en general i al CEIC Alfons el Vell en particular.

Tot just fa uns mesos Díaz Cuyás escrivia sobre “Poetas en el museo. Entre la literatura y el arte, la poesía experimental no encuentra su sitio en la historia. Una muestra en el MUSAC (León), lo vuelve a demostrar” (El País, 17/03/2017), un article que torna a posar els ulls en la situació actual de l’art, des de les aportacions artístiques dels 60 a la valoració de la poesia experimental. El crític gandià sempre es mou en un món fronterer, per sobre de les barreres que imposen els coneixements tradicionals, de la crítica i de la història, de l’art i de l’experimentació, plenament conscient de que el seu discurs pot generar desconcert i perplexitat en el lector.

En aquest moment està enllestint un treball per al monogràfic de la revista valenciana Concreta (coordinada per Núria Enguita i Laura Vallés), dedicat a “Art i Turisme”, en el qual insisteix en les relcions entre l’art experimental dels 60 i l’inici del turisme de masses. Esperem poder llegir-lo en octubre.

Molt proper als seus amics, em manifesta –quan li parle d’aquest blog- la il·lussió que li fa connectar amb el seu poble, la seua amistat amb Charo Peiró, cap del Departament de col.leccions del Reina Sofia (Madrid) i el  reconeixement a Vicent Todolí, ambdos saforencs i dedicats a l’art i la cultura actual. Només el seu germà Paco Díaz i els amics de joventut són el lligam que li queda, prim però ben sentit, amb nosaltres. Hauríem de buscar una oportunitat per a conéixer-lo personalment i que ens parlara d’ell i d’aquests temes tan atractius.

Alberto Peñín (de la sèrie Més enllà de Sant Joan, que es publica en aquest blog del CEIC)
A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

A propósito de La destrucción del arte Dario Gamboni en conversación con José Díaz Cuyás

 

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

ALFONS ROIG I MARIA ZAMBRANO, ROMA 1955. (V)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Roma, 3 d’agost de 1955, Maria Zambrano li escriu a José Luis Cano: Mi buen amigo José Luis Cano: Gracias por haberme enviado la visita del Padre Alfons Roig. Cuando salió ayer de mi casa yo me quedé y [olía] la habitación con el aire de que había estado aquí un Santo. Renuncio a decirle cómo se me revolvieron las entrañas ¡Ay España nuestra! Que Dios se lo pague. Dígaselo Ud a él, pues yo no se lo dije. Soy tímida y torpe.

Corre la veu d’eixa visita entre els amics de Maria. Per exemple Vicente Aleixandre li escriu a Alfons Roig el 8 d’agost: «Sabía que había Vd. visitado a María Zambrano. Las noticias vuelan y se incluso que María quedó encantada y conmovida con usted». Puc donar fe que Maria, més de trenta anys després, continuava emocionada per aquella visita en la qual, segons ella, Alfons Roig es va agenollar per demanar-li perdó en nom de l’església espanyola, una església que oficialment havia fet costat als rebels i al dictador, tot deixant de banda, quan no fent creuada, contra els republicans, els «rojos» com els nomenaven en aquell temps. La història estava repetint-se en aquell moment, l’estiu de 1955, a l’Argentina: avions amb la V de victòria i la creu havien massacrat a la gent congregada en la Plaza de Mayo. Alfons Roig estaria commocionat per aquella església amb la qual ell, religiós i home de pau, no combregava.

Epistolari Maria Zambrano - Alfons Roig

Epistolari Maria Zambrano – Alfons Roig

A l’agost de 1955 començà una bonica amistat entre el sacerdot «dissident» i la que fou la millor filòsofa espanyola del segle XX. Amistat que durà per sempre, malgrat que no arribaren a trobar-se en el moment final quan Maria tornà definitivament a Madrid, després de dubtar molt, tot siga dit. Maria tornà per morir en casa, perquè el seu llegat quedara en el poble on va nàixer en 1904, Vélez-Málaga, i per poder anar publicant mentre li aguantaren les forces. Però el país que va trobar en 1984 distava molt de ser el país que volien construir aquells joves republicans i republicanes, acomboiats amb les missions pedagògiques i la FUE, un país que volien lliure i il·lustrat.

