PresentacioGANDIA-Hildegarda-de-Bingen-4

1a CONFERÈNCIA DONES SÀVIES 2019

ILDEGARDA DE BINGEN:

PENSAR, IMAGINAR I CREAR A L’EDAT MITJANA

El 25 d’octubre a la Biblioteca Central de Gandia, vàrem inaugurar el segon cicle Dones Sàvies amb la conferència de Georgina Rabassó sobre la sàvia medieval Hildegarda de Bingen (1098-1179).

En un clima de gran interés i amb l’espai de gom a gom, vàrem gaudir d’una introducció a l’univers d’Hildegarda força suggerent. La gran erudició de Rabassó va fer possible un animat debat sobre diferents connexions de la sàvia alemanya amb diverses corrents filosòfiques i altres figures del seu temps.

Georgina Rabassó és doctora en Filosofia i professora associada a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Pompeu Fabra. És investigadora del Seminari Filosofia i Gènere, i d’ADHUC —Centre de Recerca Teoria, Gènere, Sexualitat. La seua recerca se centra principalment en l’estudi dels escrits d’autoria femenina sobre ciència i filosofia entre els segles XII i XVII, de manera transdisciplinària i a partir del concepte d’imaginació científica. Investiga el pensament de les filòsofes i sobre aquest tema ha publicat nombrosos articles. La seua tesi doctoral, que va ser guardonada amb el Premi Extraordinari de Doctorat i amb el Premi Rafael Patxot i Jubert de l’Institut d’Estudis Catalans, ha estat publicada amb el títol L’univers vivent d’Hildegarda de Bingen: perspectives filosòfiques (2018).

La seua conferència va estar dividida en tres parts (al final d’aquest text disposen de l’accés al .pdf de la conferència): La primera dedicada a la importància de l’oïda en la transmissió de la saviesa en aquell temps on per a la dona el monestir era un lloc d’accés al saber on es llegia habitualment en veu alta; a més estaven les visions i la veu del cel que li parlava i la seua forma de transmissió d’aquesta saviesa a través dels llibres i les cartes, però també a través del cant.

La segona part ens parlà del cosmos sonor i ens comentà algunes il·lustracions dels llibres de la també Santa i Doctora de l’Església sobre la forma de l’univers. I per acabar ens parlà de la capacitat creadora del so i de la importància del cant. Segons Georgina Rabassó per a «Hildegarda: racionalitat, paraula i veu estan molt vinculats, i exercitar-ne uns perfecciona també l’ús dels altres dos. Per tant, si intentem millorar la nostra veu (i el cant de lloança és el mitjà idoni per fer-ho), acabarem perfeccionant les nostres paraules i la nostra ciència.»

Recordem que Hildegarda de Bingen és una de les veus femenines poderoses de l’edat mitjana europea. Autora visionària i polifacètica, va escriure nombrosos volums sobre temàtiques molt diverses: tractats espirituals, hagiografies, epístoles, escrits de botànica i medicina, textos sobre la constitució i el funcionament de l’univers, i composicions líriques i musicals, entre d’altres. Inspirada per una «veu del cel», Hildegarda tenia un missatge essencial per revelar a les persones del seu temps, i va afrontar molts obstacles per poder transmetre el seu saber. Els llibres que va escriure, alguns d’ells bellament il·lustrats, plasmen un dels imaginaris més rics i originals de l’edat mitjana i mostren de primera mà quins eren els interessos i les inquietuds d’aquelles dones.

Per saber-ne més que aquesta dona fascinant, la doctora Rabassó ens facilita una bibliografia i un recull de textos acompanyats per un quadre comparatiu de les visions de l’univers d’Hildegarda en dues de les seues obres fonamentals, Scivias i Llibre de les obres divines (a la seua disposició al final d’aquest text).

