Bergamin

ALFONS ROIG I JOSE BERGAMÍN: “EL MEU MÓN NO ÉS D’ESTE REGNE”. (VI)

Rosa Mascarell Dauder

Rosa Mascarell Dauder

Com bé diu Maria Teresa León en les seues memòries, “la història de la democràcia està escrita en tinta blanca sobre paper blanc. És molt difícil de seguir.” Este és l’esperit d’estos breus escrits: seguir una línia de la història de la democràcia de la mà dels seus protagonistes. A més de les qüestions artístiques, que per a ell estaven lligades a la formació de l’esperit, a Alfons Roig el movia voler saber i que es fera la llum sobre la història recent, assumir la responsabilitat de la seua generació i deixar als joves el camí net per a fer una vida en llibertat.

José Bergamín en la Inauguración del II Congreso Internacional de escritores para la Defensa de la CulturaEsta darrera entrada sobre Alfons Roig i la generació del 27, voldria dedicar-la no sols a José Bergamín, el que fora president durant la II República de l’Associació d’Escriptors Antifeixistes i del II Congrés d’Intel·lectuals en Defensa de la Cultura del 1937, sinó també a d’altres intel·lectuals del moment. És per això que m’agradaria esmentar-los, si més no, per tal de recordar també a altres republicans exiliats, dels quals no tenim documentació, però que sabem per referències que Roig va conéixer i apreciar. Per exemple José Herera Petere, amic de Bergamín i Zambrano, col·laborador de la revista Cruz y Raya i autor d’En España ya todo está preparado para que se enamoren los sacerdotes. El pintor Luis Fernández, l’escultor Baltasar Lobo o l’escriptora Mercé Comaposada i Guillén, exiliats a Paris, del cercle d’amics de María Zambrano i propers a Picasso.

Tornant a José Bergamín, va tenir les seues filies i fòbies, com a bon polemista. Fernando Delgado, fent memòria de les converses amb Vicente Alixandre, el descriu com un “àcrata impertinent, de catolicisme heterodox i lúcida actitud intel·lectual”. Vicente Aleixandre, Aurora de Albornoz i María Zambrano sempre l’ajudaren i el defensaren. Per algú d’ells es conegueren Alfons Roig i José Bergamín el 19 de setembre de 1956, a Paris, i després es trobaren unes quantes vegades en diferents viatges. Al seu diari, Roig el qualifica d'”intel·ligentíssim, fi i brillant”.

Per fer una breu semblança de Bergamín, direm que va nàixer a Madrid en 1895 i va morir a Donostia en 1983. Va estudiar dret a la Universitat Central de Madrid, on va freqüentar les tertúlies literàries i va conéixer els escriptors més destacats del moment. Els seus primers articles van aparéixer en la revista Índice, dirigida per Juan Ramón Jiménez, en els anys 1921 i 1922. Va ser en esta revista on, segons ell, va sorgir tota la nòmina d’escriptors de la Generació del 27, nom que detestava, perquè ell preferia denominar-la “Generació de la República”. Amb la proclamació d’esta en 1931, assumeix diversos càrrecs polítics. En 1933 funda i dirigeix la revista Cruz y Raya, revista d’orientació catòlica progressista i, segons Maria Teresa León, també és seu el títol de la revista El mono azul, tan important en els anys de la Guerra Civil.

La guerra el va sorprendre a Madrid on presidí l’Aliança d’Escriptors Antifeixistes, des de la seua fundació. Organitzà també el II Congrés celebrat durant juliol a València, que inaugurà amb un discurs en el qual citava a Sant Agustí, a Santa Teresa i destacava la part divina de la persona. A València col·laborà en la revista Hora de España, al costat de María Zambrano, Ramón Gaya, Emilio Prados, Antonio Machado i altres. En 1938 viatja a Paris per treballar a l’ambaixada com agregat cultural i s’hi quedarà fins al final de la guerra. El 6 de maig embarca cap a Mèxic, on romandrà fins a 1946. Durant el seu exili va viure a Mèxic, Veneçuela, Uruguai i França, fundà diverses editorials i escriurà bona part de la seua obra, assaig i poesia principalment.

El 1958 va aconseguir un visat per a viatjar a Espanya i es quedà quatre anys, fins que la seua signatura en una carta oberta al llavors ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, on es demanaven explicacions per tortures infligides a miners a Astúries, el va dur a refugiar-se en l’ambaixada d’Uruguai a Madrid. Aleshores va fugir del país, on ja no va poder tornar fins al 1970. En els darrers anys a Madrid es va convertir en un dissident de la “transició” i va publicar el manifest “Error monarquia: el meu món no és d’este regne”, i es va “exiliar” a Euskadi, on morí en 1983.