En l’epistolari que ara ha eixit a la llum, es conten eixos dubtes. Alfons i Maria parlen de la situació del país, però també de les seues afinitats artístiques, de religió, de les penes i les alegries, i també de malalties a mesura que van fent-se majors. Una correspondència entranyable que ens fa veure la calor humana de l’Alfons i l’agraïment de Maria per sentir-se escoltada dins del seu país, i també pels torrons i llepolies que l’Alfons envia a les germanes Zambrano pel Nadal.

Es recullen també en l’epistolari cartes creuades entre la colla d’amigues i amics i que fan referència a la relació Roig- Zambrano. Molt bonica la relació amb ells de Paloma Prados, neboda d’Emilio Prados, que atén, tant a Maria com a Alfons, com una fillola sol·lícita i simpàtica.

Traure esta història a la llum, a més de complir un desig de Zambrano, ha estat una recerca enriquidora. No podem oblidar la història recent. La nostra constitució física no ha canviat des de l’època prehistòrica, no som ni millors ni pitjors, però podem dependre, tant del que és bo com del que és roín, de tot allò que les persones que ens han precedit van fer. La distància en el temps, quan llegim o escoltem història, fa les mateixes funcions que la distància del pati de butaques a l’escenari d’un teatre. Igual que al teatre, la història també ens pot emocionar i, a més a més, fer reflexionar i canviar.

 València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

València 1937, començant per la esquerra: miliciano, Juan Chabàs, Araceli Zambrano, María Zambrano i Manuel Rodriguez Aldave.

GANDIA NECESSITA UN MUSEU

GANDIA NECESSITA UN MUSEU

Joan Negre Pérez Doctor en Arqueologia

Joan Negre Pérez
Doctor en Arqueologia

Durant part d’este any i el vinent, Gandia serà la capital cultural valenciana i, per tant, se li ha atorgat el paper d’esdevindre la representant dels valors, els costums i els béns -materials i immaterials- de les nostres terres. Al cap i a la fi, la seua rica història, plena d’obres literàries universals, creacions musicals i artístiques destacadíssimes, així com avenços variats en tots els camps del saber, és un exponent inavaluable del patrimoni humà de la ciutat, la comarca, i de tot el País Valencià.

Esta distinció -alhora que impuls per a la promoció dels diversos àmbits de la nostra cultura- ha estat, però, mancada d’una certa reflexió. Tres eren els eixos que devien dirigir els actes programats de la ciutat: el literari, una aposta segura a la nostra ciutat per bagatge històric; el de la cultura popular, on s’han integrat aspectes variats de les nostres tradicions; i, finalment, l’expositiu. És al darrer brancal al qual vull referir-me en les properes línies. I no per a criticar les iniciatives que s’estan realitzant, sinó per a reflexionar sobre les greus mancances que patim la resta del temps. I és que, resulta difícil entendre com la capital cultural valenciana no compta amb cap museu.

És cert, tenim el Museu Faller, però, tot i presentar una bona oferta per apropar-nos una herència immaterial tan rellevant com són les nostres festes més universals, és un espai de titularitat privada del qual no pot dependre l’oferta cultural de la ciutat. També teníem el Museu d’Art de les Clarisses. Quasi dos milions d’euros va invertir l’Ajuntament de Gandia en restaurar les obres i adequar l’hospital de San Marc per convertir-lo en un espai immillorable per conservar-les i divulgar-les. Fins que l’Arquebisbat de València, gràcies al fet que estes peces d’art formen part d’una col·lecció privada sense cap tipus de declaració d’interés públic, va decidir emportar-se-les d’allí.

01L’espai on havia sigut instal·lada aquella selecció d’obres és a més la seu del Museu Arqueològic de Gandia (MAGa). Desgraciadament, esta institució, mancada des de l’inici dels recursos necessaris, però també sense iniciativa per mamprendre activitats de promoció i divulgació de la seua tasca, és hui en dia un ens que no complix amb les seues funcions més bàsiques. Les seues accions es limiten a l’exposició permanent d’un conjunt reduït i descuidat del nostre patrimoni arqueològic, que tan sols mostra parcialment la riquesa dels seus fons, i a les activitats programades per a centres educatius i col·lectius diversos de la comarca.

