fELIX-1

EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

El dijous 19 s’inaugura a la Casa de Cultura de Gandia una exposició sobre Félix Murcia, un dels directors d’Art Cinematogràfic més reconeguts del cinema espanyol. Murcia ha sigut nominat a dotze premis Goya i guardonat en cinc ocasions. I és Premi Nacional de Cinematografia 1999.

 

Us facilitem informació sobre esta interessant mostra
DIPTIC_FRONTAL-web
DIPTIC_INTERIOR-web
Ambrogio-Lorenzetti-Good-government-Sala-della-pace-North-wall-Palazzo-Pubblico

L’EXEMPLARITAT PÚBLICA

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

En la història del Pensament política abunden les exhortacions al bon govern, tant des de perspectives autoritàries com de democràtiques. El problema és el divers significat que s’atribueix al sentit d’un bon govern, potser amb l’oblit, més o menys intencionat  del que s’entén per auctoritas  i per potestas. La primera respon al reconeixement de l’exemplaritat moral que inspira el convenciment personal en els ciutadans per a actuar d’una forma determinada; mentre l’altra es basa en la força coercitiva del poder, que castiga qualsevol actuació contrària a la llei, fruit de la decisió del governant.

Per tal de fer una aproximació al problema, entre molts altres exemples, podem seleccionar els següents per tractar-se d’autors ben allunyats de la nostra realitat actual i així subratllar la seua independència.

Un dels autors més citats és Niccolò Machiavelli (Florència, 1469-1527). Com a diplomàtic va ser enviat, l’any 1502, per a espiar César Borja i conéixer els seus objectius polítics. Al seu llibre De Principatibus, ossia Il Principe (1513, publicat en 1532) va aprofitar la seua relació amb el Borja per a descriure un tipus de política a l’estil d’una partida d’escacs. En aquest sentit el duc, en morir el seu pare,  va aproximar-se al seu enemic el cardenal Della Rovere, prompte elegit papa, per tal d’atraure’l al seu objectiu estratègic, però que tot seguit es va convertir novament en el seu enemic, una errada de càlcul que va pagar ben cara i que va meréixer un fred comentari del florentí: Qui creu que en els grans personatges els nous beneficis fan oblidar les velles injúries, s’hi enganya. També més avant, tot evocant el final del Borja, escrivia el següent: Recollides per mi totes les accions del duc, no sabria blasmar-lo. Em sembla, en canvi, proposar-lo per a ser imitat per tots aquells que per fortuna o amb les armes han arribat al poder. Perquè ell com tenia un gran ànim i altes intencions no s’hi podia conduir d’una altra manera; tan sols si oposà a això la brevetat de la vida d’Alexandre i la seua malaltia. Com s’ha dit moltes vegades, Machiavelli aspirava a descriure com són els hòmens, no com haurien de ser.

La bonhomia de Cervantes en l’obreta teatral La elección de los alcaldes de Daganzo, ja a principis del segle XVII, hi presentava un fictici debat electoral, on els candidats exposaven el seu programa amb gran claredat: l’un era un enemic de la cultura i defensor de la religiositat popular sense fonament; un altre de la força bruta; mentre el darrer tan sols desitjava aplicar amb benevolència el trellat o sentit comú, amb els següents versos:

   Yo, señores, si acaso fuese alcalde,

mi vara no sería tan delgada (…)

       que no me la encorvase el dulce peso

               de un bolsón de ducados, ni otras dádivas.

 Al mateix segle XVII trobem, als Països Baixos, el cas excepcional del filòsof Baruc Spinoza, de professió polidor de lents, autor d’un pòstum Tractatus politicus, on podem llegir reflexions tan aclaridores com la següent: Un Estat, la salvació del qual depén de la bona fe d’algú i que els seus negocis tan sols són ben administrats si els qui els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa no serà de cap manera estable. Ben al contrari, si es vol que es puga mantenir, els seus afers públics s’hauran d’organitzar de tal manera que els encarregats d’administrar-los, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguen sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. En realitat per a la seguretat de l’Estat no importa el que anima els hòmens a la recta administració de les coses, mentre siguen ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre la virtut de l’Estat és la seguretat.