Esperem la seua assistència a la segona conferència el 14 de novembre, aquesta vegada dedicada a la Física Aplicada en la qual comptarem amb la doctora Carmen Morant Zacarés de la Universitat Autònoma de Madrid per parlar-nos de Lise Meitner, descobridora de la fissió nuclear i oblidada per als premis Nobel.

Presentació de la conferència, en format .pdf

Recull de textos i quadre comparatiu, en format .pdf

1a conferencia Dones Sàvies

invitació acte oficial dia biblioteca

DIA DE LA BIBLIOTECA

Aquesta setmana la Xarxa de Biblioteques de Gandia està de celebració.

El proper 24 d’octubre és el Dia de la Biblioteca. Se celebra a nivell estatal i enguany Gandia n’és la seu oficial, l’amfitriona elegida per
la Asociación Española de Amigos del Libro Infantil y Juvenil.

Per això, s’ha organitzat un programa d’actes molt divers, i us animem a participar en alguna de les activitats.

Díptic setmana-Dia de la Biblioteca

fELIX-1

EXPOSICIÓ DE FÉLIX MURCIA

El dijous 19 s’inaugura a la Casa de Cultura de Gandia una exposició sobre Félix Murcia, un dels directors d’Art Cinematogràfic més reconeguts del cinema espanyol. Murcia ha sigut nominat a dotze premis Goya i guardonat en cinc ocasions. I és Premi Nacional de Cinematografia 1999.

 

Us facilitem informació sobre esta interessant mostra
DIPTIC_FRONTAL-web
DIPTIC_INTERIOR-web
Ambrogio-Lorenzetti-Good-government-Sala-della-pace-North-wall-Palazzo-Pubblico

L’EXEMPLARITAT PÚBLICA

Enric Ferrer Solivares Membre  del CEIC

Enric Ferrer Solivares
Membre del CEIC

En la història del Pensament política abunden les exhortacions al bon govern, tant des de perspectives autoritàries com de democràtiques. El problema és el divers significat que s’atribueix al sentit d’un bon govern, potser amb l’oblit, més o menys intencionat  del que s’entén per auctoritas  i per potestas. La primera respon al reconeixement de l’exemplaritat moral que inspira el convenciment personal en els ciutadans per a actuar d’una forma determinada; mentre l’altra es basa en la força coercitiva del poder, que castiga qualsevol actuació contrària a la llei, fruit de la decisió del governant.

Per tal de fer una aproximació al problema, entre molts altres exemples, podem seleccionar els següents per tractar-se d’autors ben allunyats de la nostra realitat actual i així subratllar la seua independència.

Un dels autors més citats és Niccolò Machiavelli (Florència, 1469-1527). Com a diplomàtic va ser enviat, l’any 1502, per a espiar César Borja i conéixer els seus objectius polítics. Al seu llibre De Principatibus, ossia Il Principe (1513, publicat en 1532) va aprofitar la seua relació amb el Borja per a descriure un tipus de política a l’estil d’una partida d’escacs. En aquest sentit el duc, en morir el seu pare,  va aproximar-se al seu enemic el cardenal Della Rovere, prompte elegit papa, per tal d’atraure’l al seu objectiu estratègic, però que tot seguit es va convertir novament en el seu enemic, una errada de càlcul que va pagar ben cara i que va meréixer un fred comentari del florentí: Qui creu que en els grans personatges els nous beneficis fan oblidar les velles injúries, s’hi enganya. També més avant, tot evocant el final del Borja, escrivia el següent: Recollides per mi totes les accions del duc, no sabria blasmar-lo. Em sembla, en canvi, proposar-lo per a ser imitat per tots aquells que per fortuna o amb les armes han arribat al poder. Perquè ell com tenia un gran ànim i altes intencions no s’hi podia conduir d’una altra manera; tan sols si oposà a això la brevetat de la vida d’Alexandre i la seua malaltia. Com s’ha dit moltes vegades, Machiavelli aspirava a descriure com són els hòmens, no com haurien de ser.