Un museu com el MAGa hauria d’haver comptat des d’un primer moment amb el recolzament, econòmic i institucional, per a gestionar una més àmplia i diversificada col·lecció permanent, comptar amb la presència d’exposicions temporals -com les que diputacions i Generalitat ofereixen constantment a altres entitats- i programar xarrades, congressos, publicacions i altres activitats que feren conéixer la seua tasca en el conjunt de la comarca i més enllà. A més de tot això, la col·laboració entre MAGa i el Servei Municipal d’Arqueologia hauria de ser molt més fluida, fins al punt d’esdevindre un mateix ens que optimitzara no sols la difusió del patrimoni arqueològic, sinó el seu estudi a través de la participació en projectes de recerca.

1200px-Exterior_del_Museu_Arqueològic_de_Gandia_(MAGa)

Com pot ser que, a dia de hui, el castell de Bairén continue sent un jaciment desconegut, sense cap intervenció sistemàtica, cap pla director en actiu per a la seua posada en valor i amb zero potencial turístic? La Bastida de les Alcusses (Moixent), La Carència (Torís), L’Altet de Palau (La Font de la Figuera), la Lloma de Betxí (Paterna) o la Cova del Bolomor (Tavernes de la Valldigna) són només alguns dels jaciments que la Diputació de València està finançant amb l’objectiu de protegir i donar a conéixer el nostre llegat històric.

Prenguem-nos esta capitalitat cultural com un nou començament per a la ciutat. Aprofitem que tenim un govern local jove i amb ganes de treballar, preocupat per construir un model de ciutat que potencie un turisme de qualitat, i que institucions privades, com el Palau Ducal, estan realitzant un magnífic treball en esta mateixa direcció. Fem un bon museu a la ciutat. No cal que siga un d’arqueologia. Pensem-ne un d’ampli on tot el patrimoni de la comarca, cultural i natural, tinga cabuda. Integrem-nos a les xarxes cooperatives de les diputacions valencianes, de manera que puguem desenvolupar projectes en comú per potenciar el turisme cultural i no-estacional.

Diversos partits polítics, de tots els colors, comentaven recentment les bondats de cedir un espai públic, l’antic edifici de correus a la Plaça dels Colomets, a la Universidad Católica de Valencia. Quin goig i quin reviscolament del centre històric suposaria, en deien. A mi m’agradaria fer una contraproposta. Enlloc de beneficiar una institució privada, habilitem de nou este espai per a la ciutadania i per a la gent que ens visite. Dissenyem a Gandia un museu, amb l’ajuda de la Generalitat i la Diputació, que realment complisca un paper protagonista en el dia a dia de la ciutat. Un que participe activament en la vida de la ciutadania i vertebre una oferta lúdica i divulgativa digna de la capital cultural valenciana.

CORREUS

LA SETMANA DE LA CIÈNCIA A GANDIA, NOVEMBRE DE 2017

LA SETMANA DE LA CIÈNCIA A GANDIA, NOVEMBRE DE 2017

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

Joaquin Grau Sala, catedràtic de Matemàtiques i conseller del CEIC

 

La Setmana de la Ciència a Gandia és un esdeveniment de divulgació científica i de participació ciutadana organitzat conjuntament pel CEIC Alfons el Vell, el Campus de Gandia de la UPV i del Centre internacional de Gandia de la UV, així com d’altres entitats. El seu objectiu és oferir al públic de Gandia i comarca l’oportunitat de conéixer de prop el treball que realitzen els científics i les seves investigacions, motivacions i esforços. La societat en general podrà conéixer els últims avenços de la ciència i de la tecnologia.

El projecte de la setmana de la ciència ha de reunir, al meu entendre, les següents característiques: il·lusió, viabilitat, sostenibilitat, operativitat, informació, recursos, assumpció del projecte, crítica, transparència, nivell, comunicació amb la gent, i efectivitat.