S’hi apunta, abans dels il·lustrats, el control democràtic del poder, la seguretat jurídica i el convenciment que la millora de la política només es pot fer amb mesures polítiques. Una doctrina que encara té una clara vigència en el nostre segle XXI.

 Alegoría del Buen Gobierno. sXV.,  Pietro i Ambrogio  Lorenzetti


Alegoría del Buen Gobierno. sXV.
Pietro i Ambrogio Lorenzetti

Sin-título-2

VICENT OLASO. IN MEMORIAM

Santiago LA PARRA LÓPEZ (conseller del CEIC Alfons el Vell)

Santiago LA PARRA LÓPEZ
(conseller del CEIC Alfons el Vell)

 

El pasado sábado, día 29, falleció Vicent Olaso, historiador y poeta, archivero de Oliva, exconseller del CEIC Alfons el Vell (1991-1999) y, por encima de todo, una muy buena persona. Sí, ya sé que en España se entierra muy bien, como decía Alfredo Pérez Rubalcaba, pero es cierto que Vicent era una muy buena persona y, mientras intento sin éxito acostumbrarme a su ausencia, no dejaré de decirlo públicamente sólo porque suene a tópico. Hace unos meses, no sabría precisar cuántos, lo encontré en el Archivo de Gandía (¿dónde, si no?). Fue la última vez que hablé con él y me comentó su enfermedad con la entereza de quien tiene la conciencia tranquila y un aplomo envidiable, a prueba de enfermedad terminal. Hace falta mucha fuerza mental para tanto y la verdad es que aparentemente él se mostraba más tranquilo que yo. Supongo que la procesión iría por dentro, pero eso no hace sino añadir argumentos a mi admiración por el sentido de la responsabilidad y autocontrol (¡ésa es la verdadera educación!) de este hombre bueno.

Debo reconocer con vergüenza que no conozco la faceta de Vicent como poeta, que siempre habrá estado ahí pero se manifestó públicamente en los últimos años con Esclats i neguits (2008), El soroll de la pedra (ganador del XXXI Premi de Poesia “Senyoriu d’Asias March” 2011) o Que tot plegat no semble mentida (2017). Y, efectivamente, tot plegat res no ha semblat mentida en Vicent Olaso, excepte la seua mort. Inevitable, egoísta, ¡puta muerte!

Sí he tenido la suerte de aprender de su obra historiográfica, que ha cultivado hasta el final. Si no estoy mal informado, su último trabajo, titulado “Jueus i conversos a la Gandia medieval. Una introducció”, lo publicó en Afers hace solo unos meses. Medievalista de formación, la aportación de Vicent al conocimiento de nuestro pasado hay que valorarla más por su intensidad que por su extensión, en términos cualitativos y no cuantitativos. Porque se requiere un dominio de la paleografía como el que acreditaba Vicent Olaso para realizar el inventario del fondo histórico, en general, y sobre todo de los pergaminos medievales, en particular, que se conservan en el modélico Archivo Histórico de Gandía.

Este bagaje técnico hay que acertar a adobarlo, a partes iguales, con paciencia franciscana y mentalidad oriental para transcribir El Manual de Consells de Gandia a la fí del segle XV, publicado en 2005. Los autores borgianos le estaremos eternamente agradecidos a Vicent porque, además de otros muchos aspectos fundamentales de unos años mal conocidos, la obra reseña las primeras gestiones de la familia papal en su flamante ducado. Esta publicación se suma a otra suya sobre el tema, titulada “Un passeig bibliogràfic borgià des de la Safor” (Afers, 1994).

Vicent Olaso ha sido, además, un historiador muy valiente, que se ha atrevido con temas tan complicados y arduos como la maraña de “L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana”, que publicó en el primer número de aquella escuela de historiadores comarcales que fue la revista Guaita (1987), rebautizada Ullal desde el numero siguiente por razones de copyright. Cualquiera que haya intentado acercarse a la contabilidad municipal durante la época foral apreciará el enorme valor de este trabajo de Vicent sobre los “censales”, que eran una especie de hipotecas pero sin plazo de amortización y que, por tanto, se transmitían por herencia hasta la liquidación del préstamo y cuya titularidad también podía venderse.