La bonhomia de Cervantes en l’obreta teatral La elección de los alcaldes de Daganzo, ja a principis del segle XVII, hi presentava un fictici debat electoral, on els candidats exposaven el seu programa amb gran claredat: l’un era un enemic de la cultura i defensor de la religiositat popular sense fonament; un altre de la força bruta; mentre el darrer tan sols desitjava aplicar amb benevolència el trellat o sentit comú, amb els següents versos:

   Yo, señores, si acaso fuese alcalde,

mi vara no sería tan delgada (…)

       que no me la encorvase el dulce peso

               de un bolsón de ducados, ni otras dádivas.

 Al mateix segle XVII trobem, als Països Baixos, el cas excepcional del filòsof Baruc Spinoza, de professió polidor de lents, autor d’un pòstum Tractatus politicus, on podem llegir reflexions tan aclaridores com la següent: Un Estat, la salvació del qual depén de la bona fe d’algú i que els seus negocis tan sols són ben administrats si els qui els dirigeixen volen fer-ho amb honradesa no serà de cap manera estable. Ben al contrari, si es vol que es puga mantenir, els seus afers públics s’hauran d’organitzar de tal manera que els encarregats d’administrar-los, tant si es guien per la raó com per la passió, no puguen sentir-se induïts a ser deslleials o a actuar de mala fe. En realitat per a la seguretat de l’Estat no importa el que anima els hòmens a la recta administració de les coses, mentre siguen ben administrades. En efecte, la llibertat d’esperit o fortalesa és una virtut privada, mentre la virtut de l’Estat és la seguretat.

S’hi apunta, abans dels il·lustrats, el control democràtic del poder, la seguretat jurídica i el convenciment que la millora de la política només es pot fer amb mesures polítiques. Una doctrina que encara té una clara vigència en el nostre segle XXI.

 Alegoría del Buen Gobierno. sXV.,  Pietro i Ambrogio  Lorenzetti


Alegoría del Buen Gobierno. sXV.
Pietro i Ambrogio Lorenzetti

Sin-título-2

VICENT OLASO. IN MEMORIAM

Santiago LA PARRA LÓPEZ (conseller del CEIC Alfons el Vell)

Santiago LA PARRA LÓPEZ
(conseller del CEIC Alfons el Vell)

 

El pasado sábado, día 29, falleció Vicent Olaso, historiador y poeta, archivero de Oliva, exconseller del CEIC Alfons el Vell (1991-1999) y, por encima de todo, una muy buena persona. Sí, ya sé que en España se entierra muy bien, como decía Alfredo Pérez Rubalcaba, pero es cierto que Vicent era una muy buena persona y, mientras intento sin éxito acostumbrarme a su ausencia, no dejaré de decirlo públicamente sólo porque suene a tópico. Hace unos meses, no sabría precisar cuántos, lo encontré en el Archivo de Gandía (¿dónde, si no?). Fue la última vez que hablé con él y me comentó su enfermedad con la entereza de quien tiene la conciencia tranquila y un aplomo envidiable, a prueba de enfermedad terminal. Hace falta mucha fuerza mental para tanto y la verdad es que aparentemente él se mostraba más tranquilo que yo. Supongo que la procesión iría por dentro, pero eso no hace sino añadir argumentos a mi admiración por el sentido de la responsabilidad y autocontrol (¡ésa es la verdadera educación!) de este hombre bueno.

Debo reconocer con vergüenza que no conozco la faceta de Vicent como poeta, que siempre habrá estado ahí pero se manifestó públicamente en los últimos años con Esclats i neguits (2008), El soroll de la pedra (ganador del XXXI Premi de Poesia “Senyoriu d’Asias March” 2011) o Que tot plegat no semble mentida (2017). Y, efectivamente, tot plegat res no ha semblat mentida en Vicent Olaso, excepte la seua mort. Inevitable, egoísta, ¡puta muerte!

