Podeu visitar l’exposició a la sala Coll Alas (Plaça de les Escoles Pies, Gandia) fins el 25 de juliol. I la mostra de propostes de creadors valencians, a la Casa de la Marquesa (Passeig de les Germanies 13, Gandia) fins el 15 d’agost.
I
He defugit, de moment, la lectura de monografies o recopilatoris de textos sobre la pandèmia i les seues múltiples dimensions sociopolítiques, geopolítiques, espirituals. No és que no m’haja vist impactat, més o menys tangencialment, per eixa classe de produccions reflexives: simplement no m’he vist amb cor d’encetar una prospecció calmada dels efectes secundaris intel·lectuals de la crisi sanitària. Però heus ací que estes setmanes, ja cara a l’estiu, han desembarcat a Gandia dues propostes expositives directament inspirades i justificades per la pandèmia i per textos sobre la pandèmia. Les dues responen al títol genèric de Coronacrisis i cultura: la germana major, que ocupa ara la Casa de la Cultura, és una exposició coordinada per la Universitat de València fa aproximadament un any i que ha arribat ara a Gandia; la germana menuda, en la Sala Coll Alas, és una espècie de rèplica local, que respecta el caràcter temàtic i col·lectiu de l’original però protagonitzada en aquest cas per vint-i-cinc creadors de la comarca. És en esta darrera mostra d’autors locals en què centraré els paràgrafs que segueixen: a la seua germana major no li hauran faltat comentaristes més qualificats que jo – i espere que no li’n falten tampoc a la menuda.
Si abans he dit que una barreja de desgana i escepticisme em manté encara apartat de les lectures pandèmiques, he de confessar que la formulació plàstica de les nostres inquietuds recents m’ha resultat d’allò més estimulant. I no perquè em resulte especialment afí l’idioma de la il·lustració, el muntatge fotogràfic o el disseny, ans al contrari: el que he trobat a la sala Coll Alas de Gandia és una espècie d’enciclopèdia visual de la pandèmia, de consulta ràpida però directa i punyent. En ocasions ocorre que el visitant d’una exposició ha de travessar alguna classe de distància respecte de les creacions que s’hi exposen i penetrar, amb més o menys esforç o resistència, en l’estil i temàtica dels artistes o dels fets que n’inspiren l’obra: aquest intent d’aproximació és, sense dubte, la llavor del gaudi estètic – i ocasionalment, d’algunes decepcions. No és el cas de Coronacrisis i cultura: els temes de què s’ocupa aquesta mostra col·lectiva en la Sala Coll Alas ens resulten familiars de manera íntima, ens travessen encara de forma vivencial i estructural. La perícia dels creadors representats, en molts casos dedicats professionalment a les dimensions més funcionals o comercials del disseny, fa transparents (que no simplistes) les seues obres: el treball inicial de decodificació és mínim, l’impuls al record, a l’emoció o la reflexió és immediat. No hauríem de témer mai que els artistes volgueren parlar-nos d’ells mateixos; en el cas que ens ocupa, tanmateix, no ens deixen cap excusa: s’han congregat, esperonats per l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Gandia, per a parlar-nos de tots nosaltres. Acompanyem-los, doncs.
II
Malgrat la circumstància, imperativa però paradoxal, que el trajecte de la visita a l’exposició estiga marcat al terra per raons sanitàries, vaig a intentar suggerir altres periples possibles que recorren les obres de Coronacrisis i cultura. Un d’ells, relativament obvi, és el relatiu a l’edat dels protagonistes, destinataris o referents de cadascuna de les obres. En Natura (Eloi Ángel), l’autor fon el rostre innocent d’un xiquet amb una espècie d’envoltura vegetal, apel·lant irònicament a la radical separació entre els infants i l’entorn natural que es va produir en els episodis més estrictes del confinament. En realitat, l’aïllament de les criatures va arribar bastant més lluny: en Infància (Gemma Moltó) se’ns mostra una espècie d’il·lustració infantil del balancí d’un parc en què se superposen alguns motius comuns de 2020, com els precintes policials i el “Tot anirà bé”. Joventut (Candela Bohigues) és una composició de flors i pedra, d’inspiració japonesa, amb una locució en àudio que l’acompanya via codi QR (per si l’enllaç vos passa desapercebut en la visita, el teniu ací: http://qrco.de/bc8JCx).
De forma previsible i justa, és l’edat provecta la que més atenció rep dels nostres artistes: Gent gran (Isabel Couchoud) representa de forma amable i optimista tota una constel·lació de persones majors que recuperen, gaudeixen o senzillament travessen els espais públics, carrers i places. Per contraposició, Societat (Ana Santieri) ens mostra una parella de vells, un home i una dona, separats per un vidre: en pandèmia vam equiparar l’aïllament i la protecció, i eixa finestra que permet una mirada trista alhora que denega el tacte suggereix un eix diferent d’exploració de les obres que empraré tot seguit, el que oposa la virtualitat i la corporalitat. Tecnologia (Clàudia Morant) també té per protagonistes una parella de vells, ara no aïllats entre sí sinó de la resta de la gent, excepte per un parell d’interfícies digitals que els resulten artificioses, desconcertants, peatges inevitables per a accedir al que queda de món. L’arc sencer de la vida ha sofert un sotrac irrecuperable: al costat de la desgràcia i el terror d’acomiadar-se del pròxims a través d’una pantalla, alguns han pogut trobar el trist consol de veure créixer els néts emmarcats en el mòbil, sense poder tocar-los.