Tractaré d’explicar cadascuna d’aquestes característiques i els suports amb què comptem:

  • Il·lusió: De segur que des de fa temps és una idea que a molts ens ha passat pel cap i no hem trobat mai el moment de substanciar. Va ser en l’estiu de 2016 quan Enric Marco, astrònom i conseller del CEIC Alfons el Vell, i el qui subscriu aquest article, mantinguérem una conversa amb Francesc Colomer, astrònom amic d’Enric i “pare” de la setmana de la ciència de Quart, el qual ens animà a posar em marxa aquest projecte.
  • Viabilitat: Del món de les idees a la plasmació real d’aquestes, és el camí a recórrer. Si sols ens quedem al món de la fantasia, açò no deixarà de ser una simple il·lusió. Aleshores, com podíem fer realitat aquesta fantàstica i sublim idea? En primer lloc calia fer-ne una exposició i aconseguir un convenciment dels entesos en el lloc que consideràvem oportú, el CEIC Alfons el Vell. Sembla que la idea va agradar i ens vam posar en marxa. Dues persones, i tot un organisme autònom amb capacitat per fer possible el projecte? Dels dos organitzadors es passa a un equip on estan Rafa Delgado, l’antic director, i Lluís Miret, l’actual director del CEIC Alfons el Vell, i la inestimable col·laboració de Boro Mañó. Es tracta de fer viable el projecte. Cal pensar en futur, escampar a d’altres institucions el projecte, fer-les-en partícips i millorar-lo si cal amb d’altres aportacions.
  • Sostenibilitat: El Campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València, el Centre Internacional de Gandia de la Universitat de València junt al CEIC Alfons el Vell, tres institucions autònomes i cadascuna d’elles amb recursos suficients, decideixen aportar experiència, professorat i mitjans materials i humans, per aconseguir que la setmana de la ciència a Gandia no sols siga el projecte d’un any, sinó un projecte ferm i sostenible per molts anys.
  • Operativitat: La concreció de les activitats suposa la selecció dels camps científics o tecnològics que s’han de desenvolupar, els ponents, professors, guies, etc. que duran a terme les activitats, i el lloc o llocs on es celebraran. És clar que els destinataris de la setmana de la ciència són xiquets, joves i adults. Aquesta diferenciació, com a conseqüència, ens porta a demanar la col·laboració de mestres i de professorat dels col·legis i instituts, sense els quals resulta impossible motivar i fer arribar la ciència als destinataris. Per tant, des d’ací demanem també la col·laboració dels professionals de l’ensenyament.
  • Informació: Cada institució (UPV del Campus de Gandia, UV Centre Internacional de Gandia, i Alfons el Vell), mitjançant la seua base de dades, farà difusió del programa complet i detallat de la setmana de la ciència.
  • Recursos: L’optimització dels recursos és un concepte que, per les circumstàncies de l’època que vivim en l’actualitat, el tenim, malauradament, prou clar. Des del convenciment que és un bé d’interès públic i sense ànim de lucre, demanen a les institucions públiques i a d’altres entitats, les aportacions que permetran donar la rellevància que correspon a aquestes iniciatives culturals de caràcter científic i tecnològic contingudes en la setmana de la ciència. L’experiència d’altres setmanes de la ciència en ciutats com València, Barcelona, Madrid, etc. permeten la confirmació d’una disposició favorable.
  • Assumpció del projecte: L’assumpció del projecte és inevitable per donar-li una vida saludable i també llarga. És per això que pretenem crear l’associació “Amics de la ciència i la tecnologia a Gandia”. Una iniciativa que s’ha constituït en altres llocs i amb un resultat fantàstic. Perquè un projecte assumit i compartit per molts és garantia de salut i continuïtat.
  • Crítica: “La qualitat d’un producte la verifica el consumidor”, almenys en primera instància. Aquesta premissa ha de presidir les actuacions i activitats de la setmana de la ciència. S’arbitrarà un sistema d’avaluació on cada assistent podrà donar la seua opinió, així com també fer comentaris al respecte, que desprès s’analitzaran i es posaran en valor.
  • Transparència: Tant l’estructura organitzativa com el format i dinàmica del desenvolupament dels actes serà pública. És donarà tota la informació per via digital i serà accessible a tothom.
  • Nivell: Un esdeveniment com la setmana de la ciència, si ha de tindre relleu i atraure un públic divers, siga o no professional o iniciat, ha de comptar amb persones altament qualificades de primera línia d’investigació. Les dues Universitats i els membres del CEIC Alfons el Vell tenen a l’abast personalitats en els diversos camps de la ciència i de la tecnologia. A més, caldrà afegir altres professores i professors d’altres universitats o institucions que amablement es presten a col·laborar-hi.
  • Comunicació amb la gent: En el projecte comptem amb el suport de la premsa, la ràdio i la televisió locals que, amb l’antelació adequada, anunciaran els actes i les activitats a desenvolupar. A més, a posteriori, hi haurà la possibilitat de fer entrevistes als ponents de les xerrades, o de donar informació detallada del dia a dia.
  • Efectivitat: Com tot projecte, aquest també té una finalitat: “pretenem acostar al públic l’extraordinari món de la ciència i la tecnologia i, si de cas, iniciar els joves en les seues possibles vocacions”. Aleshores cal demanar que les temàtiques, els tipus d’activitats, les exposicions, el cine, etc. tracten aspectes de l’actualitat de la investigació o divulgació de la ciència i tecnologia, però en qualsevol cas, cal que sempre facen aportacions novedoses o desconegudes per a la major part del públic receptor. En definitiva, que siguen aportacions “significatives”.

