EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

EL MUSEU DE LA PARAULA I LA SAFOR

Emili Selfa

El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.

http://www.museudelaparaula.es/web/home/info.php

L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia.  Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:

http://www.museudelaparaula.es/web/home/search_faces.php?comarca=es8141&filtro=y

Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.

El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.

Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.

Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.

En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.

Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.

Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.

Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a  entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.

Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.

Emili Selfa

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

PROPOSTES CULTURALS PER A TEMPS DE CORONAVIRUS

La pandèmia sanitària ha paralitzat tota activitat que no siga essencial. Però totes les entitats culturals i desenes d’escriptors, artistes, músics i intèrprets continuen proposant infinitat d’activitats variades que comparteixen gratuïtament a través de les xarxes.
Des del CEIC volem facilitar-vos algunes d’aquestes webs per si us abelleix accedir als seus continguts i continuar gaudint de la cultura sense eixir de casa.
També us proposem que col·laboreu en aquesta tasca col·lectiva, envieu-nos les vostres recomanacions per a aconseguir un ampli catàleg de propostes que ens ajuden a mantindre el cervell despert i actiu, en esta realitat actual complicada.

  • El Palau de les Arts ofereix, des de la seua pàgina web, una programació d’òpera en obert i gratuïta, amb alguns dels títols més emblemàtics del seu catàleg videogràfic. Els títols estaran disponibles per al seu visionat per un període de 48 hores a partir de les 20.00 hores de la data assignada per a cada producció.
    https://www.lesarts.com/
  • La Diputació de Castelló també permet la descàrrega gratuïta dels 200 llibres disponibles en el catàleg digital de les seues publicacions. Podeu trobar llibres de cuina, arquitectura o història per a passar el confinament.
    Ací us deixe l’enllaç a la pàgina de Novetats:
    https://publicaciones.dipcas.es/PublicacionesWeb/novedades/
  • El Palau de la Música també comparteix a través del seu canal de Youtube una selecció de concerts
    gravats de l’Orquestra de València i la Banda Simfònica que s’aniran pujant successivament.  bit.ly/palauvalencia    https://www.youtube.com/channel/UCfJ5P5PZ7w9aqa2kU3sRsVg
  • El departament de Cultura de l’Ajuntament de Gandia ha posat en marxa la campanya #CulturaACasa.
    D’aquesta forma, portarà la cultura fins als habitatges de la ciutadania a través de les xarxes socials de CulturaGandia. Exposicions, fotografies, i fins i tot música o poesia per a conscienciar la població que la millor manera de controlar la corba del Covid-19, i evitar col·lapses als hospitals, és ser responsable i quedar-se a casa.
    https://www.facebook.com/hashtag/culturaacasa…
VICENT OLASO. IN MEMORIAM

VICENT OLASO. IN MEMORIAM

Santiago LA PARRA LÓPEZ (conseller del CEIC Alfons el Vell)

Santiago LA PARRA LÓPEZ
(conseller del CEIC Alfons el Vell)

 

El pasado sábado, día 29, falleció Vicent Olaso, historiador y poeta, archivero de Oliva, exconseller del CEIC Alfons el Vell (1991-1999) y, por encima de todo, una muy buena persona. Sí, ya sé que en España se entierra muy bien, como decía Alfredo Pérez Rubalcaba, pero es cierto que Vicent era una muy buena persona y, mientras intento sin éxito acostumbrarme a su ausencia, no dejaré de decirlo públicamente sólo porque suene a tópico. Hace unos meses, no sabría precisar cuántos, lo encontré en el Archivo de Gandía (¿dónde, si no?). Fue la última vez que hablé con él y me comentó su enfermedad con la entereza de quien tiene la conciencia tranquila y un aplomo envidiable, a prueba de enfermedad terminal. Hace falta mucha fuerza mental para tanto y la verdad es que aparentemente él se mostraba más tranquilo que yo. Supongo que la procesión iría por dentro, pero eso no hace sino añadir argumentos a mi admiración por el sentido de la responsabilidad y autocontrol (¡ésa es la verdadera educación!) de este hombre bueno.

Debo reconocer con vergüenza que no conozco la faceta de Vicent como poeta, que siempre habrá estado ahí pero se manifestó públicamente en los últimos años con Esclats i neguits (2008), El soroll de la pedra (ganador del XXXI Premi de Poesia “Senyoriu d’Asias March” 2011) o Que tot plegat no semble mentida (2017). Y, efectivamente, tot plegat res no ha semblat mentida en Vicent Olaso, excepte la seua mort. Inevitable, egoísta, ¡puta muerte!