III
La realitat del virus ens ha obligat a repensar el contacte entre els cossos, hem inventat la “distància social” i encara més: ens hem acostumat irreversiblement a la no-distància, l’abolició de l’espai que suposa la virtualitat obligada. Algunes obres es deixen posicionar en aquesta dimensió corporal, espacial: Alimentació (Tetyana Karaban) identifica mala alimentació i infecció, ens mostra el cos d’una dona que tria menjar saludablement alhora que encapsula i expulsa en una bombolla vírica el fast-food i els excessos calòrics. Valors (Beatriz Barragán) tria un símbol paradoxal, controvertit, per a expressar l’anhel explícit (a què farem una referència final més avall) d’una societat més solidària: les mans que es toquen i s’entrellacen sobre uns virus representats en el fons. Moda (Margarida Riggio) ens mostra la manera més característica en què l’epidèmia ha deixat petjada sobre la presentació dels nostres cossos: ens tapem mitja cara amb mascaretes, que limiten el nostre rang possible de comunicació no verbal però obrin, com una peça de vestir més, possibilitats per a l’autoexpressió, la combinació i el contrast de colors, trames, motius i lemes. Edificis públics (Eva Nieto) és una proposta més conceptual, més abstracta: un joc tipogràfic en blanc i negre al voltant de la paraula “espai” i d’altres idees relacionades. D’entre totes les representacions possibles d’aquesta nova disciplina dels espais i dels cossos a què ha obligat la pandèmia, la més familiar per a mi és la que mostra Educació (José Ramón Borràs): una trama de taules d’estudiar separades i traçades amb una exactitud impossible, distòpica, tremolosa, tensa, en una aula de secundària com les que compartim diàriament l’autor i jo.
Més enllà de la distància segura hi ha la més asèptica virtualitat. Vida online (Maldekap) ens mostra de forma realista i acolorida alguns motius recurrents d’interacció telemàtica durant els períodes més estrictes de confinament: el brindis mòbil en mà (fingiment o succedani de les taules compartides amb amics), les frustracions associades al teletreball i la necessitat d’evasió mental o espiritual davant la impossibilitat legal d’eixir de casa. Cultura (Vir Palmera) ens recorda com els aparells d’entreteniment virtual han ajudat a omplir els nostres dies sense carrers ni companyia: una seqüencia d’oci mediat per la tecnologia (el mòbil, l’ebook, l’ordinador) assenyala la rutina a què ens ancoràvem per a no embogir durant l’aïllament. Trobem també, tanmateix, mostres gràfiques dels aspectes més negatius i frustrants de la imposada asocialitat: Celebracions (Cristina Jordà) superposa la realitat de les celebracions durant la pandèmia, solitàries i tristes, amb l’ombra imaginada que projecten, el record de com han de ser: és la companyia dels pròxims el que valida, ritualment, els nostres aniversaris, com si l’any que hem passat sense els altres no comptara. Dels efectes més greus d’aquesta negació tracta Recialles psicològiques (Vicent Gisbert), un malson en què una dona habita una foscor estreta i duradora, assetjada per versions gegants, podríem dir-ne lovecraftianes, del coronavirus. D’esta atmosfera angoixant participa La por (Boro Mañó), una composició amb un fons de trames laberíntiques en què se’ns mostra l’escena probablement més icònica i inquietant del cinema de Luis Buñuel: el preludi immediat a l’acte de seccionar l’ull d’una dona. El virus ataca els nostres cossos i la nostra resposta defensiva els ha dut al límit: els espais compartits s’han fet més buits i més amples; els inferns individuals més profunds i opressius.
IV
Hi ha un altre subconjunt de títols en Coronacrisis i cultura que remet explícitament als paràmetres generals al voltant dels quals s’articula la nostra societat. Ja he fet referència a alguns (Societat, Valors, Educació, Cultura), però empraré com a pòrtic dels que ens queden Relacions humanes (Ferran Mascarell), una sinopsi gràfica, a la manera de puzzle de colors en què sota el rètol “Junts sumem” encaixen distintes dimensions rellevants de la crisi present: la sanitària (representativa de l’àmbit de la cura), la socioeconòmica (l’àmbit productiu de la societat) i la de l’educació i la cultura. Cadascun d’aquests aspectes és ampliat en altres obres, com ocorre amb Ciència (Luis Muñoz): una composició humorística i ambivalent, en què una placa de Petri acull una variada població de virus organitzada per carrers com si d’una piscina pública es tractara (alguns virus semblen escapar-se d’eixe entorn controlat d’estudi i cultiu, d’ací l’ambivalència, la insinuació al voltant del paper de la ciència en esta crisi). No és aquesta l’única obra en què apreciem una visió crítica de l’avenç científic i tecnològic: Ecologia (Daniel González) ens mostra alhora dues imatges especulars de l’entorn humà, una oposició rotunda entre una utopia equilibrada (en color: fauna, vegetació i edificis harmònicament integrats) i una possibilitat distòpica (en tons de gris: un paisatge postnuclear, plastificat, infectat i moribund).
Fake News (Alberto Nieto) aborda alguns efectes desconcertants causats per l’augment de la informació científica: a la manera de vistosos titulars de periòdic o de rètols publicitaris se’ns condensen alguns dels missatges pertorbadors (i falsos, com deixa clar el títol) sobre el virus i els seus efectes, remeis o intencions ocultes. Per damunt d’estes amenaces (minoritàries, o això vull creure) als fonaments del nostre progrés científic s’ha imposat un sòlid consens en defensa dels serveis de salut: Sanitat (Tonet Durà) personifica, en una composició digital rotunda, vigorosa, no sabria dir si orgullosa i vigilant, eixa centralitat absoluta que el sistema sanitari ha adquirit (si no el tenia ja) en l’organització de les nostres vides.
M’han quedat per al final, per pur atzar, les obres referides a la nostra infraestructura material. Economia (Sergio Terrones) és una reivindicació del consum de proximitat enmig d’un moment d’acceleració sobtada del consum online, o millor dit, de l’aturada i el tancament de les botigues físiques, de carrer, de tota la vida: una estètica de rètol antic, amb referències al mercat per excel·lència de Gandia (el Prado) i a alguns productes nostrats, ens convida a comprar en els comerços locals. En Turisme (Vicent Faus) trobem una representació simple, no sé com de paròdica, dels efectes devastadors de la pandèmia sobre els desplaçaments humans per oci o negoci: la H d’hotel es veu subratllada per quatre virus que substitueixen les estrelles indicadores de la categoria de l’establiment; com si l’establiment i el sector hagueren estat metafòricament infectats o, en una lectura més agosarada, com si el turisme tingués ara el paper de potencial vector d’infecció entre regions i països. Crisi cultural (Germán Gerengo) ens mostra, amb una mascareta penjant d’un peu de micròfon a mode de bandera de rendició, la paràlisi que la contenció del virus ha causat en el terreny dels espectacles en directe, amb públic. Desigualtat (Anna Gisbert) assenyala el mateix problema concret en un escenari distint: la música i l’art com a víctimes d’un greuge comparatiu amb altres àmbits d’activitat humana i econòmica; un músic, empobrit, immòbil, impotent, gris, veu passar dos acolorits turistes. Recuperar o no el moviment i la llibertat, desentumir les relacions de producció en què algú hi està immers és determinant per a evitar el previsible augment de les desigualtats en el context de la post-pandèmia.