Amb aquesta iniciativa, tractarem de contagiar des dels més joves als més grans, des dels iniciats i amants de la ciència i tecnologia, als que només són curiosos, des dels experts i professionals d’aquests camps als que simplement no han tingut l’oportunitat de conéixer i gaudir d’aquest món apassionant.

L’èxit de la setmana de la ciència serà, si s’acompleixen els objectius previstos, l’èxit de tots els gandians, de tots els saforencs i, en definitiva, l’èxit de tots.

 

imatge portada1

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

ALFONS ROIG I EMILIO PRADOS, EL CAÇADOR DE NÚVOLS (IV)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

El passat juliol, a la Universitat d’Estiu de Gandia, Joan B. Llinares va pronunciar la que seria la seua darrera llisó magistral, on ens va parlar de Jorge Semprún com a filòsof. Un dels grans misteris que han ocupat als filòsofs ha estat la mort, preparar-se per a ella ha estat considerat com un dels exercicis vitals més decisius. Semprún pensava que la felicitat és arribar a la mort amb la convicció que s’ha fet el que calia fer. En este cas Emilio Prados va morir ben infeliç.

D’Emilio Prados Such (Màlaga, 1899- Mèxic 1962) va dir Vicente Aleixandre, amic seu des de la infància, que: «Tenía inmensamente vivo el sentido de la justicia, y más todavía: allí, en su figura infantil, en aquellos ojos humildes y con luz, vi yo por primera vez la vislumbre instantánea del rayo dulce y largo de la misericordia». Este viu sentit de la justícia i la misericòrdia el portaren a bolcar-se completament en aquelles persones que ell podia ajudar: els xiquets pobres del barri d’El Palo de Màlaga als que ensenyava a llegir, els treballadors en demanda de salari just, el govern legítim, els xiquets òrfens arribats a Mèxic… I sempre pensava que no feia prou.

EmilioPradosEnElExilio(ArchivodelaF.M.Z.)

Prados va nàixer en una família benestant de Màlaga, preocupada per l’educació dels fills, de tal manera que l’enviaren amb quinze anys a l’Institut Escola de Madrid, la institució educativa més progressista en aquell moment. En 1918 s’incorpora al grup universitari de la Residència d’Estudiants, que es converteix en el punt convergent de les idees avantguardistes i intel·lectuals d’Europa. És en la Residència on s’inicia en la poesia de la mà de Juan Ramón Jiménez. Funda en 1926, al costat de Manuel Altolaguirre, la revista Litoral, un dels principals òrgans de difusió de la poesia de la Generació del 27.