Sí he tenido la suerte de aprender de su obra historiográfica, que ha cultivado hasta el final. Si no estoy mal informado, su último trabajo, titulado “Jueus i conversos a la Gandia medieval. Una introducció”, lo publicó en Afers hace solo unos meses. Medievalista de formación, la aportación de Vicent al conocimiento de nuestro pasado hay que valorarla más por su intensidad que por su extensión, en términos cualitativos y no cuantitativos. Porque se requiere un dominio de la paleografía como el que acreditaba Vicent Olaso para realizar el inventario del fondo histórico, en general, y sobre todo de los pergaminos medievales, en particular, que se conservan en el modélico Archivo Histórico de Gandía.

Este bagaje técnico hay que acertar a adobarlo, a partes iguales, con paciencia franciscana y mentalidad oriental para transcribir El Manual de Consells de Gandia a la fí del segle XV, publicado en 2005. Los autores borgianos le estaremos eternamente agradecidos a Vicent porque, además de otros muchos aspectos fundamentales de unos años mal conocidos, la obra reseña las primeras gestiones de la familia papal en su flamante ducado. Esta publicación se suma a otra suya sobre el tema, titulada “Un passeig bibliogràfic borgià des de la Safor” (Afers, 1994).

Vicent Olaso ha sido, además, un historiador muy valiente, que se ha atrevido con temas tan complicados y arduos como la maraña de “L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana”, que publicó en el primer número de aquella escuela de historiadores comarcales que fue la revista Guaita (1987), rebautizada Ullal desde el numero siguiente por razones de copyright. Cualquiera que haya intentado acercarse a la contabilidad municipal durante la época foral apreciará el enorme valor de este trabajo de Vicent sobre los “censales”, que eran una especie de hipotecas pero sin plazo de amortización y que, por tanto, se transmitían por herencia hasta la liquidación del préstamo y cuya titularidad también podía venderse.

En el estudio que lo consagró como historiador de referencia, Vicent arrojó luz sobre la fundación y el funcionamiento del viejo hospital de Sant Marc, cuya titularidad reclamó sin razón, desde Sevilla, la espabilada duquesa de Gandía cuando el inmueble estaba en pleno proceso de restauración tras haber cerrado sus puertas como centro sanitario. Nos lo explicó en  L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts (segles XIII-XX) (1988) y volvió sobre ello, en edición bilingüe castellano-valenciano, en Historia de la fundación “Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja” (2010), ambas publicadas por el CEIC Alfons el Vell. El tema socio sanitario lo trató así mismo en su colaboración sobre la sanidad marítima y guarda de la mar para  el libro colectivo Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica (Sueca, 2002).

Otro asunto polémico que también nos aclaró fue el de la muralla de Gandía en «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles xiii-xvi), que publicó en 2011, después de  “Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit”, que sería su participación en el primer número de Revista de la Safor, aparecida en 2009. Vicent, hombre muy generoso, era fácil de convencer para recabar su colaboración en cualquier proyecto solidario o cultural y, así, en 2008 aportó su grano de arena para divulgar qué es lo que se celebra en el País Valenciano cada 9 de octubre con la edición del fragmento del Llibre dels Fets donde se narra la conquista de Bairén.

Vicent, muchas gracias por tus estudios y, sobre todo, por tu inmensa lección de bonhomía. Has pasado a vivir en el recuerdo de quienes te queremos y somos muchos. Descansa en paz, amigo.

SI TOT ÉS EFÍMER…

SI TOT ÉS EFÍMER…

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

Fa uns dies va cremar Notre-Dame, a París. L’allau de comentaris, que no han apagat el foc creuat de les possibles negligències, han atiat tota mena d’opinions, amb el corresponent llast ideològic. També s’ha recordat que el patrimoni de l’Església francesa va passar a ser propietat de l’Estat per la llei de separació de 1905 d’ambdues entitats, de tal manera que l’Església ocupa els edificis religiosos sense títol jurídic. La República laica, per la seua banda, es va convertir en la més gran propietària d’edificis religiosos. Que la conservació d’un patrimoni artístic tan gran no ha estat sempre modèlica per part de les instàncies públiques és prou evident, com s’ha denunciat en moltes ocasions.

L’art és efímer, com tota obra humana. El diccionari, amb la seua obsequiosa obvietat, avisa que efímer vol dir de curta durada. El recentment desaparegut Lluís Duch, amb la seua fina antropologia, ens avisava que l’ésser humà és “com algú que només disposa d’una certa quantitat d’espai i de temps, que és efímer, per tant”. El contrast amb la beneiteria del progrés continu és evident. Precisament una de les reflexions més popularitzades sobre el caràcter efímer de les civilitzacions va ser obra d’un il·lustrat del XVIII, coetani de la Revolució Francesa i defensor de la igualtat dels éssers humans. S’hi tracta de Constantin Volney, autor de Les ruïnes ou Méditations sur les révolutions des empires, el qual, en contemplar les restes de ciutats com Palmira, a Síria, pensava que l’igualitarisme humà, confirmat pel temps destructor dels senyors i del poble menut, unit al progrés sens fi, obriria una etapa de felicitat per a tots.