V
El que precedeix no ha passat d’una descripció o agrupació dels temes de Coronacrisis i cultura: no em correspon fer-ne una valoració individualitzada, i encara menys una basada en criteris estètics o tècnics que ignore. M’ha interessat la mostra en tant que esforç col·lectiu i de síntesi de les experiències, transformacions i esperances de l’era Covid-19: pràcticament cada vector possible d’anàlisi o interpretació de la crisi sanitària està apuntat en l’exposició, que és completa i exhaustiva. El temps, tanmateix, passa de pressa, i les nostres percepcions sobre estes múltiples crisis i aquest esforç de representació coral poden i han de modificar-se, adaptar-se. Les xifres de vacunació entre la inauguració de l’exposició i la seua cloenda hauran crescut enormement; els traumes patits en sectors com el turisme, l’oci, el comerç o la cultura podrien mitigar-se d’ací poques setmanes en alguna classe de rebot estival. Fins i tot en els casos en què l’objecte d’alguna de les obres exposades ens puga resultar ja obsolet, superat, exagerat o fins i tot nostàlgic, això no deixa de donar testimoni de l’impacte de la pandèmia. Com si el món, a més d’aturar-se o millor, en comptes d’aturar-se, hagués passat a acceptar només una referència de velocitat: la de la llum, la de les telecomunicacions instantànies. Visitar la Coll Alas esdevé així un exercici de reivindicació de l’escala humana del temps; allà, en la forçada calma dels espais expositius, se’ns mostra el món d’ahir mateix, no podem saber si el de demà també. Eixa interrogació sobre si la nostra vida encara és o seguirà sent com ens la mostren les obres és, també, un altre eix possible per a confrontar-les com a espectadors.
Cal reconèixer també que la rotunditat del llenguatge plàstic, que és una de les virtuts que fan atractiu el disseny comercial, pot tendir a missatges simples o extrems: en efecte, algunes de les visions o utòpiques o distòpiques del món postpandèmic que han circulat durant mesos entre nosaltres i que podem trobar en obres de Coronacrisis i cultura són les que menys han resistit el decurs d’uns pocs mesos. No, no hem eixit millors, pitjors tampoc: només amb eixir de veritat ja ens donarem per satisfets. Algunes de les asimetries més rotundes que ens mostren les obres, contrasts vigorosos entre el que érem i el que volíem ser, han estat les primeres en caducar: queden com a testimoni d’una il·lusió o confusió moral col·lectiva. Fa vergonya ja recordar la cerimònia diària d’aplaudiment als balcons: amb la normalitat, hem recuperat les nostres divisions normals, potser més agreujades. També sembla que podem descartar del tot alguns extrems distòpics: només els negacionistes (i no en deuen quedar ja tants) dirien que ha estat pitjor el remei que la malaltia o reduirien la pandèmia a un enfrontament simplista entre societat científico-tècnica i un estat idíl·lic d’integració de la humanitat amb la natura. Salvar les vides de tanta gent com s’ha pogut, persones majors sobretot, ha estat un noble esforç col·lectiu: la part de celebració que traspua en alguna de les imatges de Coronacrisis i cultura és ben adient i merescuda. Visitar l’exposició, com a experiència estètica i cultural i per tant d’intensificació de la vida ha de ser, també, homenatge i tribut als qui ja no podran fer-ho.
29 d’abril 19:30 a la Biblioteca Central de Gandia amb aforament limitat, o en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58 .
“To love is simply to allow another to be, live, grow, expand, become.”
Kate Millett (1934 – 2017)
En traducció lliure, perquè l’anglés no té el gènere tan marcat com la nostra llengua: «Estimar és simplement permetre ser l’altra persona, viure, créixer, expandir-se, arribar a ser». «El concepte de l’amor romàntic és un instrument de manipulació emocional que el mascle pot explorar lliurement, ja que l’amor és l’única condició baix la que s’autoritza (ideològicament) l’activitat sexual de la femella.»
Aquestes frases són de l’escriptora, professora, artista i activista feminista estatunidenca Kate Millett (1934 – 2017). Es va graduar cum laude en 1956 en la Universitat de Minnesota i a continuació, va realitzar el postgrau en la Universitat d’Oxford. Les frases que obrien aquest article es poden trobar a la seua tesi doctoral del 1969, Política sexual, un assaig clau en la història del feminisme. Al castellà es va traduir el 1975 i el seu pensament va començar a difondre’s al territori espanyol després de la mort del dictador. Poc abans, el 1974 havia publicat el seu llibre Flying, una autobiografia no acadèmica en la qual s’expressa la seua vena artística com a escultora i cineasta. Eixa dimensió artística és la que la portà a crear el projecte Women’s Art Colony Farm, una comunitat de dones artistes i escriptores en Nova York.
Per parlar d’aquesta dona fascinant i polèmica al mateix temps, ens acompanyarà la directora de l´Institut Universitari d´Estudis de la Dona de la Universitat de València, Gabriela Moriana. Directora i professora del Màster Universitari en Gènere i Polítiques d’Igualtat i professora del Departament de Treball Social i Serveis Socials de la Universitat de València.
Moriana és doctora en estudis de Gènere, llicenciada en Sociologia i diplomada en Treball Social per la Universitat de València. Us convidem a fer una ullada a la seua pàgina web: http://gabrielamoriana.es/ http://gabrielamoriana.es/ on trobareu material, llibres i articles ben suggerents sobre feminisme. Per exemple, va participar en el VIII Informe del Observatorio Estatal de Violencia sobre la Mujer, 2014; i Macroencuesta de violencia contra las mujeres, 2015, incidint ella mateixa en la situació de les dones immigrants: «les dones immigrants residents a la Comunitat Valenciana i ateses en els recursos específics de violència (centres 24 Hores i centres de protecció de dones), també estan sobrerepresentades respecte a la proporció de dones (Moriana, 2014). Tot això justifica la necessitat d’estudiar el binomi violència de gènere i dones immigrants a la Comunitat Valenciana.