Sí he tenido la suerte de aprender de su obra historiográfica, que ha cultivado hasta el final. Si no estoy mal informado, su último trabajo, titulado “Jueus i conversos a la Gandia medieval. Una introducció”, lo publicó en Afers hace solo unos meses. Medievalista de formación, la aportación de Vicent al conocimiento de nuestro pasado hay que valorarla más por su intensidad que por su extensión, en términos cualitativos y no cuantitativos. Porque se requiere un dominio de la paleografía como el que acreditaba Vicent Olaso para realizar el inventario del fondo histórico, en general, y sobre todo de los pergaminos medievales, en particular, que se conservan en el modélico Archivo Histórico de Gandía.

Este bagaje técnico hay que acertar a adobarlo, a partes iguales, con paciencia franciscana y mentalidad oriental para transcribir El Manual de Consells de Gandia a la fí del segle XV, publicado en 2005. Los autores borgianos le estaremos eternamente agradecidos a Vicent porque, además de otros muchos aspectos fundamentales de unos años mal conocidos, la obra reseña las primeras gestiones de la familia papal en su flamante ducado. Esta publicación se suma a otra suya sobre el tema, titulada “Un passeig bibliogràfic borgià des de la Safor” (Afers, 1994).

Vicent Olaso ha sido, además, un historiador muy valiente, que se ha atrevido con temas tan complicados y arduos como la maraña de “L’endeutament censal a la vila de Gandia durant la Baixa Edat Mitjana”, que publicó en el primer número de aquella escuela de historiadores comarcales que fue la revista Guaita (1987), rebautizada Ullal desde el numero siguiente por razones de copyright. Cualquiera que haya intentado acercarse a la contabilidad municipal durante la época foral apreciará el enorme valor de este trabajo de Vicent sobre los “censales”, que eran una especie de hipotecas pero sin plazo de amortización y que, por tanto, se transmitían por herencia hasta la liquidación del préstamo y cuya titularidad también podía venderse.

En el estudio que lo consagró como historiador de referencia, Vicent arrojó luz sobre la fundación y el funcionamiento del viejo hospital de Sant Marc, cuya titularidad reclamó sin razón, desde Sevilla, la espabilada duquesa de Gandía cuando el inmueble estaba en pleno proceso de restauración tras haber cerrado sus puertas como centro sanitario. Nos lo explicó en  L’Hospital de Sant Marc de Gandia, una institució per a pobres malalts (segles XIII-XX) (1988) y volvió sobre ello, en edición bilingüe castellano-valenciano, en Historia de la fundación “Hospital de San Marcos y San Francisco de Borja” (2010), ambas publicadas por el CEIC Alfons el Vell. El tema socio sanitario lo trató así mismo en su colaboración sobre la sanidad marítima y guarda de la mar para  el libro colectivo Medi ambient i salut en els municipis valencians. Una perspectiva històrica (Sueca, 2002).

Otro asunto polémico que también nos aclaró fue el de la muralla de Gandía en «Per guardar la vila». Muralla i defensa a la costa valenciana (Gandia, segles xiii-xvi), que publicó en 2011, después de  “Les cases de Tamarit d’Oliva: punt i seguit”, que sería su participación en el primer número de Revista de la Safor, aparecida en 2009. Vicent, hombre muy generoso, era fácil de convencer para recabar su colaboración en cualquier proyecto solidario o cultural y, así, en 2008 aportó su grano de arena para divulgar qué es lo que se celebra en el País Valenciano cada 9 de octubre con la edición del fragmento del Llibre dels Fets donde se narra la conquista de Bairén.

Vicent, muchas gracias por tus estudios y, sobre todo, por tu inmensa lección de bonhomía. Has pasado a vivir en el recuerdo de quienes te queremos y somos muchos. Descansa en paz, amigo.

9edaffe3-

Fotos de l’acte de presentació «INOBLIDABLES»