IMG_4092L’any Roig s’ha acabat, però cal que continuem fent estos exercicis de recuperació de la nostra memòria. No s’hi val a amagar els draps bruts. Tenim documents i testimonis de primera mà que cal airejar, més que res per a evitar la manipulació i el negacionisme. Si no veiem les pedres, tornarem a caure. Saber és dur, però no val a girar el cap. És un exercici de responsabilitat. Per sort tenim veus valentes entre els deixebles de Roig, com la de Ximo Garcia Roca, que en la seua conferència “L’església en temps de la dictadura i el cas d’Alfons Roig”, ens va donar una lliçó memorable recordant al mestre, conferència que es pot llegir a la pàgina web del CEIC Alfons el Vell. Em quede amb la frase que segons Garcia Roca resumeix la convicció de Roig: “quan busques la veritat, trobes el bé; i si busques el bé, allò que apareix és la bellesa.”

 

 

foto portada

CONFERÈNCIA DE LYDIA FRASQUET

El passat 21 de febrer, la Dra. Lydia Frasquet Bellver va impartir la conferència «Una revista originada en Gandia: Cimal, cuadernos de cultura artística (1979-2003)». La conferència va repassar la trajectòria de la revista Cimal i la seua importància en el panorama artístic valencià des dels anys de la transició i durant vora vint-i-cinc anys. Igualment va ressaltar la figura del seu fundador Pasqual Lucas, així com del seu director Vicente Aguilera Cerni.
Aquest acte forma part del cicle de conferències i activitats paral·leles a l’exposició «Patrimoni Gandia» i que estan portant-se a terme a l’antic Hospital de Sant Marc. El proper acte programat és una taula rodona titulada «Converses amb artistes» moderada per Mar Beltran i on intervendran Antoni Durà, Javier Chapa i Juan Olivares.

Sin título-1

EXPOSICIÓ DEL PATRIMONI ARTÍSTIC CONTEMPORANI

Román de la Calle, catedràtic d'Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

Román de la Calle, catedràtic d’Estètica i Teoria de les Arts de la Universitat de València i President de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles

Gràcies a aquesta exposició́ que ara celebrem, la vida quotidiana de Gandia podrà̀ dialogar, colze a colze, amb les propostes artístiques mostrades i els ciutadans es familiaritzaran, una vegada més, amb el fet cultural propiciat, sorprenent- se, admirant-se i interrogant-se a si mateixos sobre el sentit i l’abast del mateix art contemporani. La veritat és que així són aquests diàlegs de l’art amb el pols diari de l’existència: sorprenents i, fins i tot, polèmics, però sempre fructuosos. Es tracta de veure i reflexionar, de contemplar i jutjar/jugar, de participar i qüestionar. Açò és el que realment desitgem constatar, després d’aquest rosari de dècades transcorregudes, que ja formen part de la història, de la “nostra pròpia història”.

Atenguem a les obres:
Es tracta, d’una banda, de quinze obres, adquirides després de la mostra extraordinària, dedicada a L’Any Borja. Entre elles, descobrim importants aportacions del nostre

CARMEN CALVO  Aún sonríen sus labios

CARMEN CALVO
Aún sonríen sus labios

panorama artístic valencià, com Juan Genovés, Soledad Sevilla, Manuel Valdés, Manuel Boix, Artur Heras, Rafael Armengol o Carmen Calvo. També, noms rellevants de l’horitzó històric nacional, com poden ser Antoni Tàpies, Jaume Plensa, A. Ràfols-Casamada o Carlos Pazos.

En paral·lel, descobrim dènou obres incorporades al fons patrimonial, gràcies als diversos certàmens, celebrats a Gandia, al llarg de lustres. Entre ells, notables artistes com Sebastià Miralles, Maribel Doménech, José Sanleón, Manuel Rei- Fueyo, Javier Chapa, J. J. Barberà, Nico Munuera o Moisés Mahiques.

També s’hi arrepleguen quatre obres assumides per donació, motivades per circumstàncies diferents (com les de Ll. Coll Alas), algunes vinculades concretament a mostres artístiques celebrades al municipi de Gandia (les d’Enrique Sanisidro i Manuel Sánchez).

Finalment, cal ressenyar, així mateix, la compra institucional d’altres quatre peces, anteriors a la comentada celebració borgiana del 2010, d’autors especialment significatius, com són Pablo Picasso, Eusebio Sempere, Francisco Lozano o Nacho Criado.

MOISES MAHIQUES  12 gallinitas ciegas en la sala nº 31

MOISES MAHIQUES
12 gallinitas ciegas en la sala nº 31

 

FITXA TÈCNICA:

ORGANITZA: Ajuntament de Gandia. Regidoria de Cultura  I CEIC Alfons el Vell

COMISARIS: Romà de la Calle  I Antoni Durà

COORDINACIÓ: Mar Beltran Alandete i   Joan Josep Payà

DOCUMENTACIÓ: Silvia Martínez i  Joan Josep Payà