En el estudio que lo consagró como historiador de referencia, Vicent arrojó luz sobre la fundación y el funcionamiento del viejo hospital de Sant Marc, cuya titularidad reclamó sin razón, desde Sevilla, la espabilada duquesa de Gandía cuando el inmueble estaba en pleno proceso de restauración tras haber cerrado sus puertas como centro sanitario. Nos lo explicó en  L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts (segles XIII-XX) (1988) y volvió sobre ello, en edición bilingüe castellano-valenciano, en Historia de la fundación “Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja” (2010), ambas publicadas por el CEIC Alfons el Vell. El tema socio sanitario lo trató así mismo en su colaboración sobre la sanidad marítima y guarda de la mar para  el libro colectivo Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica (Sueca, 2002).

Otro asunto polémico que también nos aclaró fue el de la muralla de Gandía en «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles xiii-xvi), que publicó en 2011, después de  “Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit”, que sería su participación en el primer número de Revista de la Safor, aparecida en 2009. Vicent, hombre muy generoso, era fácil de convencer para recabar su colaboración en cualquier proyecto solidario o cultural y, así, en 2008 aportó su grano de arena para divulgar qué es lo que se celebra en el País Valenciano cada 9 de octubre con la edición del fragmento del Llibre dels Fets donde se narra la conquista de Bairén.

Vicent, muchas gracias por tus estudios y, sobre todo, por tu inmensa lección de bonhomía. Has pasado a vivir en el recuerdo de quienes te queremos y somos muchos. Descansa en paz, amigo.

9edaffe3-

Fotos de l’acte de presentació «INOBLIDABLES»

1560403_1433018333596697_2042017719_n

A LA MEMÒRIA DE VICENT OLASO SENDRA, COMPANY I AMIC

vicent-olasoLa mort de Vicent Olaso ha estat un colp dur per a la cultura saforenca. Vicent era un home volgut, admirat i estimat per molts. Era poeta, historiador, bibliotecari, professor, gestor cultural, autor d’articles en diverses publicacions periòdiques i en premsa. Havia estat conseller de l’Alfons el Vell durant els períodes 1990-94 i 1995-99. També en el CEIC va publicar llibres d’investigació històrica sobre l’Hospital de Sant Marc o les muralles de Gandia en els segles XIII-XVI entre d’altres.
En definitiva era un home de lletres, polifacètic i molt dinàmic. Estrany era trobar un projecte, una associació o un acte cultural on no estiguera Vicent comboiat o comboiant. Seran molts els llocs i moments on et trobarem a faltar.

Caratula-INOBLIDABLES

Inoblidables personatges saforencs. La Felicitat de sentir-se de la Safor

Pau Rausell-Köster. Universitat de València (fotografía Eva Máñez)

Pau Rausell-Köster. Universitat de València (fotografía Eva Máñez)

És cert que ser o viure a la Safor no és cap mèrit que puga destacar-se a cap CV, ni ens donarà més avantatges vitals que haver naixcut a La Roda d’Albacete, però ja deien Justo Serna i Anaclet Pons, que d’Història i de la Safor en saben molt  que la microhistòria local la trobem allà on l’observador delimita un entorn a partir d’una col·lectivitat amb la qual s’identificaria, però que és variable ja que les pertinences no són naturals ni immediatament evidents. A més, aquell que reconeix una pertinença sap que està en veïnatge amb altres que també li són pròpies, encara que no sempre siguin coherents entre si. Més encara, aquestes filiacions en què ens reconeixem com a subjectes històrics no tenen per què coincidir amb les que es percebien en el passat ni amb aquelles altres a les quals al·ludeixen els historiadors. Jo sols puc afermar, introspectivament,  que el paisatges, el garbí, les platges i el circ de la Safor marquen caràcter. I si marquen caràcter és necessari que condicionen la història, ja siga aquesta en minúscules o en majúscules. I, estic ben segur, que així ho creuen també Lluís Sevilla i Jesús Alonso, dos pixavins esporgats vitalment per una dècada de diferència, que ens garbellen amb la seua maura i tafanera  saviesa, un grapat (un poc més d’un trentena) de biografies de personatges saforencs d’adés i d’ara.