1555354636560k

L’obsessió per Palmira també ha arribat a la nostra àpoca, fins i tot en els bitllets de banc de Síria, el país dirigit per una despòtica dinastia familiar. Així, un bitllet de l’any 1998 va ser dedicat, en el seu anvers,  a la reina Zenòbia dels nabateus, acompanyada d’un dibuix de les ruïnes de Palmira, la seua capital del segle II d.C. El revers presenta una imponent represa d’aigua, amb la cornucòpia de fruites i verdures que se’n beneficiaran. Història i propaganda marxen en feliç connubi com és acostumat en qualsevol règim polític. Les vicissituds posteriors, ja entrat el segle actual, han desfet, a la baixa, les altes fantasies progressistes de Volney. S’ha arribat a destruir en bona part les ja destruïdes ruïnes de Palmira, com si la mort de més de tres-cents mil hòmens i dones no haguera estat suficient per a apaivagar l’odi dels fonamentalistes.

NewSyrian1000front

I no deixem el segle XVIII. Immanuel Kant, el pensador més ajustat a la raó, insubornable en el seu profund humanisme, va nàixer a la prussiana oriental ciutat de Königsberg. L’epitafi de la seua tomba –una frase del final de la seua Crítica de la raó pràctica– diu així: “Dues coses omplin l’esperit d’admiració i respecte, sempre nous i en creixença, cada vegada que la reflexió s’ocupa d’elles: el cel estelat sobre mi i la llei  moral en mi”. La seua tomba continua al mateix cementeri de la ciutat que ara és russa i té el nom de Kalinin, seu d’una important base militar, com una falca entre Polònia i Lituània, és a dir, entre dos països de la Unió Europea. La base va ser un gran projecte estratègic de la Unió Soviètica per al control de la mar Bàltica. Ara, com a territori rus, ha esperonat els dimonis irracionals: esborrar la memòria de Kant, profanar la seua tomba i, en conseqüència, el seu llegat filosòfic i humanista. Tot amb tot, Kant va conéixer els excessos de la Revolució Francesa i l’entronització a Notre-Dame de la deessa Raó en una cerimònia grotesca que no va agradar als revolucionaris més puristes, com el mateix Robespierre, en el context del Terror més extrem. Val a dir també, que el cicle revolucionari va acabar en mans de l’autoritarisme napoleònic. Tota una lliçó pràctica i recurrent en la història contemporània.

Entre les runes de la catedral de París ha aparegut intacte el gall del penell de l’agulla neogòtica de Viollet-le- Duc, potser per a enfortir el mite de la Gallia eterna, o simplement que el metall temprat pel fred i la calor ha superat l’envestida del foc, dit en clau racionalista. Sembla que, si volem un futur raonable, la disjuntiva és supèrflua.

 

 

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. JOSE ABAD-ESTORNELL, un gandià de pel•lícula

MÉS ENLLÀ DE SANT JOAN. JOSE ABAD-ESTORNELL, un gandià de pel•lícula

1-Personal-IMG_2294Un amic em parlà d’un gandià que vivía a Madrid i que era tot un gran directiu de la Warner Bross, WB, per a Europa. Vaig arribar a ell mitjançant una amiga de la falla Vilanova, a la que pertanyia son pare, i un cosí germà, un altre entranyable amic i metge. Efectivament, la seua trajectòria s’ajusta com anell al dit al perfil que vull presentar en aquesta sèrie del blog del CEIC. Nascut a Gandia (1961), estudià al Col·legi Crist Rei i l’Institut Nou, d’on va partir, com tants altres, a València a estudiar i llicenciarse en filologia anglesa i aprendre un bon anglés. Sense quasi adonar-se s’introdueix en el  món de la programació, a l’antic Canal 9 i d’allí a Madrid amb WB, el gran gegant de la producció i distribució cinematogràfica. Però deixeu-me que ho conte ell mateix:

“En 1989, amb l’anunciada obertura de la Televisió Autonòmica Valenciana vaig ser contractat com a Executiu de Producció i  a partir d’eixe moment, la meua vida professional va començar a prendre un nou rumb. Allí vaig passar a ocupar la Direcció d’adquisició de programes per a Canal 9 i eixe treball em va permetre començar a viatjar i conéixer el món professional de la televisió des de dins en uns quants països del nostre entorn, i també als Estats Units.