Aquesta conferència s’inclou dins del Cicle Dones Sàvies III, organitzada per Biblioteques Gandia- IMAB, CEIC Alfons el Vell amb la col·laboració del CEFIRE, Regidoria d’Igualtat i Diversitat i la UPV-Campus Gandia.
Aforament limitat: cal inscripció prèvia al 962959593 o al whatsapp 678837402
La xarrada també es podrà seguir en directe a través del canal de #BibliotequesGandia a Youtube: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58
El CEIC Alfons el Vell ha presentat un premi de ciència i tecnologia que serà concedit a la trajectòria científica d’una persona jove de la comarca. Serà un reconeixement al l’intens treball que haurà hagut de fer per descobrir i entendre una part dels secrets que amaga la natura. Aquest premi servirà per conéixer la seua recerca i, al mateix temps serà exemple per a tot el jovent de la Safor. En aquest temps en què la pandèmia tant ha colpit la nostra generació, la ciència s’ha col·locat al centre de les nostres vides i tothom s’ha adonat que el foment de la cultura científica és un valor important per comprendre el món i ben fonamental per al progrés de la humanitat.
A l’hora de donar nom al premi calia buscar una persona, la trajectòria vital de la qual recollira els valors que es volen premiar: la constància, la determinació, l’aspiració a la perfecció, la resiliència davant les adversitats i la persistència en la recerca de resultats. I, a més a més, una qualitat important en els temps que corren, la defensa de la igualtat de gènere. Les dones són tan vàlides com els homes, també en el conreu de les ciències naturals. I la vida d’Àngels Malonda ens donà moltes mostres de tot això i més.
Àngels Malonda (1902- 1986) ho tenia tot per seguir una ruta ben planera. Filla d’un industrial il·lustrat i viatjat per Europa, havia gaudit des de menuda d’una llibertat que les dones de la seua època no solien tenir. El pare estava ben convençut del paper fonamental de la dona en la societat, de la necessitat de la seua emancipació i de la importància de l’estudi per aconseguir-ne la independència. La major independència, deia, és l’econòmica, la base de totes les independències. El pare, però, morí als 46 anys, un fet tràgic que marcaria el futur d’Àngels.
S. Montagud. MUVHN (Museu de la Universitat de València d’Història Natural)
Ben interessada per les qüestions científiques, estudià a l’Institut Lluís Vives de València i el curs preparatori de ciències a la Universitat. L’octubre de 1921 marxà a estudiar Farmàcia a la llavors anomenada Universidad Central, l’actual Universidad Complutense de Madrid, lluny de la família de Gandia. Una decisió que la mare va haver d’acceptar a contracor, ja que les últimes voluntats del pare ho ordenaven explícitament.
Aquells anys a Madrid s’allotjava a la Residència de Señoritas, centre dirigit per la filòsofa María de Maeztu, que era la contrapartida femenina de la famosa Residència de Estudiantes, i el primer centre oficial destinat a fomentar l’ensenyament universitari per a dones a l’estat. Allí la jove Àngels descobrí la llibertat, la diversitat i el respecte als altres i va poder participar de l’efervescència cultural d’una Espanya que encetava el camí cap a la modernitat europea. Eixides, excursions, xarrades d’intel·lectuals com Victòria Kent, van acabar de formar-la com a dona emprenedora i independent.
Un munt d’expectatives s’obrien per a la jove. Acabat els estudis, la Junta de Ampliación de Estudios, organisme encarregat de la projecció exterior dels estudiants, presidida pel premi Nobel Santiago Ramón y Cajal, li atorgà una beca per ampliar els estudis a Florida. Un camí directe cap al cim de la ciència però que fou estroncat de colp per la negativa de la mare a concedir-li un permís llavors preceptiu. La trista realitat era que, malgrat les aparences de llibertat individual, les dones joves no podien disposar de la seua vida, sinó sempre eren dependents del marit, del pare o en aquest cas de la mare.
La Residencia de Señoritas. Laboratori. Casa Moreno. Archivo de Arte Español (1893-1953), IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte.
Així que la jove brillant i preparada per encetar l’aventura americana va haver de refer el seu camí i conformar-se a regentar una farmàcia al carrer Major de Gandia. Les ànsies de córrer món i eixamplar coneixements acabaren finalment. Àngels, però, amb una bondat natural i la seua resiliència s’hi adaptà ràpidament i el camí de la vida tornà a fer-se recte.
Àngels conta a les seues memòries, «Aquello sucedió así», la felicitat d’aquests anys, la vida familiar que començà el 1929 en casar-se amb Antonio Azcón, un farmacèutic aragonés, amb qui tingué dues filles. Després de l’adveniment de la República i de l’aixecament feixista del 18 de juliol del 1936, tot acabà de manera abrupta amb la fi de la guerra. Però les venjances, enveges, i delacions afectaren tots els vençuts, sense excepcions. La guerra continuà d’unes altres formes més perverses per depurar qualsevol ombra de possible oposició al nou règim.
Detinguts i estant a la presó de les Escoles Pies, Antonio serà assassinat i Àngels, condemnada a mort amb proves falses per interessos ben particulars. Un falangista li havia incautat la farmàcia i va fer tot el possible per desfer-se de la legítima propietària.
L’estada a diverses presons de València, la condemna a mort, l’indult i pena de 30 anys i el posterior desterrament a Mallorca no la feren defallir. La companyia i força de les companyes recluses, moltes polititzades, i la determinació de tornar amb les filles l’ajudaren a resistir la injustícia.
Tornà finalment a Gandia els anys 50 i la fermesa i la força moral d’una Àngels més madura no la feren amagar-se a casa en un exili interior com feren tantes i tantes dones en la seua mateixa situació sinó que s’aferrà a una lluita ajornada des de feia ja més d’una dècada: la recuperació de la farmàcia del carrer Major. Fins i tot amb la legislació franquista, l’usurpació de la farmàcia era il·legal però aquell falangista va moure els fils dels contactes polítics i Àngels va perdre el plet.