Militars, aventurers, eclesiàstics, metges, capellans, anarquistes, cronistes, futbolistes científics, empresaris i emprenedors, prohoms…. i algunes dones recuperades d’eixe malaltia patriarcal de la que poc a poc, molt poc a poc, ens anem curant, passen pel llibre Inoblidables recorrent en cronològic ordre els darrers dos cents anys  en un tres i no res. Trets de personatges descrits per una vintena de biògrafs experts que arriben fins ahir mateixa, com aquell que diu. I, naturalment, la meua lectura àvida i veloç, iniciada a una versió digital de l’obra per a escriure aquesta ressenya en temps i forma ha acabat esbiaixant la meua atenció en tot allò que m’era familiar (en sentit literal i figurat) i pròxim.

Ara que acabe de fer una estada de quinzes dies a Xina, em quede aclaparat i encisat per la biografia de Sinibaldo de Mas i Sans, oncle de Sinibaldo Gutierrez Más, company i soci d’aventures empresarials i polítiques del meu besavi José Rausell Ribas, i ja m’he engrescat per saber-ne més. El primer ambaixador espanyol a Xina, …¡a mitjans del S. XIX¡…ni més ni menys. També he acabat llegint amb molt de detall la biografia de la germana de la meua àvia Ángeles Malonda, la primera farmacèutica de Gandia, que recorde ben bé viva i xarradora   i de la que ja havia llegit amb molt de detall la seua novel·la autobiogràfica, Aquello sucedió así, que ja va guanyar el Premi Espejo de España el 1982. Tot i que el llibre fa cert esforç,…¡Quantes dones valentes, decidides i que expliquen el salt a la modernitat de la societat valenciana queden encara per ressenyar¡

També, com no, he mirat amb detall les biografies de Joan Climent o Paco Candela, amics dels meus pares Birgit Köster i Pep Rausell, i que passaren vins i sopars a l’àtic de Germanies, allà al pis damunt la “caja de ahorros”, sense dubte el millor pis de tota Gandia i que també tindria moltes coses a contar de la Safor dels 50 del segle passat fins avui. I finalment, amb la darrera biografia, la de Pascual Lucas, he tingut l’oportunitat de rellegir la meua pròpia vida. Quan jo tenia 13 anys, a Pascual Lucas li varen furtar una obra de la galeria mentre ell era al despatx, és per això que durant la meua adolescència i per l’amistat entre el meu pare i Pascual, jo anava després d’escola a la Galeria Lucas a fer els deures i estar a l’aguait quan entrava algú com a instrument de dissuasió (¡jo, que estava flac i escarransit com un gos de pobre¡) per a que no tingueren la temptació de despenjar les obres i emportar-se-les. I així la meua educació estètica varen ser les exposicions de Tapies, Clavé, Will Faber, Willy Ramos o Lindström. De fet recorde el dia que es va fer la foto que apareix al llibre amb Bengt, Ximo Muñoz i el propi Lucas. I recorde les cortines de la Galeria Lucas i com després, jo ja d’universitari a València col·laborava amb Espai Lucas, ja amb els seus fills Vicente i Pascual i la seua dona Glòria.

Però al llibre hi ha molt més del que jo he filtrat per les meues pròpies experiències vitals i biogràfiques. I la vista completa ens dona un collage, o més bé un trencadís, que conforma un dibuix d’una comunitat de persones. Jo no crec molt en l’esperit dels pobles o l’ànima de les nacions, però tinc certa percepció de que a la Safor, des de ja fa algunes centúries, podem identificar certes ones de creativitat, talent i innovació i de determinació, honestedat que de quan en quan cal recopilar, en un llibre com Inoblidables. Personatges saforencs d’adés i ara com ho fan Jesús E. Alonso i  Lluís Sevilla. Exercicis com eixe evidencien que l’anàlisi finalista del què és un territori no pot ser més que aquell espai físic i simbòlic on tractem de maximitzar la utilitat, el benestar, la felicitat  (com vulguem dir-ho, segons l’argot que utilitzem i l’aproximació disciplinar que usem), dels individus que estan allà. El territori no pot ser explicat si no és a través de la vida de les persones que hi viuen, i l’anàlisi territorial, l’única funcionalitat última que tindria és tractar de configurar la realitat de manera que maximitze la utilitat, el benestar, la felicitat dels qui conformen eixe territori.

Jo, ara i hui, sóc una mica més feliç que abans de topar-me amb el llibre Inoblidables. Personatges saforencs d’adés i ara.

 

Coberta-INOBLIDABLES