«El cazador de nubes», com l’anomena Federico Garcia Lorca, comença en aquells anys a decantar-se cap a posicions d’esquerra. A partir de 1932 la seua poesia es converteix en social i política, i lluita decididament en favor dels interessos republicans. A l’estiu de 1937, a València, participa en l’organització del II Congrés Internacional d’Escriptors en defensa de la Cultura, com a secretari junt amb Gil-Albert i en la revista Hora de España. En 1939 ix cap a l’exili, tot establint-se en Mèxic després d’anar penosament errant per França amb just el que portava damunt.

Remetem als escrits de José Luis Cano, José Sanchís-Banús i Patricio Hernández sobre Emilio Prados per conéixer a fons la seua personalitat i la seua poesia. En este breu article tan sols volem assenyalar la seua relació amb Roig i, cosa curiosa, els dos estudiosos de Prados deprés de Cano varen fer per conéixer a l’Alfons, el primer a París, el segon a l’ermita de Llutxent.

Segons José Sanchis-Banús, Alfons Roig «descubre a finales de los años 40 la poesia de los desterrados», coincidint amb el fet vital del seu primer viatge a Roma i «perdre de vista el campanar del poble». Els primers amb  qui va establir contacte personal van ser Juan Gil-Albert, recentment tornat a València del seu exili, i Vicente Aleixandre amb contactes a València, com ja hem contat en un altre article. Tant Aleixandre com Gil-Albert tenien una gran amistat amb Prados, i, donat l’interés de Roig, segurament li parlaren d’ell i de la seua difícil situació vital a Mèxic. No oblidem tampoc que per a María Zambrano Emilio era «el seu germà» i de segur que havia estat tema de conversa en l’agost del 1955, a Roma, quan Alfons hi va visitar Maria. «No tenía que haber esperado a que le animaran a escribirme. ¿Por qué? ¡Ya ve cuánta alegria! ¡Cuánto bien me ha hecho y me va a seguir haciendo!», li diu Prados a Roig en la primera carta.

Comptem amb les cartes de Prados a Roig, però les de Roig a Prados són una incògnita que el professor Patricio Hernández està intentant resoldre. Les cartes passaven per José Luis Cano, al que era més fàcil enviar i rebre correu de Méxic, gràcies a la revista Ínsula de la que era cofundador, però potser alguna es va perdre i les de Roig deuen estar en algun arxiu a l’espera  que siguen descobertes i publicades. Són cartes d’una importància decisiva per conèixer la influència de la mística en la darrera poesia d’Emilio Prados. «¡Cuánta fe nueva me ha dado para escribir! ¡Para seguir! Nuestra palabra que duda, siempre es salvada también por la palabra misma. Pero necesita eso, la fe, la caridad y la esperanza al lado. Vd., hoy, me ha hecho nacer nueva criatura.» Paraules de Prados a Roig del 7 d’octubre de 1955 des de Mèxic.

IMG_4092En l’exposició «Alfons Roig i la Generació del 27» que ara es pot veure al MuVIM i que viatjarà a Gandia en novembre, es poden veure les cartes originals d’Emilio Prados al «Padre Roig. Querido amigo», també la transcripció que en va fer José Sanchis-Banús en la revista Ínsula, en 1977. A més a més, podrem escoltar el 27 d’octubre, a València, al professor Patricio Hernández que aportarà nova llum sobre esta apassionant història entre el poeta filòsof que era Prados, segons ell mateix, i el «sacerdot liberal», per obert i tolerant, que era Alfons Roig, segons José Sanchis-Banús i molts altres que el conegueren.

Cinc anotacions sobre les ciències

Cinc anotacions sobre les ciències

Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l'educació i sociologia.

Francesc J. Hernàndez. Professor del Departament de sociologia i antropologia social de la Universitat de València. Doctor en filosofia, ciències de l’educació i sociologia.