La Residencia de Señoritas. Biblioteca.
Casa Moreno. Archivo de Arte Español (1893-1953), IPCE, Ministerio de Cultura y Deporte.
Tancada la via judicial només quedava el pacte. Amb gran pesar Àngels va haver de pagar-li una gran quantitat de diners per recuperar un negoci que era seu, perquè l’usurpador deixés la propietat i adquirira una farmàcia a València.
Finalment el camí de la vida, després de tants viaranys dolorosos, s’endreçava de nou. Tornava a dedicar-se a la professió que més li agradava, al seu poble i amb la seua gent.
Recordant l’exemple d’Àngels, la resiliència front a l’adversitat, en aquests temps incerts que ens ha tocat viure, ara és la ciència la que ha donat l’única finestra on albirar el final del túnel de la pandèmia que ens assetja. En els últims mesos la ciència s’ha posicionat al centre de les nostres vides i serà gràcies a ella que la humanitat podrà refer el seu camí. Els investigadors biomèdics i biòlegs, però també els matemàtics i físics han dedicat molts esforços per aconseguir diverses vacunes i per controlar l’extensió de la malaltia.
Per aquesta i per moltes altres raons el CEIC Alfons el Vell vol fomentar les activitats científiques i en especial l’esperit investigador de la joventut i premiar el seu esforç per augmentar el benestar de la humanitat. El CEIC vol concedir un premi anual dedicat a Àngels Malonda, dona i científica. I res millor que lliurar el premi de ciència i tecnologia a la persona jove científica amb un treball d’investigació brillant justament el dia 11 de febrer del 2022, dia de la dona i la xiqueta en ciència.
Més informació:
Aquello sucedió así, Ángeles Malonda. Col·lecció: Història i Memòria del Franquisme, 45. Publicacions de la Universitat de València. ISBN: 978-84-370-9805-0
La segona República arribava a la Gandia aquell 14 d’abril del 1931 a una ciutat que des de principis de segle començà a evolucionar d’una manera quasi imparable. Els seus eixamples cap al sud, amb la plaça del Prado i cap al nord amb l’avinguda d’Alacant i del Grau, ja s’havien convertit en els dos eixos vertebradors de la ciutat. La comunicació cap a l’exterior amb el port i el ferrocarril, havien convertit a Gandia en una ciutat cosmopolita i oberta, on hi proliferaven les botigues al carrer Major i s’obrien sofisticades cafeteries al Passeig de les Germanies. El teatre i el cinema s’havien convertit en els punts de trobada dels veïns de la comarca, i la platja en el lloc d’esplai on passar les vacances de pasqua i d’estiu.
A pesar d’aquesta imatge idíl·lica de la Gandia dels any 20, hi havien grans mancances a la ciutat que calia pal·liar. L’analfabetisme afectava al 47,87% dels gandians en l’any 1930, la sanitat pública era quasi inexistent i els mercats municipals necessitaven reformes urgents per tal de protegir a la població del sol i la pluja. La gran majoria dels carres estaven sense asfaltar en una ciutat en la que cada vegada hi havia més automòbils, i els pous cecs de les cases on anaven a parar les aigües fecals suposaven en un focus perillós d’infeccions.
Entre del 1931 i el 1936 es produeix a Gandia una transformació baix el paradigma del ideals republicans, segons els quals la ciutat havia de promoure la igualtat entre els seus veïns, i vetlar per la seua seguretat i salut. En definitiva, Gandia havia de ser una ciutat més justa.
Les principals reformes urbanístiques aniran encaminades a millorar les infraestructures: l’asfalt de carrers, reformes als mercats, construcció d’una xarxa de clavegueram, millora de la il·luminació dels carrers etc. Però amb això no era suficient. S’havien de construir nous edificis per poder donar els serveis que els ciutadans de Gandia necessitaven, i l’estil d’aquests serà el Racionalisme.
El Racionalisme, igual que passà amb les demés disciplines artístiques d’avantguarda, tindrà com a principal objectiu allunyar-se de qualsevol tendència anterior. Fou un estil internacional que assentà les seues bases després de la Primera Guerra Mundial, i es basà en els avanços de l’anomenada Segona Revolució Industrial, que van possibilitar l’ús de nous materials, com l’acer, l’alumini o el formigó.
La concepció dels nous edificis canvià de manera important degut al nou concepte de façana lliure: els edificis passaren de ser elements rígids amb façanes simètriques, a ser concebudes com a elements dinàmics i modelables, encara que de disposades de manera equilibrada i sempre guardant certa unitat. La utilització del formigó possibilitava l’aprofitament total del solar, proliferant els xamfrans corbs amb grans finestrals i llargues balconades.
Prompte començaren a proliferar a Gandia aquests nous edificis que contrastaven amb l’eclecticisme de les façanes anteriors. El centre de primera ensenyança Joaquin Costa (actual CEIP Francesc de Borja), el Centre d’Higiene Rural o el institut d’Ausiàs March foren alguns dels principals edificis públics construïts en aquest període. L’arquitecte alcoià Vicente Valls Gadea fou el principal artífex dels nous edificis a la ciutat, tant en la seua tasca com arquitecte municipal, com amb la de construccions per a particulars.
Cal destacar que a Gandia tinguérem grans arquitectes que formaven part de l’avantguarda arquitectònica del moment a nivell nacional. Tal és el cas de Rafael Bergamín que projectà el, malauradament desaparegut, xalet dels Monzó. Com també ho fou Fungairiño, autor de l’edifici de la TASA, el qual pot ser siga el que millor condense els principis de l’arquitectura racionalista i d’avantguarda d’aquests anys.
(foto) Detall de l’edifici TASA, Fugairiño, 1934. Fotografia Àlex Oltra
Com hom sap, l’any 1936 començà la cruenta Guerra Civil, que tres anys després acabaria amb tot rastre dels ideals republicans d’igualtat i de justícia, donant pas a una dictadura obsessionada en esborrar les petjades de la modernitat i de l’avantguarda. Conclou així aquest fructífer període constructiu racionalista del que, malgrat la seua fugacitat, encara hi conservem significatius exemples a la ciutat. Edificis que passen desapercebuts als nostres ulls i que de manera silenciosa resisteixen el pas del temps, sense que ens adonem de l’esperit revolucionari baix el qual foren concebuts.