En l’estiu de 1995, Amadeu Fabregat, em va encarregar la negociació d’un important acord amb WB per a totes les televisions autonòmiques –la FORTA- i vaig passar quasi tres mesos viatjant a Madrid. L’acord, complicat com quasi tots els acords amb els estudis de cine, va eixir molt bé i finalment es va firmar el 4 d’agost d’eixe mateix any. El dia de la firma, un alt directiu de la companyia americana, em va fer una oferta per a treballar amb ells com a director de vendes per a Espanya i Portugal. La meua primera reacció va ser d’agraïment però res d’entusiasme ja que l’acceptació d’eixa oferta suposaria el meu trasllat a Madrid, acostumat com estava a la llum del mediterrani i la la plàcida vida entre Gandia i València. A la meua família, tampoc els abellia res el canvi però després de molt de pensar, decidim que era un pas molt important en la meua carrera, així que vaig demanar l’excedència en Canal 9 i l’1 de febrer de 1996 vaig començar a treballar per a la Warner. La família es va quedar a Gandia on jo tornava tots els caps de setmana. Deia Tennesse Williams que el temps és la distància més llarga entre dos llocs i vaig tindre l’oportunitat de comprovar-ho durant molts anys en què intentava acurtar el meu temps fora de casa per a acurtar així mateix la distància entre ells.

Sin-título-1

En 1999 vaig ser nomenat director general de Warner Bros. TV per a Espanya i Portugal i vaig compaginar este càrrec amb una altra direcció general, la de Turner Broadcasting System, companyia també del grup i responsable de canals de televisió tan coneguts com “Turner Classic Movies”, “Cartoon Network” o “CNN”. Esta aventura dirigint dos empreses que es complementaven em va permetre conéixer el món de la televisió des de molts punts de vista, no sols el de la distribució sinó també el de la producció de programes i, molt important, el de la publicitat i el màrqueting. Sempre solia dir que treballava a Madrid i vivia a Gandia. Açò no haguera sigut possible sense tindre al meu costat una dona molt més forta que jo que, mentres treballava, portava avant el nostre quarter general a Gandia i ho arreglava per a que tot funcionara com un rellotge. Per fi, fa sis anys, quan els meus fills van decidir també emprendre camins universitaris i professionals fora de Gandia, ella es va traslladar amb mi a Madrid i les nostres visites a Gandia s’han espaiat molt, encara que continuem conservant el nostre pis en el Passeig i el nostre apartament en la platja per a poder passar els nostres estius i escapades algun cap de setmana.

La Direcció General de les dos companyies va durar fins a finals del 2001, quan vaig haver de decidir-me per una de les dos i sense dubtar-ho em vaig quedar en WB. L’any següent es va produir un bot molt qualitatiu en la meua carrera dins de l’empresa a l’anomenar-me Vicepresident Executiu per al Sud d’Europa incorporant a la meua àrea de responsabilitat, a més d’Espanya i Portugal, França, Itàlia, Grècia i Turquia.  A partir d’eixe moment tinc l’orgull de dir que he pogut conéixer bé eixos països a través de les seues televisions i tancar els acords més importants de la meua carrera professional: Mediaset a Itàlia, TF1, Orange o Canal Plus a França, a més de mantindre la meua relació amb TVE, Antena 3, Televisions autonòmiques, Telefónica i Mediaset a Espanya. El món de l’entreteniment audiovisual és com un dòmino:  quan un  programa,  bé siga de ficció, reality, concurs, etc funciona bé en un país, abans que acabe la temporada ja està en les graelles de programació de mig món.

3-Big Band-IMG_2332Durant estos últims catorze anys em sent molt orgullós d’haver creat equips magnífics a Madrid, Roma o Paris, la qual cosa em permet dirigir l’estratègia de la meua companyia amb una visió de futur imprescindible en estos moments on els mercats d’entreteniment audiovisual són cada vegada més canviants, especialment amb l’arribada de grans operadors multinacionals com Netflix, Amazon o HBO, que han transformat els hàbits del consumidor i els grans estudis de Hollywood. Hem hagut d’adaptar els nostres models de producció i distribució de continguts als que les noves tecnologies ens demanden. Crec que he tingut la gran fortuna d’especialitzar-me en  televisió, un mitjà que ha evolucionat constantment i s’ha erosionat molt poc si ho comparem amb altres models d’entreteniment com el de l’exhibició cinematogràfica o el vídeo  tradicional.

 

En estos moments seguisc al capdavant de WB Televisió en el Sud d’Europa i preparat per a qualsevol nou repte que calga afrontar”.

José Abad, és un dels nostres. El vam anomenar el 2011 com un dels ambaixadors gandians a Madrid. Benvingut a aquestes pàgines i que tinga èxit amb els, de segur, futurs reptes professionals.

 

Alberto Peñín, conseller del CEIC