Hi ha molts professors, però pocs mestres. Els professors són valuosos pel que diuen; els mestres, pel que no diuen. Al meu treball he hagut d’interpretar o traduir textos, formular conceptes o realitzar anàlisis empíriques. Quan trobe una dificultat, sempre pense en els autèntics mestres: aquella persona que interpretava millor que ningú els textos, com si els espremera fins l’última gota de suc; aquella altra capaç de fer una traducció que palesara el significat del text original de manera cristal·lina; en la persona que encunyava nocions científiques exactíssimes, com si estigueren forjades en ferro, o aquella altra capaç d’extraure tota la màgia a les xifres. Ells han estat els meus mestres. Quan trobe una dificultat, pense en aquests i apel·le al seu exemple. Ells realment no em diuen res. És el que han fet (o millor: van fer al passat) i no el que em puguen dir el que m’ensenya. Açò no és original. El gran director Billy Wilder, que va començar al cinema de la mà d’Ernst Lubitsch, tenia al seu despatx de Hollywood una frase emmarcada, que era la pregunta que es feia quan havia de rodar una seqüència: «How would Lubitsch do it?». Ara és pot veure al Museu del Cinema de Berlín.

Allò que he escrit val per a qualsevol saber, però la ciència és més que un saber. Llançar un penalti a la panenka, interpretar la dansa del vetlatori, fer llata amb palma o preparar un arròs al forn són sabers, però no són ciència. La ciència fa afirmacions universals i necessàries. Està feta de la matèria dels déus, amb la diferència que la ciència existeix i els déus no n’estem segurs.
Les ciències són una disciplina. Així les anomenava, per exemple, el nostre Lluís Vives en la seua obra enciclopèdica Les disciplines. La paraula «disciplina» prové del llatí «discere» i de l’arrel indo-europea «dek-», que vol dir «prendre». La persona que es dedica a la ciència copsa el món (l’a-prén), però també s’agafa a ell mateix, es disciplina a fer un esforç i seguir unes normes. L’esforç del científic no és distint, en el seu autodisciplinament, al de l’atleta: està format per accions individuals, mitjançant les quals ens enfrontem a nosaltres mateixos. Com quan dormim, com quan morim.

cometa_Shoemaker_Levy_9En juliol de 1994, el cometa Shoemaker-Levy 9 va col·lidir amb Júpiter. Hi hagué una explosió. Analitzant l’espectre de la seua llum, els científics pogueren deduir la composició i la presència d’aigua en un planeta que arriba a estar a 788 milions de quilòmetres del sol. Els humans som éssers particulars: podem veure tan lluny i no la misèria o el sofriment de qui està ací, a la vora.

Ningú fa cap descobriment. Se sol dir que l’esforç és individual, però l’arsenal de conceptes, teories, mètodes de recerca, tècniques d’anàlisi o procediments d’exposició, és sempre col·lectiu. Però hi ha una altra raó encara més important per la qual ningú no fa, en sentit estricte, un descobriment: perquè és la realitat la que es desvela ella mateixa. Açò ja ho va expressar fa poc més de 700 anys Ramon Llull. Aquest filòsof va inventar un dispositiu lògic, un protoordinador, format per diverses figures que combinaven lletres; aquestes lletres representaven coses diverses (definicions, qüestions, subjectes, etc.). Parlant de la quarta d’aquestes figures en un dels seus llibres escrigué: «És propi de la quarta figura que l’intel·lecte aplique al seu propòsit aquelles lletres que semblen més aplicables al propòsit» Què significa aquesta frase tan enigmàtica? El que vol dir, clar i ras, és que ell tampoc no sabia ben bé què significava cada combinació de lletres, però que calia buscar-li el significat. Altrament dit, com va escriure Hegel cinc segles després: «Allò que és racional ha de ser real». Els científics, com Llull, fem combinacions, relacions, models, conceptualitzacions, càlculs… per trobar allò racional. Però que siga real és una altra cosa. Sempre és la realitat la que té l’última paraula i es mostra quan vol. No debades, els grecs, per parlar de «veritat», feien servir el mot «aletheia» que vol dir literalment «des-velament».

L'astrònom. Johannes Vermeer, 1668

L’astrònom. Johannes Vermeer, 1668