El dia 26 de març a les 19:30 a la Biblioteca Central i per streaming (https://youtu.be/XgPHO7iT5zw), vos convide a fer un recorregut per diferents edificis de l’època racionalista a Gandia, amb la xerrada: «El Racionalisme a Gandia. L’Arquitectura de la Segona República”.
Des del començament d’aquest cicle de conferències, pensàvem que seria encoratjador sentir a una física parlar d’una altra que ho va tenir més difícil per l’espèrit del temps, on les dones no tenien ni tan sols accés als estudis acadèmics superiors. Han passat filòsofes, esportistes, escriptores, científiques… i ara tenim dues dones del món del teatre. Pensàvem que seria motivador per a les dones que comencen la seua carrera professional veure que les coses són ara mateix infinitament més fàcils per a elles, que dedicar-se a la investigació o la creació en qualsevol àmbit professional en igualtat de salaris i condicions és possible. Per desgràcia, els darrers actes vandàlics a Gandia demostren que encara hi ha molt per a fer en el reconeixement de la vàlua de les dones i en el respecte cap a nosaltres, cap a totes les persones.Olimpia és més explícita: «La ignorància, l’oblit o el menyspreu dels drets de la dona són les úniques causes de les desgràcies públiques i de la corrupció dels governs», deia en 1791 en la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana. A més a més, una ciutat també demostra el seu nivell cultural i de civilització quan fa seu allò que els romans deien la res publica, el que és comú.
Olimpia de Gouges (1748- 1793) va ser una lluitadora no a través de les armes sinó de l’escriptura i la paraula. A través de les seues obres de teatre volia crear un espai de reflexió, no sols d’empatia. En les obres d’Olimpia «el text dramàtic funciona com a detonador poètic i el personatge en escena és el vehicle per a generar consciència de canvi social», en diu Diana Raznovich, co-dramaturga en l’obra de Marga Borja Olimpia de Gouges o la pasión de existir. Obra que ens agradaria veure representada en algun teatre de la ciutat i així ho deixem caure, per si algú agafa el testimoni.
Margarita Ramón- Borja Berenguer (cognoms vinculats també a la nostra ciutat i amb molta història al darrere), és poeta, autora i directora escènica de trajectòria internacional. Cofundadora del Teatro de Las Sorámbulas en 1992; del Encuentro de Mujeres de Iberoamérica en las artes escénicas en el FIT de Cádiz en 1996, que va coordinar fins a 2014, coordinadora general de Temporadas Igualdad en las Artes Escénicas, un projecte per a l’aplicació de la Llei d’Igualtat de vocació europea. Ella ens parlarà en extens i intens sobre Olimpia, escoltarem amb atenció la seua presentació, però voldria acabar amb una frase de la nostra dona gran, en d’aquesta setmana de dones grans. Olimpia va morir a la guillotina per demanar una política justa, una revolució inclusiva i l’abolició de tota esclavitud. En la seua obra «L’esclavitud dels negres» ens diu: «En els segles de la ignorància els homes es feren la guerra; en el segle més il·lustrat volen destruir-se. Quina serà aleshores la ciència, el govern, l’època, l’era en què els homes viuran en pau?».
Dins el programa de DONES SÀVIES III, seguint la nostra línia on una dona ens parla d’una altra que ha estat referent seu i ha marcat la seua carrera, aquest dotze de març comptem amb Marga Borja que ens parla d’Olimpia de Gouges. El format és encara de conferència virtual i l’enllaç és: https://youtu.be/Cn9wyrrDU58
Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB-Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE-Gandia. I la UPV- Campus Gandia.
Amb la celebració del 3 de March, Gandia fa un pas endavant per a aproximar-se a l’espai que li pertoca ocupar com a gran ciutat literària valenciana. La ciutat dels clàssics, la que el duc Alfons el Vell va voler elevar per damunt de totes les que integraven el seu senyoriu. La capital cultural de les comarques centrals que nosaltres volem.
En efecte, el 3 de març esdevé una data de singular importància en la qual recordem el poeta Ausias March en el dia de la seua mort. I el recordem perquè continua sent, cinc-cents seixanta-dos anys després, el millor poeta europeu del segle XV i el més gran poeta valencià de tots els temps. Un autèntic referent dins la literatura que, amb tot, no ha assolit el reconeixement que la seua obra mereix pel fet d’haver-la escrit en una llengua minoritària com és la nostra. Per aquest motiu la celebració esdevé tan necessària, ja que ens ofereix l’ocasió d’esmenar el deute històric que tenim amb un gran autor com ell. Més encara, ens ofereix l’ocasió d’emmirallar-nos en la seua obra per a reforçar la nostra identitat com a valencians i la de la nostra ciutat.
Des de l’associació Saforíssims hem volgut organitzar, per segon any consecutiu i amb la col·laboració de l’Ajuntament de Gandia, una programació per difondre l’obra d’Ausias March, amb especial interés de fer-la arribar a aquells que encara la desconeixen, és a dir, la gent més jove. La programació s’anirà fent pública en els pròxims mesos, però cal destacar que, de tots els actes previstos, el primer ha estat la col·locació d’una placa commemorativa de pedra al lloc que ocupava l’antic palau de la família March.
La placa, elaborada amb una llosa de Borriol de dos centímetres de gruix, ha estat realitzada per l’artista Hèctor Peiró. Exhibeix tant l’escut heràldic dels March (vuit marcs d’argent sobre camp de gules) com una llegenda incisa amb els versos del poeta:
Amor, amor, un hàbit m’he tallat
de vostre drap, vestint-me l’esperit.
També s’hi ha gravat un motiu consistent en un lliri entre cards, que fa referència al famós senyal d’Ausiàs.
La ubicació del palau dels March ha estat desconeguda fins fa ben poc. La col·locació de la placa en l’emplaçament correcte ha estat possible a un informe elaborat per l’historiador Ferran Garcia-Oliver en el qual es posa de manifest que, malgrat la inexistència de documentació històrica acreditativa, existeixen elements que aporten informació fidedigna.
En els anys 60, durant unes obres efectuades en el número 38 del carrer Major, es van trobar dins d’un pou nombroses peces ceràmiques medievals, algunes d’elles amb l’escut de la família March, que n’acrediten la propietat. Una part d’aquestes ceràmiques van ser rescatades per l’historiador Josep Camarena i actualment deuen ser encara en possessió de la família. L’altra part va quedar en mans del cronista i metge de Beniopa, Javier Cebrian, l’hereu del qual les va vendre fa uns anys a l’ajuntament. Aquesta notícia va ser corroborada personalment de forma oral a Ferran Garcia-Oliver per tots dos i ha estat fonamental per poder elaborar l’informe i establir com a definitiva la ubicació del casal dels March a la illa de cases entre els carrers: Major, Sant Roc i de la Beneficència. Concretament, el pou de la troballa estava al número 38 del carrer Major. Per tant, la placa s’ha incrustat a la façana d’aquest l’edifici, a hores d’ara ocupat per la Cafeteria Moreno.
La placa esdevé una fita, però també un principi. El de la celebració del 3 de March com a festa de la cultura dins del calendari d’efemèrides de la nostra ciutat. Aquesta és la voluntat amb què Saforíssims ha concebut la celebració. La de perdurar per a recordar, cada any, el nostre patrimoni literari clàssic, enlluernador si bé ho mirem, dins del panorama del País Valencià. Gandia és la ciutat per excel·lència dels clàssics de la literatura. Ausias March, Joanot Martorell, Roís de Corella. Un patrimoni que ens engrandeix com a poble, ens enriqueix com a persones, i destaca la ciutat de Gandia entre totes les que componen la nostra geografia de les lletres. Un patrimoni que hem de saber valorar i gestionar de cara al futur en profit de la ciutadania. Una assignatura pendent a hores d’ara i que sols aconseguirem aprovar si ens impliquem totes i tots.
En un temps incert com el que vivim a hores d’ara, enmig d’una pandèmia que ha alterat profundament la nostra forma de relacionar-nos i ha dificultat, i fins i tot ha impedit, la realització de tants actes culturals, la celebració del 3 de March vol ser un incentiu a l’optimisme, una llum enmig d’un camí fosc el trànsit del qual es preveu dur i llarg. El llegat poètic d’Ausiàs March ara més que mai esdevé d’una saviesa corprenedora.
El Museu Valencià d’Etnologia va crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana, Museu de la Paraula, el qual atresora més de 400 entrevistes digitalitzades i enregistrades en format audiovisual i disponibles per a consulta en internet.
L’any 2013, el Museu de la Paraula va dedicar tota la seua campanya a la nostra comarca, amb el tema “Tradició oral”, que recollia aspectes de la cultura tradicional, contes, contalles, refranys, cançons, cançons de Pasqua, proves d’enginy i fraseologia. Varen cobrir tots els pobles de la Safor i s’entrevistaren 47 persones de diversa procedència social. El resultat vídeo i transcripció escrita, un tresor, pot ser consultat a la web, on en la cerca podeu posar el poble que us interesse, la temàtica buscada o la persona en concret:
Els protagonistes són persones nascudes abans de la guerra civil espanyola, testimonis privilegiats dels processos de canvi sociocultural ocorreguts al territori valencià durant el darrer segle XX.
El Museu de la Paraula es presenta com un sistema de gestió, anàlisi i recuperació de tots els testimonis que el Museu Valencià d’Etnologia custòdia. La idea de crear l’Arxiu de la Memòria Oral Valenciana naix al Museu Valencià d’Etnologia, de la Diputació de València, a l’any 1999, i la primera entrevista es féu al 2002. La iniciativa està vinculada a diverses institucions valencianes, especialment acadèmiques, amb nombrosos col·laboradors al llarg dels anys. Han espigolat per una part considerable de les comarques valencianes.
Els objectius principals són recuperar, estudiar i conservar part del patrimoni cultural valencià, recollir dades sobre els processos de canvi sociocultural, impulsant els estudis i la investigació des de les fonts orals i agermanar tot tipus d’iniciatives al voltant de la memòria oral.
Cada any el Museu de la Paraula dedica la seua campanya a entrevistar i enregistrar persones d’una comarca amb una temàtica específica. A la web trobareu fins a 22 temàtiques diferents i en creixement.
En el cas de la Safor amb la mirada posada en la “Tradició oral”, vingueren a fer el treball de camp, l’antropòloga i coordinadora del Museu de la Paraula, Raquel Ferrero, i la col·laboradora de la Unitat de Memòria Oral del Museu Valencià d’Etnologia, Helena Paricio, que junt a un càmera recorregueren, poble a poble, tota la nostra comarca. Entrevistaren i enregistraren a persones amb bon bagatge i experiència de la vida, però sobre tot, amb bon cabet per contar coses, les coses que s’han contat tota la vida i que les formes de vida actual han tallat.
Moltes de les històries i contalles recollides són delicioses i dignes de representar les formes de vida pretèrites, a més a més de la importància del document com a mostra fefaent del parlar de la Safor. A la web podreu trobar des dels volantins de l’aventura vital de les persones, com la d’un emigrant a Austràlia o la mestra que amb dinou anys arriba destinada a l’aldea muntada amb burro; a la cura de l’enfit, l’esquellada als nuvis viudos, la llegenda del Caro, la presa de mal d’ull de les criatures, la pelada de la dacsa i el desitjat bes a la xica, … i moltíssimes més.
Per les raons que foren, vaig ser requerit per facilitar els contactes d’alguns dels informants, la qual cosa em va donar l’oportunitat de participar, aprendre i copsar la importància de la tasca encomanada.
Sempre he tingut un interès al voltant de la memòria oral i aquella experiència m’animà a centrar esforços. Així vaig encetar el projecte de recollir en base a entrevistes el costumari de la mort a La Safor, que la pandèmia actual ha alentit, però no aturat, i que espere concloure. Unes coses porten d’altres i treballar el tema de la mort, m’ha permés facilitar l’aportació de peces a la magnífica exposició “Faltar o morir. Un recorregut sobre l’absència”, que actualment es pot veure al Museu València d’Etnologia a València.
Una temàtica aquesta de la memòria oral, poc treballada a la nostra comarca i que una institució com el nostre CEIC Alfons el Vell caldria que conreara. La iniciativa del Museu de la Paraula en pot ser un estímul. El fons cultural i de memòria recollit, amb joies de la memòria dels nostres majors, que podeu visualitzar a la web, en pot ser una bona base de partida.
Organitzen: CEIC Alfons el Vell i l’ IMAB Biblioteca Central
Col·laboren: la Regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Gandia, el CEFIRE Gandia. I la UPV- Campus Gandia.
Presenta i modera: Rosa Mascarell Dauder
Continuem amb Dones Sàvies afegint nous àmbits professionals i socials on també estan les dones presents, com ara l’esport. És molt ampli el panorama i l’excel·lència. A poc a poc anem portant a Gandia dones de primera plana que ens parlen d’altres que també ho han estat i que mereixen ser referents.
El 18 de febrer comptem amb Xelo Mas Molió, Tècnic Superior en Atletisme i esportista professional, que ens parla d’Ana Casares Polo, triatleta guanyadora de vàries medalles i referent per a les dones esportistes.
11 de febrer Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica. Foto portada: Cartell de la «Nit de les investigadores». València, 2017
Carme Espí. Biòloga i Consellera del CEIC Alfons el Vell.
A les dones se’ns ha prohibit l’accés a l’educació des de temps immemorials, però les dones des de sempre hem practicat la ciència, des que existim. Tanmateix no coneixem molts dels seus noms, ja que abans no eren admeses a les facultats, no les deixaven publicar els seus treballs i no se les contractava per a ensenyar a les Universitats de Ciències. La ciència no era considerada cosa de dones.
Les dones van tenir accés per primera vegada a la universitat d’una manera reglada (i sempre sota la tutela/consentiment dels homes) el 1.910, encara que algunes estudiants havien aconseguit «infiltrar-se» uns anys abans, entre elles Manuela Solís, la primera dona matriculada i llicenciada en medicina a la Universitat de València el 1889.
Us recomanem un llibre de la catedràtica Consuelo Flecha titulat «Las primeras universitarias españolas» on, entre d’altres coses interessants, podem llegir aquesta cita de l’escriptora, editora i feminista espanyola, Concepción Gimeno, que ens dona una idea de la situació en aquell moment :
“ Las ideas que sostenemos acerca de la necesidad de ilustrar a la mujer serán ensalzadas por algunos pero anatematizadas por los más: el hombre español es indolente para el estudio, y se hace la siguiente reflexión: si la mujer estudia, a poco que se ilustre, sabrá más que yo. Todos los hombres que ponen diques y barreras al desarrollo del entendimiento de la mujer, bajo el pretexto de una misión especial, son egoístas disfrazados. El hombre ha sido siempre rémora al completo desarrollo de la inteligencia de la mujer, el hombre, haciendo alarde de un principio de autoridad que él se adjudica, ha dicho a la mujer: : De aquí no pasarás. Hay serios temores acerca del peligro que corre una mujer entregada a las ciencias : la opinión pública, que es el eco de las apreciaciones del hombre, dice que el delicado organismo de la mujer padece, que se debilita su espíritu, que se oscurece su criterio y que se deseca su corazón. La generalidad cree que la savia de la ciencia es para los sentimientos de la mujer un narcótico venenoso. ¡ Qué insensatez ! “
Concepción Gimeno. “ La mujer española “ (1877)
Nit de les Investigadores, 2017.
L’efecte Matilda ens mostra dones que han hagut de treballar d’amagat, o suportar que s’apropiaren dels seus propis descobriments els seus “companys” de treball. Ara sabem el paper de Rosalind Franklin en la descoberta de l’ADN, malauradament ella no ho va poder celebrar perquè quan es va saber la seua participació en el descobriment, ja havia mort.
Però no vull parlar sols del passat. El 15 de desembre de 2015, l’Assemblea General de les Nacions Unides va declarar l’11 de febrer com a data per a commemorar el Dia Internacional de la Dona i la Xiqueta Científica. I eixa és la direcció que hem de seguir, cal que les recordem, que les anomenem, que les posem en el lloc que els correspon, que donem a conèixer les autores de tants i tants invents que fem servir quotidianament, com per exemple el tippex, el cristall no reflectant, la xeringa, la wifi, el primer telescopi submarí, el llibre electrònic, la calefacció del cotxe … Feu una recerca i us n’adonareu de la quantitat tan gran de descobriments, d’objectes, d’utensilis, etc. que fem servir i que han estat inventats per dones.
Per això cal exposar a la població que el fet que no les coneguem, no vol dir que no hagen existit, sinó que no sabíem que hi eren. I aquest és el moment de destapar la veritat: La ciència sí que és cosa de dones, és cosa de totes les persones.
Elles estan ací des de sempre, cal contar-ho i explicar-ho. Les alumnes han d’elegir els estudis que més els agraden. Als països mediterranis la proporció de dones que estudia ciències és bastant significativa, fins i tot elevada, però no és així pel que respecta al fet d’ocupar llocs de direcció.
Segons ens deia la catedràtica d’Ecologia de la Universitat de València, Rosa Miracle, de qui vaig tindre l’honor de ser alumna, l’educació que han rebut les dones fins ara les fa ser massa modestes, per la qual cosa es pensen que no estan prou ben preparades i prefereixen esforçar-se en la investigació quotidiana i esperar fins que els resultats siguen més consolidats per publicar, mentre que els homes van més accelerats i volen publicar ràpidament per assolir un èxit social.
Per sort açò va canviant i cada vegada sabem més coses de científiques. Ara és tasca nostra donar-les a conèixer a la població més jove, que és el futur.
Dilluns 8 de febrer, la Conselleria d’Educació ens ha enviat als centres educatius un material molt interessant i ben fet: Investigadores intrèpides. Dones que trenquen barreres , editat per ACICOM Associació Ciutadania i Comunicació. Aquest dossier dona a conèixer una gran quantitat de científiques d’ara, d’ací, que estan realitzant grans treballs, que han nascut a València, Xeresa, Almussafes, Alcoi, Alacant, Castelló i que han estudiat a la nostra Universitat. Dones joves que conten el seu entusiasme per la investigació, i que cal que nosaltres mostrem a la joventut per tal que se’n contagien i que també s’apassionen per la ciència.
